V Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus

El cinema i el perdó

La V Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus, s’ha celebrat el dissabte 26 de novembre al Centre Cultural de Congressos – Auditori Rocafort, de Sant Julià de Lòria (Andorra).

Es van presentar tres ponències, a càrrec de: Peio Sánchez, Jerónimo José Martín i Josep Maria Caparrós, que es van desenvolupar des de les 15:30 a les 19:00 h.

A continuació adjuntem un resum de l’acte.

Presentació

Jordi Piferrer -un dels vicepresidents de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra– féu la presentació de la V Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus, en substitució de Magdalena López-Pinto que per indisposició d’última hora no la pogué fer, tal com estava previst inicialment.

Adjuntem un breu resum de les seves paraules:

La V Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus s’emmarca en el record de la dura travessa pels Pirineus que féu sant Josepmaria Escrivà de Balaguer a finals de novembre de 1937 -precisament aquests dies es compleixen 74 anys- quan cercava exercir la seva tasca pastoral en llibertat. Tant abans com després d’aquests episodis, va transmetre sempre un missatge d’amor a la llibertat i de respecte al pluralisme, de convivència, de reconciliació i de perdó. La transmissió d’aquests valors fou una constant en els escrits i la vida de sant Josepmaria.

Com ell, moltes altres persones injustament perseguides en diferents moments de la història han trobat en aquestes muntanyes un camí d’alliberament. I de totes elles volem mantenir viva la memòria dels episodis de fugida a través dels Pirineus -per motius de consciència de tot signe- a causa de la intolerància de persones amb ideologies totalitàries.

Les jornades anteriors les hem dedicat a estudis geogràfics dels camins d’evasió a través dels Pirineus, estudis històrics de moltes expedicions perseguides per la intolerància, hem tractat sobre els guies, sobre la llibertat de consciència, sobre el foment de la convivència, i enguany volem tractar el tema del perdó. I ho farem seguint el llenguatge del cinema.

Ens en parlaran abastament uns especialistes de reconegut prestigi, als quals agraïm la seva presència.

A la mitja part de la Jornada -en el descans previst de les 17:40 a les 18:00- podreu adquirir un llibre dedicat precisament a aquest tema: Un home que sabia perdonar, de Francesc Faus. A Un home que sabia perdonar, Francesc Faus -que va conèixer personalment sant Josepmaria Escrivà de Balaguer- fa memòria d’una faceta especialment atractiva: la capacitat que va tenir aquest sant de perdonar, i el seu amor a la llibertat.

Benvinguda

Acabada la presentació de l’acte, es va donar pas a les paraules de benvinguda de l’Hble. Sr. Oliver Alís, conseller d’Esports del Comú de Sant Julià de Lòria, i a continuació va parlar el molt Il·ltre. Ministre d’Afers Exteriors del Govern d’Andorra, Sr. Gilbert Saboya.

Les paraules de benvinguda dels Srs. Alís i Savoya van ser d’agraïment per la tasca de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra i de recolzament perquè continuïn organitzant a Andorra aquestes jornades de Camins de Llibertat a través dels Pirineus. En aquest sentit es van reafirmar en donar tota classe de facilitats a activitats d’aquest tipus que promouen el diàleg, la convivència, el perdó i el respecte a la llibertat de tots els ciutadans.

Andorra s’ha distingit sempre per ser una terra d’acollida i de respecte a la pluralitat de pensament. És per això que van lloar la nostra activitat en la promoció d’aquests valors, tan propis també d’aquest petit país dels Pirineus.

Finalment, el ministre d’Afers Exteriors d’Andorra va dedicar un afectuós record a Magdalena López-Pinto, companya d’estudis a l’IESE de Barcelona, que devia haver fet la presentació d’aquest acte en nom de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, però que no va poder ser-hi present per malaltia d’última hora.

La 1 a Ponència: Diverses pel·lícules sobre experiències de perdó en l’àmbit espiritual-religiós

El Dr. Peio Sánchez, teòleg i director de la Mostra de Cinema Espiritual, disseccionà amb visió cinematogràfica incisiva seqüències de pel·lícules comercials. Així mateix subratllà les dimensions antropològiques i morals -teològiques, en definitiva- que escapen a espectadors poc avesats. La seva ponència va ser molt dinàmica perquè a mesura que anava comentant les pel·lícules seleccionades per a aquesta Jornada, anava projectant els clips de les escenes més significatives on es demostrava que, ara per ara, se segueixen fent pel·lícules molt bones, algunes d’elles candidates a alguna nominació dels premis Oscar.

– Va analitzar la seqüència final de El gran Torino, de Clint Eastwood (2008). El protagonista, esquerp al llarg del film, reconeix finalment la seva culpa en la mort d’innocents en la guerra de Corea, i accepta -a més de protegir un noi desvalgut- una mort expiatòria, amb forta connexió visual i conceptual, amb la mort en Creu de Jesucrist, que ens planteja unes preguntes: és possible oferir perdó sense un sacrifici d’amor?, Déu ens pot ajudar a perdonar?

Relacionà aquesta pel·lícula amb una altra anterior del mateix director, Million Dollar Baby, i ho va fer perquè veiéssim l’evolució -d’una pel·lícula a una altra- del perdó i la culpa narrada pel mateix director.

Algunes idees clau que es poden extreure de Gran Torino, són les següents: “Hi ha una sèrie de vivències o experiències en la vida de l’home, que directament vinculen amb Déu i fan que ens puguem plantejar directament aquesta pregunta: Déu existeix? En la pel·lícula Gran Torino el protagonista és com si s’hagués fet i respost ell mateix aquesta pregunta i en les últimes escenes el director es planteja i planteja a l’espectador que “és possible la reconciliació quan hi ha un sacrifici d’Amor”.

– La segona pel·lícula que comentà Peio Sánchez, és una pel·lícula finlandesa, que no s’ha projectat en sales però que es pot trobar en DVD. Es tracta de Cartes al Pare Jacob, de Klaus Härö (2009). El tema és que un sacerdot cec, al final de la seva vida acull una dona rude, ex presidiària perquè l’acompanyi i atengui a casa i, sobretot, perquè l’ajudi a llegir i contestar la innombrable quantitat de correspondència que rep dels seus parroquians.

La dona, encegada per odi o per enveja i gelosia d’aquest amor que tenen els feligresos cap el rector -o l’afecte amb què el sacerdot contesta a tots- decideix trencar la connexió entre els feligresos i el rector i llença totes les respostes del sacerdot al pou. La gent, en no tenir contestació, deixa d’escriure i el capellà es queda sumit en una gran tristesa.

Se’ns va projectar l’escena final en què la ex presidiària, penedida i commoguda, li explica al capellà cec -com si fos una carta més- la seva pròpia vida i li demana consell. La pregunta clau a què ens porta aquesta escena és: qui podria perdonar-me? I la conclusió que Peio Sánchez vol que traguem és: “El impossible per als homes és possible per a Déu”.

– La última pel·lícula de la ponència de Peio Sánchez va ser De Déus i homes, (Palma d’Or al Festival de Cannes’2010). Va descobrir el rerefons teològic cristià -perdonar al proïsme, inclòs el matador, el botxí- amb imatges suggestives de gran bellesa i emoció, però opaques per a espectadors amb pressa, com som sovint alguns de nosaltres. Ens va deixar visionar l’escena de l’últim sopar dels monjos -per Nadal- en la qual ja han pres la decisió de quedar-se al convent, sabent que els van a matar. Comença amb l’alegria de sentir-se tots una comunitat, i es va transformant en serietat -por o angoixa- per la decisió que han pres i poc a poc van asserenant-se i trobant la pau perquè saben que s’han abandonat en les millors mans: les de Déu .

Tot això en una llarguíssima seqüència sense diàleg, amb primeríssims plans de tots els actors i sonant com a teló de fons i ajustant-se perfectament a tots i cada un d’aquests moments dramàtics, la música del Llac dels Cignes, de Tchaikovsky.

Un altre símbol del Renéixer, és l’escena final de la pel·lícula, en la qual els monjos desfilen davant els seus botxins, en fila índia, en silenci, sobre la neu blanca. El fos en blanc del final ens va explicar que en “termes de cinema” s’havia d’entendre com anar a la Vida eterna.

Va acceptar que l’ús de símbols, propis de l’art i del cinema, dificulten la comprensió d’aquestes obres i que, per tant, cal aprendre a veure el cinema, més enllà de l’excés d’imatges. El Dr. Peio Sánchez ens va afinar la visió sobre aquestes pel·lícules que guanyen diners i tracten sobre temes transcendents -com el perdó- que, en definitiva, ve de Déu que redimeix la condició humana.

La 2 a Ponència: Diverses pel·lícules sobre experiències de perdó en l’àmbit de la societat civil

Jerónimo José Martín, crític de cinema i president del Círculo de Escritores Cinematográficos de Espanya, va ser contundent des de l’inici de la seva intervenció: “el perdó és el gran tema del cinema de l’any 2011”, “o millor dit, per ser més concrets, la caritat cristiana, i en conseqüència el perdó “.

El cinema contemporani s’acosta molt al “demanar i atorgar perdó” de Joan Pau II, en contraposició a la autoafirmació de les persones, és a dir, l’exclusió de l’altre. La idea contrària és “obrir-se” als altres, que implica una necessitat de reconèixer i demanar o donar perdó, o el que és el mateix, l’acte positiu d’estimar a qui t’ha ofès. La visió cristiana del perdó porta a idees de desafiament i de novetat alliberadora, que es manifesta en les relacions humanes des del punt de vista psicològic, social, religiós.

Al costat del tema del perdó, l’altre gran tema d’aquest any en el cinema és la paternitat/maternitat.

Va fer un resum de les principals pel·lícules, que segons ell, tracten el tema del perdó. Entre d’altres, són aquestes:

– En un món millor, de Susanne Bier, Oscar 2011 a la Millor pel·lícula en llengua no anglesa. La conseqüència que se’n treu és que “si hi ha perdó, hi ha esperança”.
– La Conspiració, (estrena a Espanya el 2 de desembre de 2011), últim film de Robert Redford, sobre l’assassinat de Lincoln.
– L’estudiant, de Roberto Girault (2011). Pel·lícula mexicana “molt cursi, però molt bona”; tracta sobre la incorporació d’un ancià a la Universitat, com a estudiant, i la relació que aquest ancià té amb els altres universitaris. Estudiant el Quixot, “traduint” i interpretant els textos de Cervantes s’arriba al valor del perdó.
– Pena de mort, de Tim Robbins (1995). La visió del perdó i la pena de mort.
– Invictus, de Clint Eastwood (2009), mostra com -a propòsit d’un film històric referit al primer president negre de Sud-àfrica, Nelson Mandela- el perdó a nivell cívic i polític porta pau i és necessari per a la reconciliació d’un poble dividit.
– Verb, d’Eduardo Chapero-Jackson (espanyola-2011)
– La porta de no retorn, de Santiago Zannou (espanyola-2011)
– Son of Babylon, de Mohamed Al-Daradji (2009), pel·lícula iraquiana rodada a manera de road movie. Una pel·lícula singular, on el tema del perdó (donar i oferir perdó) és present en tot moment. Una àvia i el seu nét busquen el cadàver del pare del nen en les fosses comunes del Kurdistan

– Criadas y señoras, de Tate Taylor, (2011)

– Crash, de Paul Haggis (2008)

– I posà pels núvols El árbol de la vida, de Terrence Malick, estrenada recentment (2011).

Alguns dels anteriors films són d’aquest any i ajunten èxit de públic i de crítica.

Feu esment de films anteriors amb semblant plantejament:

– Tierras de penumbra, de Richard Attenborough (1993)

– La vida es bella, de Roberto Benigni (1997)

– Babel, de Alejandro González Iñárritu (2006)

Jerónimo José Martín va trobar la base intel·lectual pels seus anàlisis a l’article de Jaime Cárdenas san Josemaría, maestro del perdón, “Romana” núm. 53, juny 2011, que també es pot trobar a la pàgina web de l’Opus Dei.

S’acabà aquesta primera part amb un animat col·loqui que continuà durant el piscolabis que tinguérem a continuació.

La 3a Ponència: La pel·lícula There be Dragons. Una experiència sobre el perdó en la vida de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer

El Dr. Josep Maria Caparrós, catedràtic de Història Contemporània i Cinema de la UB (Universitat de Barcelona), presentà la última ponència sobre, el perdó en sant Josepmaria Escrivà, a través de l’anàlisi de la pel·lícula There be Dragons.

Adjuntem un resum de les seves paraules:

La tercera ponència d’aquesta Jornada sobre El perdó en el cinema, tracta d’una coproducció hispano – nord-americana: There Be Dragons (2011). N’és co-productor, guionista i realitzador el britànic Roland Joffé.

Se centra en la figura de Josepmaria Escrivà de Balaguer -ara sant canonitzat-, durant la Guerra Civil espanyola, si bé no es proposa fer un diagnòstic del complex problema polític i social durant aquell conflictiu període.

Nascut en una família d’origen jueu, Roland Joffé (Londres, 1945) és autor d’una premiada trilogia: Los gritos del silencio (1984), La Misión (1986) i La ciudad de la alegría (1992). Cal esmentar també títols tan acreditats com Creadores de sombras (1989), La letra escarlata (1995) i Vatel (2000). Ara, després de fer cintes menors i sèries per a la televisió, ha tornat a la pantalla gran amb una obra ambiciosa, ja que toca temes tan transcendents com la llibertat, l’idealisme polític, la persecució religiosa, l’amor, l’amistat, l’odi, la traïció, els errors, la culpabilitat, el perdó, la reconciliació, el dolor, la pau; en definitiva, la recerca del sentit de la vida.

El primer guió de la pel·lícula, original de la nord-americana Barbara Nicolosi, s’havia ofert abans a Alejandro González Iñárritu (Biutiful) i al cineasta britànic Hugh Hudson (Carros de fuego). Però en caure en mans de Roland Joffé, no sols va acceptar el projecte, sinó que va reescriure totalment el guió i es va fer co-productor.

Joffé, que es manifesta agnòstic -de jove va ser trotskista i s’ha divorciat tres vegades- ha fet notar que el cristianisme predica l’amor i que els ensenyaments de sant Josepmaria fomenten una relació amb Déu a través de coses molt senzilles: cuinar, dedicar temps a la família o, fins i tot, tenir una discussió. «És una pel·lícula sobre el que significa ser sant avui dia. La reconciliació importa. La vida és una oportunitat per estimar. És una elecció, i un s’hi fa lliure. L’odi no et fa més lliure. Quan estimes de debò, sents com una ràfega de llibertat; penses: Déu meu, he triat això i és preciós», va concloure. (En aquest sentit, vegeu les declaracions del mateix Roland Joffé al productor Ignacio Gómez-Sancha, al llibre 100 preguntas sobre «Encontrarás Dragones», Madrid, Palabra, 2011).

Sense que el cineasta anglès vulgui portar l’espectador a prendre partit amb cap dels dos bàndols de la Guerra Civil espanyola, la seva voluntat d’expressió és coherent amb l’actitud de sant Josepmaria, al llarg de la seva vida, de respectar la llibertat política de tothom, de no fer judici en les matèries opinables de la política, i de no parlar de la guerra i dels factors que la van provocar. A més, no ignorava que les causes de la contesa fratricida van ser molt complexes i que no es tractava de dos bàndols ben definits, sinó que van resultar així per les circumstàncies i que en cadascun dels sectors hi va haver gent idealista i honrada i altres persones que no mereixien elogis. Ell sabia bé que, dels nois que anaven amb ell, el pare de Pedro havia tingut una actuació destacada en la República com a home d’esquerres, i de gran honradesa, i que la seva vida va córrer perill i, a conseqüència d’això, la del seu fill, que va ser víctima de represàlies i de sospites.

Es remarca així un principi pel qual s’ha regit l’actuació dels primers seguidors de sant Josepmaria: la llibertat personal per formar-se les opinions pròpies i per viure-les en el camp professional, social, polític, i també en els temes doctrinals que no siguin ensenyament oficial de l’Església. A la pel·lícula, els estudiants que segueixen sant Josepmaria expressen distintes interpretacions sobre les causes i els problemes que es manifesten a l’Espanya d’aleshores, i ell dóna la seva opinió encaminada a mostrar comprensió envers els qui tenen actituds violentes contra l’Església, i en les seves explicacions hi apareixen els criteris que ha seguit sempre: que l’Església no s’ha d’aliar amb cap partit polític i ha d’evitar que pugui fer l’efecte que està amb un dels dos bàndols -el de la dreta- on hi ha, entre d’altres, els conservadors i els rics.

Sense caure en el fàcil maniqueisme ni en la parcialitat habitual en aquests temes, Encontrarás dragones és una pel·lícula que fa reflexionar seriosament l’espectador i, per la seva profunditat i dinamisme, suscita també l’interès del gran públic. És més, la pel·lícula posseeix un inici francament reeixit, alhora que ens introdueix en el drama que veurem després. A més, les escenes íntimes són molt encertades, sobretot els passatges de Barbastro i Madrid. Es nota que darrere la càmera hi ha un mestre: Roland Joffé. El director ha fet una obra magistral, de l’altura artística de The Killing Fields i The Mission. Qui sap si podria tornar a optar als Oscar de Hollywood.

El guionista i director insisteix amb molt de respecte i encert intel·lectual, sense mentalitat de prèdica, per mitjà de metàfores intel·ligents i situacions dramàtiques, en la idea principal que presenta la pel·lícula: el perdó. Sobretot en la societat contemporània, que difícilment perdona i oblida. Un tema que ja era present, a tall de constant creadora, en la seva esmentada trilogia.

Es tracta, en definitiva, d’un relat inspirat en fets reals, una mica novel·lat i a vegades fins i tot idíl·lic. Un relat exemplar, allunyat de les biografies de sants a què temps enrere ens tenien acostumats el cine espanyol i també les pel·lícules nord-americanes.

Ha hagut de ser un veterà cineasta britànic, d’origen jueu i francès, qui ens acostés amb màxim rigor a un tema tan polèmic com la Guerra Civil espanyola i la persecució religiosa que hi va tenir lloc.

En There Be Dragons s’hi intueix una mica de tot això, com en els joves estudiants que van acompanyar Josepmaria a l’inici de l ́Opus Dei i en el Pas dels Pirineus; és a dir, els Camins de Llibertat que avui commemorem a Andorra en aquesta V Jornada.

Cloenda

Presentà la 3a ponència i féu la cloenda, Mercè Betriu, vocal de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, de la que en fem un resum:

Va donar les gràcies -en nom de l’associació- a totes les persones que amb el seu treball i esforç, han fet possible aquesta V Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus; a les autoritats andorranes que donaren la Benvinguda; al Comú de Sant Julià de Lòria per la cessió de l’Auditori Rocafort; a tots els assistents -alguns dels quals havien vingut de molt lluny- i finalment als tres ponents per les seves magnífiques intervencions.

El perdó és una de les accions humanes més difícils. La injustícia provoca una reacció intensa, i sovint sembla que perdonar seria un error, com si es tractés d’una aprovació de l’agressió.

En sintonia amb el concepte, repetit moltes vegades pels ponents, de què el perdó és conseqüència de l’amor, recordà unes paraules de sant Josepmaria Escrivà: mai no vaig necessitar d’aprendre a perdonar, perquè Déu em va ensenyar a estimar.

Acabà la cloenda, convidant a tots els assistents a unir-se a les nombroses activitats que ofereix l’associació i especialment als actes que celebrarem l’any vinent 2012 -entre els que destaca la Festa de la Trobada de la Rosa, a Pallerols de Rialb- en el 75 aniversari del pas de sant Josepmaria per les terres de la Baronia de Rialb, l’Alt Urgell i Andorra.

Nota.- Agraïm a Mario Clavell, membre destacat de la Asociación Galega de Amigos do Camiño de Santiago i Chus Del Barrio, assídua assistent a les activitats que organitza l’Associació -i que van assistir a la V Jornada- les cròniques que ens han enviat i que ens han servit per confeccionar els resums de les dues primeres ponències.