Com cada any, un grup de nois venen a fer la caminada des de Pallerols fins a Andorra, en 5 dies

Un dels caminants, Marc Pujol, ens transcriu com va ser la caminada des de Pallerols fins a Andorra seguint les petjades de sant Josepmaria a la tardor de 1937

Un any ms hem decidit seguir els passos de sant Josepmaria travessant els Pirineus. Ms conegut entre molts com el Paspi. Un cop preparats, el grup de Lleida ms un parell de barcelonins, van sortir cap a Pallerols per comenar la prpia expedició dels Pirineus. Allà, abans de que arribès la resta del grup des de Màlaga, mossèn Xavi Pont ens va explicar on estvem i el que anàvem a fer. Realment érem en un lloc histric i decisiu per a què l’Opus Dei pogus arribar a milers de persones. Un lloc miraculs, on el fundador de lObra, va rebre un senyal que allque estava fent s lo que realment Du volia.

Ja al vespre, abans de sopar, van arribar els malagueños” i vam poder conixer als nous integrants del grup: tres pares, tres fills i el fams Spasky que amb 65 anys tambporta tres Paspis. Amb ells vam poder gaudir i compartir el sopar i just després ràpit al llit que demcomena la traca.

Al matí, missa i esmorzar a Pallerols, i tot seguit cap a Peramola des d’on començàrem a caminar. Avui tocava una etapa dura perquè és molt llarga, també pels forts desnivells i sobretot per la calor. Tot i això, aquest any hem tingut bastant de núvols durant uns quants dies, que ens han protegit del sol. Ara bé ; quan plovia, plovia de debò.

Un cop passada la Casa del Corb” vam arribar al lloc on san Josepmaria va celebrar la seva última missa de lexpedició a la vora dun barranc, on vam aprofitar per dinar i descansar una mica. Ja al vespre, acabada la etapa davui vam arribar a un prat rodejat de bosc, al cim d’Aubenç, sabem que no comptarem ni amb dutxa ni gaire cobertura. Pera aixli vam trobar solucibanyant-nos a un punt de recollida daigua dels bombers, i amb bona música de guitarra i jocs en els moments que no plovia. La sensacide fer aixabandonant el mbil, perdut a la muntanya i amb bona gent s una cosa que tothom hauria de provar.

El segon dia, amb nvols al cel, vam comenar la segona etapa. Pel grup ja es comenava a parlar dels famosos macarrons de can Fenollet. Una casa on cada any, la Rosa ens prepara un dinar que és boníssim. Vam acabar tots ben servits i carregats per continuar el nostre cam. Durant aquest dia vam poder conixer millor algunes capacitats dels del nostre grup. La capacitat de dormir a tot arreu del Spasky i el bon vestir del Jess que porta camisa en tot moment. Un cop arribat al càmping vam poder gaudir duna bona piscina i dutxa i el tant desitjat bany. Ja al vespre vam assistir a la Missa del poble i ens vam preparar per la tercera etapa. Durant aquests dies tambens va agafar un clima fora plujós, perque no va fer-nos parar el goig de seguir aquest cami de presenciar les meravelloses vistes que Déu ens ficava cada dia i loportunitat de fer-se una foto sobre una grua. En aquestes darreres etapes ja es va comenar a observar els diferents ritmes que hi havia en el grup i com lexpedicianiria tirant en el ritme a tota pressa i el de vull arribar viu a casa. L’últim dia al càmping vam aprofitar els últims moments de piscina i de relax. I finalment, com cada dia, ens vam anar a dormir aviat ja que dem, com sempre, tocaria matinar. Aquespero que serveixi el dit de a quien madruga Dios le ayuda”.

La quarta etapa és de les més curtes, percom sempre, les pujades amb pendent no sn una cosa que es deixi passar. Ja a lhora de dinar vam arribar al lloc on anvem a ficar les tendes. Per mi, el millor lloc dacampada de tota lexpedició. Gràcies a la imaginació dalguns, dos pals, unes pedres i una corda vam poder fer un partit de voleel qual va acabar amb una barbacoa i unes quantes partides al llop.

Ja és lultima etapa del PasPi, amb Andorra com objectiu ens quedava superar la gran temuda cabra morta” just despès dhaver recorregut dos baixades i una pujada que no eren poca cosa. Un cop arribat a Andorra, vam acabar amb una missa oferida a San Josepmaria a Sant Julia i amb un McDonalds per acomiadar-nos dels nostres amics malaguenys.

Aquests dies són dagrair. Primer de tot a la gent que hi estdarrera que ens fa arribar les nostres coses i el menjar allon calgui. Tambals nostres guies, que malgrat de vegades no estiguin alguns presencialment, si que els tenim a sobre nostre procurant que anem pel bon camí. I per últim a tots els integrants del grup que fan daquesta convivència una molt bona experiència amb les seves maneres de ser. Gent autèntica diria jo.