Octavio Rico ens fa un resum geològic de la primera part del Camí d’Andorra: des d’Oliana a Noves de Segre

Quan els geòlegs volem conèixer la història geològica d’un indret, una de las primeres coses que fem és anar al camp, a veure el terreny “in situ”. Allí és on comença el treball geològic de veritat, on es fan les primeres observacions i es fa recull de mostres i dades diverses, molts dels quals queden immediatament reflectits en els mapes que portem els geòlegs entre les nostres eines. De ací surten, com una síntesi d’informacions, els anomenats mapes geològics. A partir dels mapes geològics i de les observacions fetes al camp, elaborem els anomenats talls geològics: una espècie de “radiografies” de la epidermis de la Terra que ens ajuden a esbrinar com és la geologia del subsòl. Aquests talls ens permeten reconstruir la historia geològica del lloc que ens interessa i, fins i tot, de tota una serralada.

El paràgraf anterior ve a compte de que potser és ja l’hora de que diguem alguna cosa de tot el que ha quedat al darrere, des de que vam sortir d’ Oliana. Des de el punt de vista de la historia geològica, és clar. És per allò pel que vull començar la reflexió d’avui amb la presentació d’un tall geològic. No tingueu por…; és un dibuix de colors que s’entén força be.

En el tall geològic del dibuix que s’adjunta he volgut mostrar l’estructura geològica del terreny entre dos punts representatius de l’itinerari: la Conca d’ Oliana, al sud, i els voltants de Noves de Segre, en l’extrem septentrional. Estem parlant d’una distancia en línea recta d’uns 25 kilòmetres, la qual cosa no esta gens malament. En tot cas, una distancia més que suficient per poder avançar alguna conclusió, amb una certa perspectiva espai-temporal, de la historia geològica dels terrenys que hem estat trepitjant fins ara.

El tall geològic és, como es pot apreciar, una secció perpendicular a la superfície i, a la vegada, una interpretació gràfica, en aquest pla vertical, de la geologia del subsòl. Aquest perfil mostra la distribució dels materials geològics i també la edat de cadascun: l’estructura geològica del terreny, en altres paraules.

Si mirem el tall fixant-nos en els detalls, potser de seguida ens cridarà l’atenció un fet remarcable: els terrenys que hem trepitjat fins a la conca d’ Organyà són els més moderns del camí en el seu conjunt. En efecte, vam començar les caminades sobre materials sedimentaris del Cenozoic (Eocè i Oligocè) de la Conca d’ Oliana i rodalies, per passar poc després a caminar sobre terrenys, també sedimentaris, una mica més antics, del Mesozoic (dels períodes Juràssic i Cretaci). De fet, des de que vam deixar la Roca del Corb hem estat movent-nos pràcticament sempre sobre terrenys calcaris del Mesozoic, quasi sempre del Cretaci, que són els que formen les grans serralades prepirenenques (Aubenç, Nargó, Santa Fe,…) que hem deixat a la nostra esquena. Fixeu-vos en el color verd del tall: encara que pot semblar-ho, no és el de la molsa i els arbusts que hem anat trobant-nos en aquests primers trams, sinó el de las calcàries i margues cretàciques que hem estat travessant pràcticament des de que vam sortir de Pallerols. Però tot té el seu fi en aquesta vida, inclòs (qui ho diria!) el Mesozoic.

Nota.- En la caminada del proper dia 12 de març, iniciarem la segona part del Camí d’Andorra.