Una visió del camí d’Andorra, des de Madrid

Javier de la Fuente, un dels components de l’expedició que participaren en la Caminata integral dels dies 26 de juny a l’1 de juliol de 2009, ens envia un relat que transcrivim íntegrament

Seguir les petjades de Sant Josepmaria, el més de prop possible, fou el motiu que ens portà a aventurar-nos a fer aquest recorregut. Començaríem el dia de la seva festa, 26 de juny, i faríem la travessa en cinc dies. No som grans muntanyencs, i ens feia una mica de por recórrer tants de kilòmetres. Tant és així, que ens havíem plantejat fer només un parell d’etapes més significatives, però, gràcies a Déu, ens van convèncer que féssim tot el recorregut i puc dir, compartint l’opinió de tots els qui hi anàrem, que valgué la pena i que ens agradaria repetir-ho.

La convivència començà amb la Missa en honor de Sant Josepmaria a l’església de l’Esperit Sant de Madrid. Dinàrem al Club Altamira, de Madrid, i sortírem camí de Pallerols, que fou el punt de reunió de tots els grups que formàvem l’expedició. Arribàrem a les 9.30 de la nit i ens trobàrem amb gent de Lleida, Saragossa, Girona i Terrassa; gairebé quaranta persones en total.

El primer dia gaudírem dels moments més emocionants d’aquestes jornades. Poguérem dormir en l’annex de l’església de Pallerols, amb forma com de forn, on Sant Josepmaria hi passà la nit del 21 al 22 de novembre de 1937 abans de què la Mare de Déu li fes un favor sobrenatural molt personal. Després, cap al migdia, assistírem a Missa al Barranc de la Ribalera, on Sant Josepmaria celebrà la seva última Missa abans de creuar la frontera d’Andorra; pel testimoni dels presents sabem que las circumstancies la feren molt especial. Aquest dia passarem la nit sobre l’Aubenç; era la primera nit d’acampada i el lloc era realment esplèndid.

S’ha de reconèixer que el segon dia de marxa se’ns féu molt costa amunt, en alguns moments de forma literal, però las magnífiques basses al riu de Valldarques, on ens banyàrem i menjàrem, ens permeteren recuperar les forces. Amb tot, com que aquest dia caminàrem moltes hores, la vista en la llunyania de Can Fenollet ens animà l’última part del trajecte. Aquesta nit a Can Fenollet fou inoblidable per a tots. Poguérem dormir bé i menjar encara millor. Tenint en compte que ja portàvem dos dies de marxa, és fàcil comprendre que se’ns quedà gravat com el millor moment d’aquests dies.

Al dia següent, tercera jornada, escometérem el tram més dur, la pujada a l’Ares: gairebé mil metres de desnivell en molt poc temps, i amb un terra relliscós per les pedres. Les vistes que anàvem veient en guanyar alçada eren impressionants, però molt més gran fou la satisfacció en haver-ho superat, quan arribàrem al poble d’Ares. Com que en Toni ens animava, poc a poc, ens donàvem, compte de què podíem pujar qualsevol cosa. Així aprenguérem que soms capaços d’assolir moltes més coses de les que ens pensem, i que el que hem de fer és actuar … amb constància, a poc a poc.

La veritat és que al llarg de les caminades, era fàcil dirigir-se interiorment a Sant Josepmaria, resar vàries vegades l’oració de la seva estampa, i fins i tot demanar-li que vinguessin alguns núvols que ens alliberessin del sol que ens torrava quan pujàvem per les costerudes muntanyes (cosa que certament aconseguírem). Tots els dies llegíem el relat del viatge original, que corresponia a l’etapa que estàvem fent. A més de sentir-nos molt a prop de Sant Josepmaria i els seus acompanyats, poguérem fer-nos càrrec de les grans dificultats que hagueren de superar en el seu trajecte cap a Andorra. No és el mateix que t’ho expliquin, que fer-ho, que ho experimentis personalment, que ho caminis.

La quarta nit dormírem en el jardí de Cal Pallarès; un lloc realment acollidor. L’etapa següent ja ens trobà amb millor estat de forma i, encara que fou llarga, la portàrem bastant bé; podríem dir que les cames anaven soles. Dormírem a la Collada de la Torre des d’on ja veiem Andorra, rebatejada com “la llibertat”. En aquesta última nit, en Jordi ens contà alguna anècdota relacionada amb el camí i els treballs de descobriment i recuperació dels llocs correctes per on passaren les expedicions d’evasió, ja que el pas del temps havia amagat els antics camins.

L’última etapa, una mica més curta, va estar caracteritzada pel nerviosisme d’arribar quan abans a creuar la frontera. Tot just arribar-hi se sentiren els crits de joia dels caminants; més d’un no dubtà en agenollar-se i aixecar els braços per a donar gràcies a Déu. No faltà la celebració que vam fer a Sant Julià de Lòria, abans d’acomiadar-nos i tornar cadascú a la seva ciutat d’origen. Hi hagué un brindis per la Caminada de l’any 2010, assegurant que hi tornaríem.

Podeu veure un altre Vídeo de la Caminada, clicant aquí