Vine amb nosaltres a recórrer el Camí d’Andorra, cada segon dissabte de mes

Al voltant del Prepirineu lleidatà: dels boscos de la Baronia de Rialb a la serra d’Aubenç

A l’oest de l’embassament d’Oliana, en direcció est-oest, s’alça el primer gran mur pròpiament prepirinenc de l’Alt Urgell: la serra d’Aubenç, amb el Coscollet (1.610 m) com a cota màxima. Els tallats calcaris d’aquesta serra destaquen principalment en la seva vessant meridional. Just davant de la serra d’Aubenç, al sud d’aquesta, es troba enclavada la serra de St. Honorat i, com a part d’aquesta, la Roca del Corb, amb la seva característica forma de mola. La naturalesa conglomeràtica dels materials que componen la serra de Sant Honorat, explica el seu peculiar perfil, a base de volums arrodonits (l’anomenat modelat montserratí, que pren el seu nom de la serra de Montserrat). La serra de Sant Honorat enllaça pràcticament amb les primeres planes de la Depressió Central, a la ribera d’Oliana i Peramola i, més al sud, amb la ribera de Bassella, on l’aspecte muntanyós desapareix definitivament.

A les rodalies de la Roca del Corb ens trobem una comunitat vegetal típicament mediterrània de pi, roure i alzina, amb un abundant sotabosc en el que hi ha predomini de farigola, romaní, coscoll, ginebrer, boix, argelaga i ginesta, entre d’altres.

Cap a la serra d’Aubenç, en la seva vessant sud-oest, molt abrupta i trencada per cingleres, domina el paisatge netament mediterrani, representat principalment per carrascars (Quercus ílex rotundifoliae), als llocs més baixos i assolellats, i rouredes de fulla petita o roure valencià (Quercus fagineae). En aquests vessants de solell, els alzinars arriben a estendre’s fins als voltants de la Seu d’Urgell, encara que actualment aquests boscos són més aviat petits i amb exemplars poc desenvolupats degut a la pressió a la que es van estar sotmeses per part del pasturatge i de les tales excessives per obtenir carbó vegetal.

El pi albar o roig (Pinus sylvestris) és, sense dubte, l’espècie principal de conífera dels boscos de la serra d’Aubenç. En les zones més altes d’aquesta, en ambdues vessants de la serra, destaca també l’abundància de boix (Buxus sempervirens). Magnífica zona, per cert, per a fer una bona collita de rovellons, a més de degustar la tradicional paella que cada any convoca als caminants el segon dissabte de desembre, ja a les portes del Nadal. Amb una mica de sort, també es pot trobar per aquests indrets el bolet per excel·lència per a molts boletaires: el cep (Boletus edulis). Molt atents, doncs, en fagedes, rouredes i alzinars, que és on es pot “caçar” aquesta exquisida espècie.

En les immediacions de la carena de la serra d’Aubenç, quan s’acaba la pujada de la canal de la Jaça, crida l’atenció l’aparició sobtada en terreny obert d’uns arbusts amb forma de coixí, molt espinosos, clarament adaptats als efectes dels forts vents del nord. Es tracta de brolles d’eriçó (de l’associació Erinaceo-Anthyllidetum montanae), ja en els dominis del pi negre i dels avets. Les zones obertes del solell, estan cobertes per aquesta mata, amb les seves formes tan característiques com enganyoses.

El vessant nord-est de la serra d’Aubenç, de pendents bastant suaus, està dominat per comunitats vegetals amb clares influències eurosiberianes i subalpines. Aquí destaquen les rouredes de roure martinenc (Quercus pubescens), el roure per excel·lència dels països submediterranis, amb les seva característica vellositat en fulles i branquillons. També hi trobem boscos de roure valencià (Quercus fagineae), de fulla més petita que el martinenc, pinedes de “pinassa” (Pinus nigra salzamanii) i de pi albar (Pinus sylvestris), i més localment alguns boscos dispersos de faig (Fagus sylvatica). La bellesa de les fagedes és fa molt visible a la capçalera del torrent del Faig, així com al tossal. Els colors tardorencs de la fageda són molt atractius, encara que aquests arbres impressionen igualment en els mesos d’hivern, quan, ja despullats de les seves fulles, donen un aire fantàstic al bosc. Sempre hi ha gent, però, que prefereix la brillantor i les múltiples tonalitats verds que exhibeixen aquests boscos quan tornen a brotar a la primavera.

Abunden en aquestes serres les comunitats faunístiques forestals (esquirol, guineu, llebre, perdiu, etc.) i les vinculades als penyals (conill, àliga daurada, trencalòs i, per suposat, l’omnipresent voltor comú). Compte amb els escurçons, que també tenen en aquestes zones rocalloses el seu hàbitat natural.

Entre els 1.300 i els poc més de 1.600 m d’alçada, aquestes muntanyes són cobertes, com ja hem dit, de boscos de pi roig, amb un dens sotabosc d’arbusts. Entre aquests últims, predominen el boix (Buxus sempervirens) i el neret (Rhododèndron ferrogineum). En els mesos d’estiu és tot un espectacle contemplar el desplegament de color del neret, cobrint literalment les suaus pendents d’obaga de la serra d’Aubenç com si es tractés d’una catifa de flors escarlates. Més enllà dels 1600 m d’altitud, el pi roig és substituït pel pi negre (Pinus uncinata) i per la típica vegetació subalpina d’aquests indrets. El ginebrer (Junniperus communis) arriba, en efecte, molt enlaire i ve a ser el substitut del neret, que no viu bé sobre substrats calcaris.

Des del cim d’Aubenç es poden contemplar les majestuoses serres prepirinenques que ens esperen en les pròximes jornades; els cims d’Andorra, al fons, ja coberts de neu, ens marquen la ruta. D’aquestes serres prepirinenques que se’ns obren al nord, parlarem més acuradament en la següent trobada. Tant de bo que sigui sobre el terreny!