El proper 11 de febrer farà 13 anys que morí Mn. Joan Porta
El proper dissabte 11 de febrer -coincidint amb el dia de la caminada a Ares- recordarem que un dia com aquest de 1999 -ara farà 13 anys- morí Mn. Joan Porta Perucho, a l’edat de 92 anys. Mn. Joan fou durant 55 anys rector de Pallerols i d’altres parròquies de la Baronia de Rialb.
Va néixer a la Torre de Cabdella l’any 1907, on va celebrar la primera missa el dia de Sant Joan de 1931. El seu primer destí fou de vicari a Peramola. Es cuidava del culte a l’ermita de Castell·llebre, i menjava i dormia a cal Roca de Peramola.
Al cap de pocs anys, a l’agost de 1934, va ser nomenat rector de Pallerols i des de llavors exercí el seu ministeri sacerdotal dins la Baronia de Rialb. La guerra civil que començà l’any 1936 el va trobar a Pallerols. Allà es va quedar, treballant com a mosso a l’Empordanès.
Acabada la guerra civil va tornar a Pallerols i vivia a la rectoria, la mateixa que ara estem reconstruint i que volem deixar tal com era l’any 1937, recordant que sant Josepmaria Escrivà de Balaguer hi sojornà la nit del 21 al 22 de novembre d’aquell any.
Pel novembre de 1937, Mn. Joan Porta estava treballant de mosso a ca l’Empordanès i segurament va conèixer a sant Josepmaria.
Francisco Botella, un dels fugitius del grup de sant Josepmaria, recorda en les seves memòries redactades l’any 1975, que els dies que van estar amagats en una cabana de carboners als boscos de Pallerols (del 22 al 27 de novembre de 1937) es presentà un sacerdot jove, que -per la descripció que en fa- sempre he pensat que molt probablement era Mn. Joan Porta. Ens ho explica de la següent manera:
El Padre tenía una gran preocupación por los sacerdotes de aquellos contornos, que hubieran podido salvarse. Un día apareció a lo lejos un mocetón fuerte, que avanzaba decidido. Algo mal hablado, con mirada noble, preguntó por el Padre: se enteró de que con nosotros venía un sacerdote y anduvo unos kilómetros para confesarse y hablar con él. Era un sacerdote que había podido escapar y estaba camuflado entre aquella gente, haciendo su labor del campo con los otros. Tenía ansias de vivir su sacerdocio. Salió reconfortado y muy contento; el Padre le dio formas y vino para celebrar y le animó a celebrar la santa Misa y vencer las dificultades. El Padre se acordó siempre de él.
L’Isidre Gabriel i el Pere Benet, d’Isona, parlen també de la presència de Mn. Joan a Pallerols el 18 d’octubre de 1937. Així ho han explicat a Jordi Piferrer:
El dia 18 d’octubre de 1937, a la nit, sortien d’Isona onze nois de la comarca. Entre ells hi anava Isidre Gabriel Riba, de Cal Barber, i Pere Benet Ponsich, de Cal Pere Xollador. Passaren per Biscarri i arribaren a Pallerols de Rialb a la nit. Dormiren al ras, sota d’uns arbres. Al dia següent, trobaren a Pallerols dos capellans del seu territori: eren mossèn Martí, vicari d’Isona i mossèn Ramon, de Conques. Hi havia cinc capellans amagats en una cabana als boscos de Pallerols. Els acompanyaren a Ca l’Empordanès. Allí es reuniren amb altres expedicionaris fins arribar a un total d’uns 53. L’endemà els acompanyà a la sortida mossèn Joan Porta Perucho, que era el capellà de Pallerols quan esclatà la guerra i ara feia de mosso a Ca l’Empordanès“.
De les converses que Mn. Joan va tenir -l’any 1976- amb Mn. Enric Moliné, de la Seu d’Urgell, fem el següent extracte:
Com que l’any 1936 l’ambient era molt perillós, el seu pare el va venir a buscar des de la Torre de Cabdella. D’aquí, juntament amb altres persones, va intentar passà a França per la Vall d’Aran, però a causa de la neu no pogueren. Se’n tornà a Espui a viure amb uns parents i intentà passar de nou a França, aquesta vegada per Esterri d’Àneu i Sorbe, acompanyat d’un altre sacerdot. Amb la boira es van perdre i anaren a parar a Isil, on la policia els agafà.
Els portaren a Lleida, juntament amb altres capellans. A molts dels capellans agafats els mataren però a ell el van posar en llibertat -el dia de Sant Sebastià, 20 de gener de 1937- pels avals d’alcaldes i altra gent, que havien arribat de Peramola, Oliana i Rialb, i també per les gestions de familiars que eren d’esquerra.
Diu Mn. Joan Porta: Penso que estava tan ben vist perquè sempre vaig mirar de no fer discriminacions en el tracte personal amb la gent, fossin les que fossin les seves idees polítiques i la seva pràctica religiosa.
Aquest era el tarannà de Mn. Joan. Com ens diu la seva neboda, la Montserrat Sala Porta, “va portar una vida plena de sacrificis, una vida entregada al seu ministeri, amb una fe ferma i segura. Amb bonhomia i un immens sentit del sacrifici. Era un capellà valent, un capellà de pagès, un camperol que va ajudar a tots els que l’havien de menester, que es va ocupar d’aquestes masies i les seves gens, durant mes de 50 anys!”
La Montserrat recorda com en els últims dies de la seva vida, estant en una residència de Balaguer, el seu pensament volava sempre cap als seus feligresos de la Baronia de Rialb.
Algú va dir d’ell, que era “la primera espardenya” del bisbat, referint-se al seu tarannà de caminador. Coneixia pam a pam tota la Baronia de Rialb i els camins que transitem avui tot anant cap a Andorra.
Els testimonis de molta gent que el conegueren coincideixen en descriure a Mn. Joan com un sacerdot sant, totalment entregat al servei de l’església en els seus feligresos de la Baronia de Rialb.
La Montserrat recorda les paraules del Bisbe d’Urgell, Mons. Joan Martí Alanis, pronunciades el mes d’abril de 1983 en la homilia de la Missa que va concelebrar en el dia del seu homenatge que es féu a Gualter i a Pallerols. Lloà la figura de Mn. Joan dient “que havia cuidat com ningú del seu ramat”.
La Montserrat ens conta alguns detalls simpàtics i molt humans de Mn. Joan: Era sobretot un home bo, respectuós, solidari, alegre i molt despistat, cosa que remeiava de manera enginyosa. A vegades perdia el missal dels precs diaris, que al final trobava (segurament encomanant a l’àngel de la guarda o a algun sant); o si perdia la petaca del tabac deia: “tant de bo que no la trobi més”; o si perdia el rosari el trobava més tard o bé feia deu nusos a les brides de l’ase que tenia per anar a visitar els feligresos dispersos per les cases de la Baronia, i tot solucionat.
Recordeu-vos aquests dies en les vostres oracions de Mn. Joan Porta, i encomaneu-vos també a ell perquè ens ajudi en el nostre caminar pels camins de la Baronia de Rialb i pel camí de la nostra vida. Nosaltres ho farem a la Caminada del proper dia 11, a la que esteu tots convidats.
Nota.-
Envieu, si us plau, tots els records que tingueu de Mn. Joan per anar completant aquest escrit sobre la seva vida.
M’agradaría,saber qeui es el señor comentarista anterior, el Sr, Jaume. No se com agafar-me la seva proposició. Es clar que tot el que sigui perpetuar la memòria del emeu oncle, m’agrada, però no se pas que es el que vol significar aquest señor, associant-lo amb les armes de guerra. Mossén Joan mai, en va tocar una. per portat amb ell per caçar tenie una Scarrasqueta, qque ere de fabricació basca.
el que volia dir en les anteriors missatges queno van entrar, era fer un recordatori, sobre el 14é aniversari de la seua mort. per si algù ho volie tenir present., i afegirse a unes pregaries
Mol cordialment
iSr. Piferré:per mol que ho he intentat no puc pujar comentaris. Ja no em queda mes paciencia. Cada vegada el poso correctament, i no hi ha res a fer Canvieu el sistema. sisplau!
El próximo lunes día 11 de Febrero, es el aniversario de la muerte de Mosen Joan y propongo la siguiente idea:
Que pidierais al mismo pintor que hizo el cuadro de San Josemaria que hay en la Iglesia de Pallerols, que hiciera otro cuadro parecido pero de Mn. Joan y colocarlo al otro lado de la nave.
Hasta me animo a proponer tema. Podría cogerse como base la foto en que se ve rodeado de árboles, y apoyado en su cayado (amb mangala como dice Mn. Bonifasi), y de fondo una yegua (la eugueta, un gosset, y la escopeta lligada als guarniments del animal, como dice Monserrat). Como escopeta propongo que sea un Mauser, que era el arma que circulaba después de la guerra por Pallerols.
Un saludo. Jaume.
Bona tarda, Sr.Piferré. Ja fa temps que no em comunicaba, amb voste,mitjantçant els comentraris. No sé si així, serà més lent o al inrevès. Sigui com sigui, nomes el molestaré, dos minuts.
Veig que l’obra de la Rectoria segueix a bon ritme,i n’estic contenta. Suposo que ja déu estar tot previst per la inaguguració, a la que m’agradaría molt d’assistir. Peró l’hi volia fer recoradatori del que vàrem parlar, en aquesta mateixa pàgina.Ho recorde? Vaig demanar per aquesta ocasió, un petit testimoni permanent del pas de Mossen Joan Porta, per aquelles contrades, en reconeixement de tot el que va fer i patir, per ayudar tothom, durant els més de 50 anys que hi va viure i servir.
Abans de l’estíu, i per telèfon també ho vaig esposar al señor batlle, i em va dir que ja parlaria amb vosté. M’agradia saber si han arribat a posar-se d’acord en aquest tema que ara es el moment de tractar.
Res mès, Sr.Piferré. Moltes gracies por l’atenció, i quedo a la espera de les seves notícies.
Molt cordialment
Bona nit: vull agraïr a mossen Bonifaci lloances qeu dedica al meu estimat Senyor Oncle. Comente amb encert, el lluny que els hi queden als mossens d’ara, els sacridficis i les incomoditats que ell va patir. i que les va suportar amb al.legria, sempre pensant amb tohom, sense planyer cap esforç en el compliment del seu ministeri. Fins i tot i cap al final, estan a Ponts visquen al piset de dalt, veí amb vosté i quasi sense poder caminar ni agenollar-se, baixaiva cada matí a dir la misa a la parroquia d Pons. Per lo tant ja ho pot ben dir que ere un ánima bona, perque voste ho sap prou bé. Estic cada dia una mica mes contenta de puguer ajudar a que es reconeguin els fets, d’aquest capella de pagés. D’aquest home unic, senser, honrat, humil, sant…
Gracies!
En Jordi Piferrer agraeix el meu testimoni sobre Mn. Joan Porta, i escriu que els actuals Sacerdots que servim espiritualment la Baronia, estem en la línea perfecta de Mn. Joan.
Li agraeixo a l’amic Jordi la seva valoració generosa, però també puc afegir que Mn. Joan ens va posar el llistó tant alt, que és ben dificil que cap de nosaltres puguem superar-lo. Cal, sols, posar-nos històricament en el seu temps i el nostre, i ens donarem compte de la vàlua del què va fer Mn. Joan “aquell temps” i que, si el comparem amb les nostres facilitacts de locomoció, de dejunis abans de celebrar, de tormentes sofertes durant les llargues caminades per la Baronia…bó puc dir que nosaltres tin-
drem de dir, sempre, que Mn. Joan ho va fer tot amb més generositat i precarietat a la vegada. Sols l’amor d’un pastor de cap a peus, podriem, avui, somniar que romangués cinquanta anys tant lluny dels altres germans sacerdots, de l’atenció de salut, etc…. Almenys puc afrirmar, per la meva part, que, sovint, quan trisco per les contrades de la Baronia, em sento petit i amb molt menys mèrit que Mn. Joan. Segur que, ell, des del cel, ens encoratja els actuals sacerdots. N’estic cert.
Gràcies, Mn. Bonifaci per l’escrit tan real sobre Mn. Joan i la Baronia de Rialb, que tots ens estimem tant. Els sacerdots actuals de Ponts i agregats tampoc tenen res a envejar a Mn. Joan, doncs -com és ben notori- fan la seva tasca sacerdotal també exemplarment!
A la Montserrat Sala li agraim tots els articles que ha escrit i que ens han fet conèixer tants aspectes desconeguts de Mn. Joan i de la Baronia de Rialb. De tot el que hi ha escrit podrem fer-ne un resum.
El millor per no perdre el que s’escrigui en un comentari és enganxar l’escrit que s’ha fet abans prèviament, ja que sinó poses el codi cde seguretat bé, s’esborra, que és el que li ha passat a la Montserrat alguna vegada.
El codi de seguretat és necessari perquè sinó t’entren les cases comercials i t’omplen el blog de propaganda.
Am gran satisfacció tinc el gust d’enviar la meva col.laboració a la memòria de la mort del nostre sempre estimat. Mn. Joan. Ha estat, per a mí, un dels grans regals rebuts del Senyor, l’haver pogut compartir la vida i la personalitat d’ aquest gran sacerdot,
pare espiritual de la fe de la nostra Baronia de Rialb. Tots els anys, i dins el marc de les celebracions religioses a qualsevol de les belles capelles romàniques de la nostra Baronia, no he pogut deixar de fer un esment reverent i agraït al què, per a tots aquells fidels, i per a mí, representava ele zel i generositat de Mossèn Joan. Cinquanta anys de brega apostòlica per la nostra Baronia, amb un estil de gran sacerdot i gran home del país, que sols ell va poder impremir a totes les seves petjades. Encara avui, quan entro en algunes llars de la nostra Baronia, per tal de compartir la taula amb la familia de torn, és la mestressa que, amb autoritat i reconeixement, em marca un lloc a la taula i em diu: Mossèn, vosté aqui, al lloc que ocupava Mossèn Joan.
Jamai podrà escriure’s una història justa i complerta de la Baronia, sens reservar un lloc ben reeixit a la memòria d’aquest zelós pastor que, amb mangala, amb escopeta de caçar, amb eugueta o amb una vella gurzi, va evengelitzar tot aquest rosari de pobles que, avui, encara el porten al cor.
Gràcies, Mn. Joan: Quan l’història parlarà del merescut rector de Pallerols, sols podrà pensar en aquell Mn. Joan que amb suor, zel i molta caritat, s’hu va merèixer.
M’UNEIXO AGRAïT I RECONEGUT A LA MEMÒRIA DE LA MORT DE MOSSÈN PERUCHO, GELÒS PASTOR ESPIRITUAL DE LA BARONIA DE RIALB.
entenc que potser el que us estic escrivint, ja nosigui del vostre interés. Ho comprenc. Espero que us arribi aquesta nota.
(aviam si us puc explicar, el que succeeix, quan vull fer-vos arribar un escrit. Miro i remiro el codi. pujo a començament de la pagina. si li faig cas, i l’hi ho torno a enviar, s’em copíe dues vegades. pero de vegades, si vaig a dalt, em diu que no s´ha copiat, quan torno a baix pero canviar el codi, l’escrit ja ha desaparegut.
Doncs, us dono les gracies, i m’acomido, i fins una altra ocasió.
Vaig llegir, que un dia de les vostres caminades sortieu d’Organyà. si es que encara no l’heu feta us vindré a saludar. El meu home y jó, solem passar allà dalt, esl caps de setmana.
Bona nit Jordi Piferrer: Moltes gracies por comentar a casa teva presuntament. i es veu que hem tingut trasmisió de pensament, perque jo volia explicar avui, l’pisodi de jugar a cartes. Curiòs.
Amés de jugar a cartes, tal com dic. L’hi agradave molt la musica d’acordeón. (Potser perque mai va tindre accès a cap d’altra.) La questió es que per la festa major de Pallerols, el recordo desprès de dinar fumar-se un puret un café amb coñac, al costat del music de torn,
escoltant el concert, que invariablement ere sempre: “el sitio de Zaragoza”. aixó com a plat fort. Al cab d’una estona el music es traslladave cap a la plaça per començar el ball de tarda a la plaça.
Em moro de son.perdoneu seguixo demà. (poc academic potser? A o lo millor es que tinc una retirada a la familia.¿…?
Ningú de l’Opus Dei o altres persones, es pot pensar que la Montserrat no expliqui la veritat sobre el seu estimat oncle, Mn. Joan. També jo recordo que Mn. Jaume, el rector del meu poble, pels anys 1950 anava a caçar i jugava a cartes amb la gent del poble, la qual cosa es veia natural, ja que en un poble petit el mossèn estava molt relacionat amb totes les persones i les seves activitats habituals.
Homes i dones de Gaulter i de la Baronia. y també de Ponts. no voldria que pensésiu que me he apropiat d’aquest pulpit , per escriure jo i ningú més. Res mes llunty de la realitat. Es ben cert, que de coses curioses de mossen Joan en sabem mes, els meus germans y jó. pero potser son coses mes aviat del ámbit personal, i intim. El senyor Jordi Piferrer, fa una crida a tots perque s’afegeissin als meus escrits,y si em llegeix algú que pugui apotar quelcom que no hagi escrit jó ,podrien esplicar´ho, al seus nets o fills i ells savedors de la informàtica, ho trancriuríen.
Sisplau, aquestos senyors del Opus, es pensarán que explico mentida, quan, afirmo que ere molt volgut, i que anve a caçar, que s’arromangave la sotana fins a la cintura, i segave, els cereals de les peces d’avora el riu,sota casa mateix, i que ja havei sembrat ell i que portave, els sacs al Molinou per tenir pà per tot l’any.( si es que no havíe passat una pedregada)I que en guardave una mica més pel caballet i les gallinetes. Y tot amb una alegria, que Nostre Senyor, deuríe flipar o al-lucinar, com diuen el jovent d’avui. Va, animèu-vos, i diguéu alguan cosa que puguéu recordar d’ell.
Agraïm a la Montserrat els seus escrits que fan història i ens faciliten el coneixement de la vida de Mn. Joan i de l’ambient de la Baronia durant 50 anys.
L’església de Pallerols, no és pas nostra, sinó del bisbat d’Urgell. Penso que si que seria interessant posar un quadre o una imatge de Mn. Joan en algun lloc preferent de l’església. Per part nostra farem les gestions pertinents.
En quant a les notícies que desapareixen és un tema de posar bé el codi de seguretat, que a vegades es fa difícil d’entendre.
El dissabte dia 11, a la caminada, vam resar per Mn. Joan tot recordant el 13 aniversari de la seva mort.
Torno a començar.- Doncs en els temps actuals, s’ens farie molt estrany, veure arribar a dir la misa, a un mossén, dalt de la eugueta, un gosset, y la escopeta al coll o bé lligada als guarniments del animal. Pués, ell com tots els homes de la Baronia quan es desplaçàven, al poble veì, o anaven a Ponts, tots duien l’escopeta al coll. Y no pas per defensar-se de cap atatc, simplement la portàven com una eina de treball. Si sortíe una peça de caça, podien dur cap a casa un bon dinar, y si tenien, peces acumulades, la baixàven cap al mercat a Ponts. qque en donàven poc, peró tot ajudave, a la depaupèrada economia, vigent. Així ere la vida per aquelles contrades. voldria dir no obstant, que mai, mai, ha va haver que lamentar, cap desgràcia. El anys posteriors, cuan ja es superava la época de la fam, això, també và minvar. I perque es va donar una altra circumstància, que va ser decisiva: La pesta dels conills, o la “mixomatosi”.( No sé si ho escric bé).
Passats aquells primers anys, també recordo, tot el que l’hi agradave, anar a la batuda del porc senglar. Els séus amics, i feligresos, n’ èstàven,molt cofois de que ell acceptès.la invitació. Yo crec que per una raò ben senzilla: Alla òn ell ere, sempre hi havia, bon rotllo, que es sinònim de rialles i gresca sana.
Aquest passatje em fa pensar, en un home d’una masia aprop de Politg,que ere molt amic d’ell. Y el mes curiòs. es que aquesta persona deie un renec a cada paraula. per exemple: yo dire una;MCD en lloc del la paraulota: Aquest matí, MCD, he sortit MCD a la porta, i MCD m’ha semblat MCD que pròu que pluoríe, MCD.
Horroròs. En comentar-l’hi, el perque, ell em va contestar: que ere molt bon home, com pocs que en coneixés. i que ell -el malparlat_ patíe mes ell, que s’en adonave de la seua falta, que el mossén de sentir´lo. Que no ere la seva culpa, de parlar d’aquella manera, que seríe degut al costum del seus avant-passats, que l’hi ho van transmetre. Apa! amb aquesta lliçò de bonhomía, em despedeixo, per avui.
Ja sé que avui comence la seva caminada, continuació de la anterior. Suposo que el fred també els acompanyarà, i el mes aconsellable es que s’abriguin bé, perque de calçats, ja es
supose que hi aniran. Bona caminada doncs!
Demà es compliràn 13 anys de la desaparició, de Mossen Joan Porta: D’aquestos contactes, amb l’Assosiació de Caminants de Pallerols, ha fructifiicat, i tinc la seva paraula, de que en aquest dia, el tindran present, en les oracións i en la Caminada, que inicien demà. Molt bé, i Moltes gracies. Peró també els hi demano que quedi constància d’aquest gir i que es s’escrigui un placa conmemorativa del seu caminar per la Baronía del Rialp. I que haurie de qeudar instal-lada, en un lloc preferent, que deixo al seu bon criteri.
I ara explicaré, un altre tret molt caracterìstic de M.Joan: la humil-litat.
Amb les novetats que va fer el Concili Vaticá II, i que ell va respectar, fil per randa, va tinguer que posar en pràctica la homilía, que ell no en tenie el costum. Segurament perque coneixíe mes que ningú, els seves mancances en la oratòria, A més, el seminari ja quedava molt lluny, i el pensar d’ amonestar algú encara que fós de metafòricament o d’una manera velada, aixó, crec que va ser el que més el va amoïnar, de tots els canvis que va portar el Concili. A apartir d’aquell moment, el veiem tota la setmana, buscan tot capficat, llegint llibres, escrivint a máquina el seu discurs, pero aquell full acabave per perdrès al fons d’alguna butxaca, Devant de l’altar mateix es girave cara als fidels, y feie un semonet molt ajustat,y força coherent, però quan parlava de Déu, i dels Seus miracles, la seva mirada anave sempre cap al sostre,amb els ulls mig entornats. I si es tractave d’aconsellar o amonestar als fidels, al seua mirada baixave fins al terra, perque no volia que ningú es pensés que s’el al-ludía.
Avui espero alguna paraula del vostés. I que tinguin una bona caminada
Bon dia: avans de seguir amb comentaris que pertanyen, tan a l’ambit familiar i privat, com els del seu ministeri els voldri demanar en nom de al família, si fos posible, deixar un recod escrit i pèmanent, de la llarga estada de mossen Joan per aquestes terres inhóspites. Ell va ser com un misioner, perque estar aquí en aquella época, es necesitave quelcom mes que bona voluntat.
Soc ben conscient, que lo que els hi exposo y demano. Perque encara que ara puc fer ùs d’aqeust portal, per explicar la vida sacificada de Mosén Joan, de aquí a dos dies ja s’ahurá passat l’arròs, i ningú tornará aparlar-ne mai més. Y la seva gesta ha que perpetuarse, d’alguna manera,en el record colectíu. Si he de parlar amb el senyor batlle de la Baronia, ho faré, pero entenc que si vostés son els llegítims pripietaris de la Esglesia, ¿..? potser a vostes els pertoca fer-ho. O donar
el permís per poder´ho portar a bon temini. Molt cordialment
He estat llegint els apunts que de tot plegat, que fa el Sr. Piferrer, en relació la historia, del meu oncle, citant el suposat encontre que va tenir (mes que probale).els dos capellans, aquell llunyà 1937, i voldria puntulitzar, que hi ha un detall que em vaig deixar, al tinter, i son les paraules del señor Bisbe de la Seu, que va pronunciar en aquella visita a Pallerols. Les vull recalcar, perque son molt significatives pel misisteri de Mossén Joan, Un testimoni, que no solament vaig sentir jo, sinó que va ser public. Desprès de dir, que havíe cuidat molt bé de les seves ovelles. va continuar dient, que en el llarg temps que estave al bisbat, no havíe rebut mai cap queixa de cap feligrés del Rialp, i que mossen Joan, no havíe demanat mai, un trasllat. Que considerave que aquest fet d’insòlit, que deia clarament, la simbiossi perfecta que s’havie establert, ambdúes parts. En aquell moment de les parules del Seynor bisbe, jo que ere entre els assistens, peró bastant aprop d’ell, vaig veure. dos lagrimots que les ulleres no van poder aturar. Ere un home humil, tenie segons les seves paraules, un cor tòu, per aquest motíu ell no volie de cap manera que s’he l’hi fes, aquesta festassa. Peró quan ell ho va saver, ya tot estave amanit, i va tinguer que aguantar,com va poder, tots els parlaments i demás prebendes de lo establert. i per desgràcia seva(les emocions, l’afectaven clarament),va acudir a Pallerols, una gran
quantiat de gent procedent de molts punts llunyans, personalitats, que també recodàven, haberse salvat al poder amagar-se per aquells boscos,tan grans i solitaris.
Bon dia: Els temps que l’hi va tocar viure al meu senyor-oncle ,no eren precisament, dolços ni fàcils. Avans del Concili Vaticà II, l’Esglesia imposave unes regles dures, que ell va seguir al peu de la lletra. Potser que ningú ho recordi, però en aquells dies no es podie ni veure ni menjar, desde la miitja nit del dia anterior, si el dia següent, s’havie de combregar. Dons bé ell no en quedave pas exent. La vesprada del dlssabte, marxave de la Torra, i anave a dormir aprop, d’on tenie que dir la primera missa. i desde la primera missa, fins la segona, podíen passar un minim de dues hores, que sempre eren més, perque en sortir de la missa, ell mateix, propiciave unes tertulies, perque les gents d’quelles contrades es puguéssin comunicarse, i ell mateix, pugués parlar amb tothom. peró la gana i al sed, que les tenie a punt, i veníe en aquell moment, la obligació d’enfilar el camí de l’altra parróquia. I desde dalt de l’eugueta, veie com ella, l’eugueta vull dir, s’aturave a beure per les fonts o per els rierols, del camí. però ell tingués la sed que tingués, no podíe probar ni una gota d’aigua. fins acabada la misa, que llavors ja l’hi ere permés beure, peró per menjar, encara havíe que esperar dues hores més-minim-fin arribar a casa. Demá més i gracies.
Interessant la aportació de Mn. Xavier Pont, que sembla corroborar que Mn. Joan va conèixer a sant Josepmaria a Pallerols, i podria molt bé ser aquell sacerdot “fort, decidit i de mirada noble” de què ens parla Francisco Botella en els seus records.
Jo també voldria aportar el meu ‘granet de sorra’: les ‘nenes de cal Roca’ de Peramola, eren cosines de la meva mare, i tenien molts records de mn Porta (dic tenien, perquè totes són mortes ja), de quan va ser vicari de Peramola, i després de les vegades que el veien quan hi baixava.
Em van explicar que efectivament mn Joan els havia parlat de que havia passat per Pallerols un sacerdot de Madrid, que li havia causat molt bona impressió, de manera que l’havia recordat tota la vida.
També deien que mn Joan havia volgut passar tota la vida a Pallerols en agraïment a la gent de la contrada per haver-lo acollit durant la guerra (encara que no m’havien dit que havia intentat fuguir també: pot ser els records de les tietes ja estaven una mica esborrats…)
Una altra anècdota: havien convingut, durant la guerra, que el mossèn els deixaria el Santíssim amagat en el forat d’un arbre vell: Les tietes, que aleshores eren nenes, anaven passejant sense despertar sospites fines el lloc establert, i el germà petit agafava Nostre Senyor i se l’amagava a la butxaca (donat que no es permetia aleshores tocar les formes consagrades a les dones: mireu si n’eren de cuidadosos aleshores, època de més fe…); deprés tornaven tots cap a casa, i així a cal Roca van poder tenir el Santíssim moltes vegades al llarg de la guerra.
Si fes memòria potser encara sortiria alguna altra cosa, encara que, com he dit, la memòria de les tietes potser ja fallava una mica…
M’ha fet gràcia de veure aquesta notícia.
A reveure!
Aquí en aquest mateix potal, s’espliquen coses de la guerra que jo ignnoraba. Peró en canvi tinc ben present el que uns anys desprès i a Oliana òn vaig residir, de recent casada. passà el següent: Ere al fira de totos Sants, i va vindre a dinar a casa, Llavors ja disposave e un citröen 2 cavalls, i ell ja residíe a Gualter. Mentre mirant per la finestra l’estàvem esperant, el veiem que enfilave el carrer major desde al Esglesa Parroquial a casa nostra, Un pis llogat a cal MIngalla. Van baixar al carrer a rebre’l com sempre feia, i quan ja arribaven a la porta de casa, sentim un home que cridave: Mossen Joan! Mossen Joan! En atrapar-nos, l’home seblave molt conten, I deie: tans temps que l’estic buscant, i no savia com trobar´lo, Gracies Deu que’he trobat!!! Mossen Joan s’el mirave amb possat seriós i l’altre, continuave amb els seus tretze. Que nos es recorde de m? Sí home sí, jo soc de Cabó, el que juntament amb vosté id’altres vam fugir cap a França, si home sí!!! No es recorde que pujàven per una serra i jó no podia caminar més. I llavors vosté em va pujar a l’esquena? no es recoorde que despès que erem tots al capdemunt,vosté,va tornà abaix del barranc a buscar el meu farcell que jo havía abandonat? no potser que no ho recordi!!! Mossen Joan al final crec que va dir que si que havía passat, però de seguida va cambiar de conversa, es va treure la petaca,va convidair a fumar i van continuar parlant de altres assuntes referents als temsp tan durs que varem viure per aquelles garrotxes. Aixó passà, la primera setmana de novembre de 1964.
Penso que en tinc tans y tan bons de records i anécdotes, que mes aviat us cansareu vosaltres, de sentri-ne, que jo de escriure-les. Per mí es un gran plaer d’anar escrivit i recordant tan boniques aventures.
Un record gratíssim que em torne a la memòria, es que al hivern ere el moment de fer les osties, ere sen dubte una feina dificil, si tenim en compte l’escasetat i la qualitat del estris que empleave. Per fer aquesta feina, calíe un foc ben brunsent,millor brasa, i amb unes tenalles que al capdevall tenien la matríu de la ostia amb gravats i molt mes gran de les que ara es donen.millor dit en hi havie de dos mides, els grans que ren pel celebrant, i les petites, Nosaltres, els convidats de pedra, perque aquí no podíem ajudar, pero ho podíem veure.. y menjar!!! Si les rebaves osigui les molles que sortien depres de retallar les rodones o les que sortien cremades, aquells retalls eren uns delicosos premis que ens teníe reservats, i que nosaltres agraïem saltant i ballant,com us podeu imaginar.
Demá més, i gracies
Hola! aquest matí, he escrit una pincellada de lo que ere el fred per la Baronia, y l’estada del meu germa i yo, a la Torra, que es ón va residir mes temps. Ell en deie, y amb raò “La Torra del pobres”. Allà feiem uns dies,, cada any, i durant molts molts anys. I erem els nens mes feliços del món. A al casa dels pares hi havien nascut problemes i contrarietats de tota mena, y nosaltres trobavem al aixoplug, de al seva rectoria, la felicitat que ens ere negada a casa. Deia en el meu anterior escrit, (el que no s’ha gravat,vull dir),que amb un fred intesíssim anavem a buscar,l’aigua per casa, a la font dels capellans, que ere aprop de Solsderiu. Carregada a l’eugueta, tornaven cap a casa, i cantant i rien tot el camí, no ens adonàven pas del fred! i calie a mes ames. tallar la llenya y protar-la datl de la sala pel consum de tot el dia. A Mossén Joan, l’hi ere reservada una feina que al hivern, devíe representar un bon sacrifici. A mitjanit es llebave, per anar a l’esglesia y veure que el llum del Santíssim no s’havíe apagat. L’aire en aquelles capelles i esglesies entrave per tot arrèu, ell pasave cuidado de que seguís il-luminant i un cop feta la visita, baixava al estable i donava menjar a l’eugueta,que es el que també eres preceptíu.
Demá més. I Gracies!!!
Agraïm a la Montserrat Sala Porta, neboda de Mn. Joan, les fotos que ens ha fet arribar i molta part del text d’aquesta notícia. Esperem que ens faci més comentaris sobre anècdotes de la vida de Mn. Joan. També agrairem a tothom que pugui aportar notícies que ens faci els seus comentaris.
Moltes gràcies i molt interessant aquesta informació. Gent com aquesta ja n’hi queda poca.
Moltes gràcies per tota questa bona informació. Seguim unes bones petjades!!!!
Hola, ja sé qeu els meus comentaris, els poso en un altre portal, pero he vist el comentari de mossen Jaume Majoral, i no vull deixar de fer-l’hi patent el meu agraïment, per que, per fí es dedicará un record que tant i tant merescut i treballat s’el tenie Mossen Joan Porta Perucho.
S’agraeix el record d’aquest gran sacerdot diocesà que va ser Mn. Joan Porta, que va deixar una bona petjada espiritual i humana en aquestes terres nostres de la Baronia de Rialb i de la comarca.
A la Parròquia de Ponts el portarem a la pregària en la missa del vespre del dia 11 i l’encomanarem a la Mare de Déu de Lourdes, serà una manera també fraternal de compartir amb els que caminareu i el recordareu durant el matí.
Units així en el record i la pregària per Mossén Joan.