Una expedició molt ben preparada

Adjuntem una crònica d’un dels expedicionaris, el Dr. Javier García-Valiño, jove professor de filosofia. Encara que sigui una mica llarga, val la pena llegir-la per la seva riquesa descriptiva.

Un cop acabat el curs acadèmic i al començament de les vacances escolars, dotze joves del Club universitari Pinatar (Múrcia) esperàvem amb il·lusió l’inici del nostre viatge cap al Pirineu català, per seguir les petjades de sant Josepmaria: pel mateix “camí d’alliberament”que, durant la guerra civil espanyola (1936-1939), ell i set joves acompanyants van recórrer, al costat d’altres fugitius, del 19 de novembre al 2 de desembre de 1937. Ens proposem, doncs, fer la travessa integral.

Els dotze expedicionaris de Pinatar, procedents de diversos llocs de la Regió (Múrcia, Alqueries, Cieza i Librilla), són: Santi (cap de l’expedició), Pedro, Pepelu, Guillermo, David, Diego, Ezequiel, Ernesto, Pascual, Francisco, Javier i Mn. Antonio (sacerdot).

Serà una intensa convivència itinerant, en la que tindrem molt de temps per a conversar i conrear l’amistat, tractar al Senyor, reviure l’aventura d’aquells vuit valents i contemplar les meravelles de la natura: la bellesa de la creació. Bé sabem que el camí i la navegació són, en la nostra tradició literària occidental, les millors metàfores de l’existència humana.

Sortim de Múrcia el dia 13-VII, dissabte, i vam tornar des d’Andorra el dia 19, divendres.

El dia 13 a la tarda vam arribar a Oliana (Lleida), on es presenta Jordi Piferrer, que ens lliura els seus dos llibres sobre la ruta (1). També coneixem allà a tres amics, antics companys del col·legi dels pares marianistes de València: Mn. Constantino (2), Paco i Javier. Els hem retrobat en totes les etapes, encara que ells han fet una versió light del camí. La diferència d’edat no ha estat obstacle, de cap manera, per entaular una relació molt cordial amb ells.

Des Oliana, Jordi ens condueix al punt de partida: el pont de Peramola sobre el riu Segre.

Jordi i Octavio (3) -aquest es va presentar al tercer dia-, que han investigat i escrit obres rigoroses i amenes sobre el camí, ens han guiat bé i ens han donat suport logístic (amb un vehicle tot terreny) fins al final, apareixent i desapareixent “per sorpresa” en diversos moments i llocs, i acompanyant-nos a peu en algunes etapes.

La travessia ha estat bastant dura: hem caminat moltes hores en cada jornada, amb una orografia molt accidentada, superant grans desnivells. El cansament i certes incomoditats, que hem acceptat amb alegria, han format part d’aquesta experiència, d’aquesta memorable aventura.

En acabar la tercera jornada (el dia 16), a Noves de Segre, estàvem tan cansats que Santi va decidir amb gran sensatesa que descansàrem en aquest poble durant el matí del dia següent. La quarta jornada es va abreujar i caminaríem només a la tarda.

————————————————————————-

(1) Jordi Piferrer Deu (1942) és enginyer industrial, muntanyenc expert i autor de diversos llibres sobre aquesta mateixa temàtica. El principal, que fem servir durant la travessia, és: El pas dels Pirineus. Les rutes d’evasió cap a Andorra i l’aventura de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer a la tardor de 1937, Pagès editors, Lleida 2012. També fem servir un altre llibre seu: Camí d’Andorra, Albada, Terrassa 2004, que és una guia per a senderistes i muntanyencs que recull una descripció i plànols de cadascuna de les etapes. Una altra obra seva és: Andorra, terra d’acollida, Andorra 2007, editada en castellà per Rialp 2010.

(2) Mn. Constantino Ànchel, sacerdot de l’Opus Dei, és una de les persones que millor coneixen la biografia del fundador de l’Obra, i la història del pas dels Pirineus en particular. Des de 1975 fins a 2000, va treballar a l’oficina per a les causes dels sants de la Prelatura a Espanya (Madrid).

(3) Octavio Rico i Dámaso Ezpeleta són coautors del primer llibre monogràfic sobre el pas dels Pirineus: Travessant la nit. Sant Josepmaria Escrivà, tardor de 1937. El pas dels Pirineus, Albada, Terrassa 2004. Octavio, llicenciat en Ciències Geològiques, és professor de Ciències naturals en un Institut d’ensenyament secundari (a Igualada, Barcelona) i autor de diversos articles sobre biologia evolutiva, paleoantropologia i filosofia de la ciència.

A continuació, es relaten breument cadascuna de les jornades.

Dia 13 de juliol, dissabte

La tarda del dia 13, vam pujar en vehicles des del pont de Peramola (Lleida) fins a Pallerols, a la Baronia de Rialb. Veiem des d’allà Cal Vilaró, on els fugitius van passar la nit del 20-XI-1937.

Vam visitar la rectoria de Pallerols, on van dormir la nit del 21 al 22. Allà, després d’una nit angoixant, sant Josepmaria va trobar una rosa de fusta daurada i va veure en ella un signe favorable de la voluntat de Déu, que li va tornar la pau.

Després, Mn. Antonio i Mn. Constantino concelebren la santa missa a l’església de Pallerols. En una capella lateral, llegim un bell poema d’un monjo de l’abadia de Montserrat al·lusiu a sant Josepmaria i la rosa de fusta.

Aquesta tarda anem a Peramola, on alguns compren provisions; vam sopar als afores del poble, al costat d’una font, i ens allotgem en dues cases.

Dia 14 de juliol, diumenge

Després d’esmorzar a aquell mateix lloc, ens posem en camí i recorrem la primera etapa, des de Pallerols fins a la Ribalera, a través dels bonics boscos prepirinencs de la Baronia de Rialb. Afortunadament, tota la ruta (els 101 km) està perfectament senyalitzada amb dos colors: blau i groc, la qual cosa és molt d’agrair. (No obstant això, en etapes posteriors, trobarem certes dificultats en alguns trams per trobar els senyals, p.e., en l’ascensió cap al poble d’Ares).

Arribem a la cabana de sant Rafael (així la va denominar sant Josepmaria), feta amb troncs, enmig del bosc. Allà, el fundador de l’Obra i els seus acompanyants van viure cinc dies (del 22 al 27 de novembre), emboscats, esperant el moment de sortir amb el guia cap a Andorra. Ens vam asseure i llegírem amb emoció alguns textos dels diaris que aquells escriviren (recollits en el llibre d’en Jordi), imaginant com vivien. Veiem l’altar on sant Josepmaria celebrava la missa amb gran unció.

Continuem el camí i, després de diverses hores, arribem a la Casa del Corb, on els fugitius van descansar des de les 12 de la nit del 27-XI fins a les 3 del matí del 28. Seguim caminant fins arribar a un extens “prat de verdures de flors esmaltat” (4), prop ja de la Ribalera. Passant aquesta prada, vam acampar al bosc, en tres tendes de campanya, al costat del sender. Al vespre, tempesta, pluja i calamarsa. Cau la nit.

(4) Durant aquestes llargues caminades, era fàcil evocar i recitar versos de poetes hispans com Garcilaso de la Vega, sant Joan de la Creu (aquell “contemplatiu itinerant”) o Antonio Machado; p.e., de sant Joan: “¡Oh bosques y espesuras, / plantadas por la mano del amado! / ¡Oh prado de verduras, / de flores esmaltado, / decid si por vosotros ha pasado!” (Cántico espiritual: pregunta de la esposa a las criaturas); de Machado: “Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / caminante, no hay camino: / se hace camino al andar (…)” (Proverbios y cantares, XXIV); de Garcilaso, describiendo un locus amoenus como los que hemos encontrado a lo largo de nuestro camino: “Corrientes aguas, puras, cristalinas, / árboles que os estáis mirando en ellas, / verde prado de fresca sombra lleno, / aves que aquí sembráis vuestras querellas (…)” (Égloga I).

Dia 15 de juliol, dilluns

Ens llevem d’hora i vam pujar fins al barranc de la Ribalera, al peu de la muntanya d’Aubenç. “Vam arribar a una profunda fondalada en el escarpat d’una muntanya de roques vermelloses” (5). Allà, el dia 28-XI-1937, sant Josepmaria va celebrar l’última Eucaristia abans d’entrar a Andorra, en un lloc agrest i rocós. També nosaltres la celebrem allà, amb emoció i recolliment, sobre una pedra que fa les vegades d’altar.

Després, llarga ascensió per un pendent molt pronunciat: la pujada a la muntanya d’Aubenç, per la canal de la Jaça. Superada aquesta, arribem a la bonica prada i font d’Aubenç, on descansem una estona i vam omplir les cantimplores.

Passem prop de la casa d’Aubenç i seguim en direcció a Fenollet, baixant per la cara nord de la muntanya. És una etapa molt llarga, però també molt bonica pels paisatges que anem contemplant.

Famolencs i cansats, amb calor, vam arribar cap a les 16 h. (o més tard encara) al lloc previst per menjar: un punt del riu de Valldarques (afluent del riu de Sallent que desemboca al Segre) en el qual les límpides i fresques aigües es remansan formant un gran gorg. Encara que disposàvem de molt poc temps per descansar, gairebé tots es banyen al riu, abans de dinar, i alguns nedem i ens endinsem en el gorg. Després d’aquest bany tonificant, compartim els queviures al costat del riu.

Sense temps per fer una mínima migdiada, Santi ens dóna l’ordre terminant de reprendre el camí. Llarga caminada durant la tarda, a través de bonics paratges, ignots i remots.

Per fi, arribem molt cansats a casa de Fenollet, que actualment és una bonica casa rural, on ens acull la senyora Rosa amb gran hospitalitat, practicant el consell paulí (6) i petrí (7). El pare de Rosa va ser el noi que, seguint el mateix consell, va servir aigua i aliments als fugitius, que estaven en un corral (una pleta teulada) pròxim a la casa de Rosa.

Rosa ens renta la roba bruta i ens serveix un copiós i saborós sopar, que ens fa recobrar forces i pensar que, malgrat tot, el món està ben fet. Animada tertúlia de sobretaula. A l’altra taula, els nostres tres amics de València. D. Tino, atent i sol·lícit, està entestat a que sopem molt bé.

Cel estrellat amb lluna creixent. Somni profund i reparador entre afables muntanyes.

(5) Paraules preses del relat de Pedro Casciaro (1975), citades per J. PIFERRER, opus cit., Pàg. 76 i 78. Cfr l’interessant relat, molt precís i detallat, a P. Casciaro, Soñad y os quedaréis cortos, Scriptor, Madrid 1994.

(6) “(…) practicant l’hospitalitat” (Rm 12,13).

(7) “Sigueu hospitalaris uns amb altres” (1 Pe 4, 9-11).

Dia 16 de juliol, dimarts

Magnífic esmorzar, amb cafè, llet de vaca acabada de munyir i deliciosa melmelada casolana de diverses fruites, elaborada per la nostra amfitriona. Després, ella lliura magnànimament a Javier tots els pots de melmelada, que ell no dubta a ficar a la motxilla davant l’estupor d’alguns …

Donant gràcies al Senyor i a Rosa, emprenem amb alegria la tercera jornada del camí sota l’empara maternal de la Verge del Carme, Stella maris, la festa que avui celebrem. Ella ens ha acompanyat des del principi.

Aquesta etapa serà la més dura, en particular l’ascensió fins al llogaret d’Ares. En ella, el grup de sant Josepmaria va arribar fins a la borda de Conorbau, però nosaltres arribarem bastant més lluny: al poble de Noves de Segre, al que aquells caminants no van arribar a entrar.

Després de caminar mitja hora aproximadament per una senda, comencem una pujada molt pronunciada, per la Canal del Grau del Fangueret, fins a arribar al cim de la muntanya: el Coll de Santa Fe. Després d’un descans, vam iniciar la baixada, llarga i bonica, fins arribar a la vall. Creuem el riu de Cabó, afluent del Segre, passant prop de la casa de l’Oliva.

Acompanyats per Octavio, comencem un llarg i penós ascens, per una vessant molt pendent de la serra d’Ares. Per a la majoria de nosaltres, com per a aquells expedicionaris, ha estat el tram més dur de tota la travessa. L’ascensió fins al poble deshabitat d’Ares, amb una intensa calor, va ser tan dura que bé pot qualificar-se de “atroç”.

Durant tota la jornada, Pepelu ha patit dolors a peus i cames que li dificulten la marxa i l’obliguen a anar més a poc a poc, en particular, durant l’ascensió a Ares, però ell, amb voluntat ferma i tenaç, i amb el suport dels seus companys, s’entesta a continuar caminant fins a Noves de Segre, on arribarà rebentat. En les dues últimes jornades no podrà caminar ja amb el grup, però sí que ens donarà suport moral i logístic.

Arribem extenuats a Ares. Mengem al costat d’una font d’aigua fresca, sobre l’herba, entre inhòspites ortigues.

Al poblet desert d’Ares, Jordi ens indica les cases que el componen: Cal Fiter, Cal Nadal, Cal Duric i Cal Rei, l’església i la rectoria. Veiem el corral de Cal Fiter, on l’expedició descansar una hora llarga, fins a les 3 de la matinada del 30-XI-1937.

Després de dinar, sense temps per fer tan sols una breu migdiada, reprenem la marxa per un camí còmode a través d’un bosc obert, fins a la borda de Conorbau, on el grup de sant Josepmaria descansà el dia 30-XI (des de les 6 matí fins a les 6 de la tarda).

Prop de la borda, veiem a la llunyania, per primera vegada, La Seu d’Urgell. Continuem descendint, i passem al costat de la borda i la casa de Baridà. El descens se’ns fa interminable. Al final, vam arribar a un camí forestal que va a mitja alçada, paral·lel al riu Segre, fins que creuem el riu de la Guàrdia, afluent del Segre, i entrem a Noves de Segre.

En arribar al poble ens vam congregar tots -també els tres valencians- a l’església parroquial (per cert, molt ben cuidada), per a la celebració de la santa missa, en honor de la nostra Senyora del Carme. Concelebren els dos sacerdots, i predica Mn. Constantino.

En acabar, anem a la casa, ens dutxem a la terrassa amb una mànega d’aigua freda, sota la pluja, sopem i disposem les estoretes i els sacs de dormir sobre el terra. El somni ens venç molt aviat.

Dia 17 de juliol, dimecres

Alguns del grup fem una estona d’oració i participem en la santa missa a les 9 del matí, a l’església parroquial. Després, vam esmorzar tots junts a la casa.

S’aprofita el matí per tasques logístiques. Santi, D. Antonio i Pedro van a Peramola a recollir els vehicles que quedaren allà el primer dia. Després, Santi i Pedro van a comprar provisions a un poble proper. Fem servir l’assolellat matí en diversos menesters, com visitar el poble o anar llegint el llibre d’en Jordi, que és una joia. Alguns baixen al riu, que és a prop.

Mengem junts a la casa. Després de recollir-ho tot, anem amb els vehicles fins al camp de golf d’Aravell, al costat del riu d’Aravell. El tram que no hem fet a peu discorre molt a prop del curs del Segre, passa pel costat de la Parròquia d’Hortó, prop d’Adrall, per la Borda del Riu (al costat del riu de Castellbò) fins Aravell, deixant el poble a l’esquerra.

Aquesta tarda, la majoria emprenem el camí des del golf en direcció a les Roques de la Caubella i Cal Roger. Mentrestant, Octavio, Pepelu i Ezequiel pugen en un cotxe tot terreny fins a la Collada de la Torre, lloc on acamparem. Així ens prestaran un gran servei: muntar les tendes en un bell prat voltat pel bosc.

Els que vam pujar a peu des del golf d’Aravell, entrem en un bonic bosc obert, de tipus mediterrani, amb roure, carrasca, alzina, etc. Anem pujant, veient una gran núvol fosc: amenaça tempesta, però plourà molt poc. La llarga ascensió ens permet apreciar la transició del bosc mediterrani a un altre molt diferent, en el qual predominen les coníferes.

Ens aturem en una font d’aigua molt fresca, la Font de la Guàrdia, on tots descansem i omplim les cantimplores.

Prosseguim la marxa fins a la Collada de la Torre. Allà ens espera la unitat d’intendència, amb les tendes perfectament muntades. Al cap de poca estona, ens sorprèn la pluja: anem amb rapidesa a les tendes. Més tard, Pepelu intenta encendre un foc, però la fusta està humida i no pren.

Per mitjà de Santi, l’Octavio s’acomiada de nosaltres. Tots li estem molt agraïts.

És tard i ens envaeix la foscor. És l’última vegada que fem nit abans d’entrar a Andorra.

Dia 18 de juliol, dijous

Ens llevem d’hora, esmorzem i desmuntem les tendes.

Aviat comencem l’última jornada del camí, des de la Collada de la Torre fins al poble de Sant Julià de Lòria, al Principat d’Andorra. Serà una jornada dura i calorosa, però la il·lusió d’arribar a la meta serà més forta que el cansament i totes les altres penalitats. En canvi, “els que no saben on van, tots els vents els són adversos” (Nietzsche).

Mentre caminem, Santi i Pepelu van en el vehicle de suport. Tots sabem que els hauria encantat poder fer amb nosaltres aquesta última jornada fins a la terra promesa.

Des de la Collada de la Torre baixem en direcció al riu de Civís, afluent del riu de la Valira, travessant un bosc frondós. Alguns van parlant de Nietzsche i altres filòsofs.

Poc després de travessar el riu, vam iniciar l’ascens més dur d’aquesta jornada: el Barranc de la Cabra Morta, topònim que veiem molt apropiat, fins a arribar al coll del mateix nom. Acabada l’ascensió, entrem al bosc de Lluçà i caminem per ell llarga estona. Passem al costat de la borda de Lluçà i l’ermita de Santa Maria de Feners. Aquesta petita ermita romànica, en ruïnes, s’està restaurant, i es conserva en un altre lloc la bella talla de la Verge amb el Nen.

Veiem, a sota, el poble d’Argolell, així com altres llogarets i cases a la muntanya.

Travessem la riera d’Argolell i iniciem de seguida una pujada molt pronunciada. Un quart d’hora després ¡creuem la frontera andorrana!, i més amunt Mas d’Alins, la primera casa que trobem a Andorra, on hi ha una vaqueria i una bonica ermita romànica dedicada a sant Esteve. Descansem al seu costat, a la fresca ombra dels arbres.

Poc després, agafem el camí que va cap Fontaneda i Sant Julià. Deixem a la dreta la casa de les Pardines i anem fent drecera fins que arribem a la borda del Gastó i allà, en una arbreda pròxima, ens asseiem a menjar. Després resem el rosari, com hem fet els dies anteriors.

A continuació, sense temps per a la migdiada, vam iniciar l’últim tram del camí: el descens fins a Sant Julià. Anem molt ràpid: tant que sorprenem a Jordi i Santi, en arribar al poble molt abans del previst. Per fi, superant tots els obstacles, hem arribat a la meta, com Ulisses a Ítaca. Som un gran equip.

En entrar al primer poble andorrà, plens d’alegria, ens fem una foto de grup i després fem el mateix que sant Josepmaria i els seus companys: anar a l’església i fer la visita al Santíssim, per donar-li gràcies. Jordi ens presenta al rector del poble, mossèn Josep Chisvert i Villena, home alegre i cordial que ens dóna la benvinguda: Andorra, terra d’acollida.

Fem la visita al Senyor, amb gran emoció, i vam visitar també l’església parroquial, en particular, una capella de la primitiva església romànica, on contemplem un bell retaule barroc, molt ben restaurat, i una escultura, obra de Rebeca Muñoz, representant a sant Josepmaria, amb sotana i de genolls davant el sagrari, després de la dura i perillosa travessia per les muntanyes i els boscos. Ell i els seus intrèpids acompanyants van visitar aquesta església cap a les 9 del matí del dia 2-XII-1937 (8).

(8) L’escultura es va fer en ocasió del 75è aniversari de la seva arribada a aquesta església. Va ser beneïda per l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, i pel bisbe prelat de l’Opus Dei, Mons. Xavier Echevarría, el dia 1-XII-2012.

Després ens allotgem en el tradicional i antic hotel Pol, on aquesta tarda no hi ha aigua calenta: ens dutxem amb aigua freda.

A les 19’30 h., Mn. Antonio i Mn. Constantino concelebren l’Eucaristia amb Mn. Josep a l’altar major de l’església. Mossèn Josep presideix i pronuncia una bella homilia, dirigint-se especialment als joves que, seguint les petjades del fundador de l’Obra i els seus valents acompanyants, hem arribat al final del camí. Les seves paraules fan que ens sentim a casa, en família.

Després, alguns ens prenem uns refrescos amb els tres valencians i tot seguit anem a sopar en un bar pròxim. Després de demanar els plats, molt famolencs, la providència disposa que triguin a servir més d’una hora: temps que aprofitem per conversar animadament sobre molts temes.

Dormim a l’hotel.

Dia 19 de juliol, divendres

El divendres a les 9 del matí, Mn. Antonio celebra la missa a la capella de sant Josepmaria, i Mn. Constantino a l’altar major. Com els dies anteriors, pronuncia una breu homilia. En ella reflexiona sobre el significat espiritual del camí d’alliberament, exhortant-nos a alliberar-nos de tot el que és un llast i ens impedeix complir la voluntat de Déu.

En acabar l’acció de gràcies, ens acomiadem de mossèn Josep. Ell, molt afectuós, ens ofereix la rectoria i altres cases per quan tornem a fer el camí o convivències en aquesta zona.

Esmorzem tots a l’hotel, i després ens acomiadem d’en Jordi i dels nostres tres amics valencians.

Plens d’alegria i, alhora, amb una certa pena, emprenem el viatge de tornada des de les muntanyes catalanes al regne de Múrcia: una regió càlida, remota i perifèrica de la península Ibèrica, on abunden els arbres fruiters.

Mai oblidarem l’aventura que hem viscut, perquè “la gratitud és la memòria del cor” (J. Wood Krutch).