Daniel Macià ens deleita amb les seves observacions, tot resseguint el Camí d’Andorra

Daniel Macià ens fa un resum del què va veure el dia en la caminada des de les Masies de Nargó a la Vall de Cabó, en el Camí d’Andorra. Descriu alguns dels arbres i ocells que va poder veure.

1. Els arbres i arbusts

Tot just començar la caminada, vam poder observar un roure de grans dimensions al bell mig d’un camp de conreu i a mida que anàvem caminant, apareixien nous arbres que ens indicaven que aquesta zona havia estat conreada amb oliveres ja que hi havia diferents individus.

Més amunt de les Cases es podia comprovar com aquesta zona havia estat un alzinar força important, ja que als marges del camí i camps hi havia alzines (Quercus ilex) rebrotades. Cal dir que tant l’alzina com el roure sempre rebroten, encara que les tallis fins a la soca o es cremin per un incendi, i aquí en tenim un bon exemple.

A mida que pujàvem pel barranc de Comalavall, començàrem a trobar un canvi en la vegetació, ja que passàrem del Pi blanc (Pinus halepensis) i la Pinassa (Pinus nigra) a trobar el Pi roig (Pinus sylvestris). Aquest canvi es féu més evident en arribar al pla de Comalavall.

Un aspecte a destacar és la presència de la Processionària del pi (Thaumetepoea pityocampa). Aquesta plaga s’està utilitzant com indicador del canvi climàtic i mostra que, any darrera any, va ocupant espais de major alçada degut a què els hiverns són cada vegada menys freds.

De Fenollet a l’ermita de Santa Fe poguérem observar els efectes d’un incendi forestal que va haver-hi el 2004. A la vessant de Fenollet la vegetació va estar molt afectada i a la zona de Santa Fe va haver-hi el que s’anomena un incendi de sotabosc, on només es veuen afectats els troncs, el sotabosc i els arbres de petita alçada.

La baixada des de Santa Fe el riu de Cabó comença amb un bosc de Pinassa amb uns exemplars imponents.

Aquest seria un petit resum dels arbres i arbusts que trobàrem pel camí.

2. Els ocells

Es van poder identificar un total de 14 espècies diferents, de les que destacarem la Pastorella (Motacilla alba) i el Pardal comú (Passer domesticus), que poguérem observar durant la parada a Fenollet.

– Pastorella (Motacilla alba). Mides 18-20 cm.

La pastorella es un ocell molt fàcil d’identificar per la seva cua allargada -que mou constantment quan està al terra- i pel el seu cos força esvelt. La coloració és en blanc i negre. El mascle te el capell, ulls, bec, potes i pitet de color negre, i les galtes blanques. Les parts superiors (esquena) son de color gris i les ales negres amb les puntes blanques. Parts inferiors (panxa) de color blanquinós. Le femella es menys fosca que el mascle, tant el casquet com el pitet.

La trobarem principalment als margues dels rius, rieres, embassaments, horts i a les masies, com es el cas de Fenollet on va ser observada. En arribar l’hivern es desplaça als parcs, jardins, camps de conreu i allà on pugui trobar el seu aliment: dins els pobles i ciutats.

S’alimenta majoritàriament d’insectes, cucs i crustacis que va capturant mentre vola o quan camina pel terra.

El seu estatus es de Preocupació Menor (LC), tot i que la reforestació de terrenys, la pèrdua d’espais oberts -degut principalment a l’abandó de les tasques agrícoles- són un problema per a la seva conservació.

– Pardal comú (Passer domesticus). Mida 14-16 cm.

Tot i que és una espècie força coneguda, en farem una petita descripció. Front, capell i nuca de color gris, pitet negre, galtes blanques i l’espai que queda entre el capell i les galtes es de color castany. Parts superiors (esquena) de color castany ratllat de negre i marró. Parts inferiors (panxa) son de color blanquinós. Les femelles tenen les parts superiors i inferiors d’un color més uniforme i les ales semblants al mascle.

El pardal comú ocupa qualsevol hàbitat que estigui lligat a l’home: pobles, ciutats, masies, etc., i no el trobarem en els boscos (pinedes, alzinars, rouredes, etc.).

La seva alimentació es omnívora. Encara que s’alimenta principalment de vegetals, no desaprofita els insectes, restes d’aliments, fruits i llavors.

El pardal comú -tot i ser una espècie molt abundant- està en regressió, segons ens ho mostren els següents estudis.

– Categoria Mundial IUCN (2009): Preocupació Menor (LC). Està dins d’aquesta categoria per la seva àmplia distribució i la seva població total.

– Senar i Copete (1995) van estudiar la interacció que hi havia entre la meteorologia i el pardal comú, i van arribar a la conclusió que hi ha una disminució de la població durant l’hivern, quan les temperatures son prolongadament inferiors als 0o C.

– Gil i Delgado (2002) comenten que els canvis en las pràctiques agrícoles poden ser una causa d’aquesta disminució, ja que el pardal s’alimenta directa o indirectament dels vegetals i això els afectaria a l’hora de trobar recursos tròfics.

– Murgui i Macias (2010) van observar una baixada de la població a València (1998-2008) i que segons ells va ser deguda principalment a la forta expansió urbanística i a la pèrdua de zones agrícoles del voltant.

– Balmori i Hallberg (2007) en un estudi dut a terme a la ciutat de Valladolid, van indicar -com a una de les causes principals de la disminució d’aquesta espècie- l’augment de la potència dels camps electromagnètics generats per la telefonia mòbil.

– La CODA (1993) en un estudi fet a tota Espanya -en el que hi vaig participar- sobre els atropellaments de vertebrats en carretera va indicar que el 10% dels vertebrats atropellats corresponia al pardal comú.

Nota.-

Els autors de les fotos que adjuntem són:

Pastorella: Blas Fernández.

Pardal comú: Mary C. Sanmartín