Resum de la ponència de Ferran Sánchez Agustí

L’historiador Ferran Sánchez Agustí inicià el segon Bloc de ponències al voltant d’unes històries de tres sacerdots: Mn. Jesús Arnal, Mn. Joan Domènech i Mossèn Pere Codern.

La primera de les tres històries va ser iniciada pel moderador del segon Bloc, Jordi Piferrer, que en fer la presentació dels ponents va esplaiar-se amb l’exemple de respecte a la llibertat de consciència, de convivència i perdó en les relacions entre dues persones amb ideologies ben contraposades: Buenaventura Durruti, líder anarquista i Mn. Jesús Arnal, sacerdot catòlic, perseguit a mort pels mateixos anarquistes.

Aquesta relació està molt ben explicada en el llibre de Mn. Jesús Arnal, Per què vaig ser secretari de Durruti?

En esclatar la guerra civil, al juliol de 1936, Mn. Jesús Arnal ha d’escapar-se del poble on estava destinat i caminant de nit aconseguí arribar al seu poble natal Candasnos amagant-se a casa seva. Al cap d’uns dies fa cridar a Timoteu Callén, amic seu de la infància i que era el President del Comitè i cap dels milicians de Candasnos. Com que eren amics de petits, li diu que ell el defensarà i que es quedi a casa seva. No obstant se n’assabenten altres milicians del poble i diuen que l’han de matar. El seu amic Timoteu prepara un judici públic, davant de tot el poble, i evidentment el poble diu que no se l’ha de matar. Al cap d’uns quants dies venen milicians dels pobles veïns i també el volen matar.

Finalment, per salvar-lo, el porta a Durruti, que és amic seu, i que era el cap de la famosa columna Durruti del front d’Aragó, que estava a Bujaraloz.

En veure’l, li diu Durruti: Jo responc de la teva seguretat perquè estaràs sota la meva absoluta protecció. Conec els desitjos de Callén, i la meva amistat amb ell és tan gran que els seus desitjos són els meus. I encara et diré més, si et quedes em faràs un gran favor: t’encarregaràs de portar l’estadística de tot aquest personal perquè no tinc gent de ploma que valgui per a això”. . . . “Durruti em va semblar un home normal -diu Mn. Jesús- que sabia correspondre a una amistat”.

Durruti, per amistat, el posa a treballar a les oficines del seu Estat Major i queda sota la seva protecció personal. Tothom sap que és mossèn però ningú no el molesta, ja que és protegit de Durruti. Mn. Jesús treballa bé i es guanya la consideració de tots, de manera que quan mor Durruti al front de la defensa de Madrid, l’agost de 1937, els caps que el succeeixen respecten sempre a Mn. Jesús.

Jordi Piferrer acabà aquesta presentació amb dues reflexions:

1) Durruti respectà sempre la situació sacerdotal de Mn. Jesús i la seva consciència: Li encarregà coses que sabia que Mn. Jesús, pel seu sentit de la justícia, podria fer molt bé: controlar que ningú robi a les botigues dels pobles veïns, donar els passis als soldats per anar a casa, portar el control d’entrades i sortides de materials (menjar, municions, roba, . . .), el control dels combatents, l’arribada de voluntaris, altes i baixes, etc.

2) En un moment determinat, un milicià va fer una denúncia falsa contra Mn. Jesús. Durruti se’n va assabentar i va manar que afusellessin al milicià. Ja estava el piquet format, van avisar a Mn. Jesús que tot era a punt per l’execució, i Mn. Jesús baixà i li va dir les següents paraules:

“Que Déu et perdoni com jo et perdono. Les meves mans mai no es tacaran de sang. Ves en pau“. Els components del piquet el van abraçar gairebé plorant. “Et felicitem“, van dir.

Segurament que Durruti va fer, com tots els homes, coses que no estaven bé. Tot i això, tenia un ideal, una forma d’entendre la vida, volia instaurar la justícia a la seva manera. Sigui com sigui, està clar que amb Mn. Jesús va actuar amb un alt sentit de l’amistat i del respecte a la seva consciència, i li va posar tota la confiança.

Per altre part, és de remarcar també l’actuació de Timoteu Callén: gràcies a ell, a Candasnos no hi va haver cap mort durant la guerra, com tampoc en la repressió posterior. Acabada la guerra, Mn. Jesús avalà a Callén i li va ser commutada la pena de mort que era inevitable en haver estat un president del comitè.

Ferran Sánchez Agustí afegí algunes anècdotes més sobre Mn. Jesús Arnal, de com s’adaptà a la nova situació convivint i respectant als seus nous amics d’ideologia anarquista, però sense abdicar de les seves conviccions cristianes, i de com després de la guerra, cap els anys 1944-45, essent rector d’una parròquia, va rebre la visita d’alguns maquis als quals va ajudar en el que va poder, tot recordant-los que per la seva condició sacerdotal no podia prendre cap posició política.

Ferran Sánchez Agustí ens ha fet arribar un resum de la seva ponència al voltant de dos sacerdots més, Mn. Joan Domènech i Mn. Pere Codern.

Escriu que l’actuació d’aquests dos sacerdots són el paradigma del missatge secular de perdó i reconciliació, en aquest cas a la postguerra espanyola, malgrat d’haver sofert ells mateixos la persecució anticlerical a la Catalunya de 1936-39.

Van exercir les set obres de misericòrdia corporals, independentment de la condició social, raça, sexe o forma de pensar del necessitat: enterrar els morts, vestir el despullat, redimir el captiu, visitar malalts, donar de menjar al que pateix fam, i de beure al assedegat, donar llit, sal, aigua i pa al pelegrí in illo tempore, tractades amb més amplitud encara a l’Evangeli segons San Mateu, 25, versicles, 31-46 quan el Fill de l’Home dóna la benvinguda als justos admesos al Regne perquè “quan tenia fam em vau donar de menjar, tenia set i em donàreu beure, era foraster i m’acollíreu, anava despullat i em vau vestir, estava malalt i vau venir a visitar-me, era a presó i vinguéreu a veure’m”. Respongué als estorats i estranyats asseguts a la seva dreta que quan ho feien als seus germans més petits a Ell li feien. I envià al foc etern als que deixaren de fer-ho perquè era a Ell a qui li negaven.

La caritat ben entesa es posa de manifest quan “el que fa la mà dreta no té perquè saber-ho la mà esquerra”, i segueix el lema de Sant Agustí: In fides, unitas; in dubiis, libertas; in omnium, caritas (En la fe, unitat; llibertat d’opinió; i en tot moment, caritat).

– Mossèn Joan Domènech, rector de Puigcerdà de 1939 a 1949, any en què fou desterrat a Organyà pel bisbe Ramon Iglesias -coronel castrense i exconfessor de Franco i Doña Carmen-, per “comunista” o sigui per haver-se excedit en la pràctica de la caritat, on uns feixistes el van apallissar, ajudà a passar gent d’un cantó a l’altre de la frontera i facilitar la seva arribada a Barcelona. Primer eren aviadors aliats, jueus, resistents, que fugien de la França ocupada pels alemanys, després van ser persones que es volien reunir amb els seus parents i no podien creuar-la perquè entre març de 1946 i febrer de 1948 l’Espanya de Franco va ser aïllada del món o bé perquè eren familiars republicans exiliats, rojos, culpables de tots els mals que patia el règim franquista. En certa ocasió negà la comunió al comissari de Policia perquè no s’havia confessat d’haver apallissat un evadit jueu. Però el detonant esclatà quan va rebre a Toulouse, capital de l’exili republicà, la Medalla de la Resistència en un acte d’homenatge presidit pel bisbe de Montauban, el cardenal tolosà Jules Saliège i Rodolfo Llopis, exdirector general d’Instrucció Pública, ple d’exiliats socialistes, comunistes, anarquistes. Joan Domènech autèntic “capellà sense fronteres”, és mossèn Perdó a la novel·la “El cel de les oques” escrita per Núria Cadenas, filla de la seva neboda Teresa Alabèrnia Domènech. Puigcerdà en una urbanització que encara s’ha de començar preveu dedicar-li un carrer, fluix reconeixement a una personalitat que hauria de tenir un arbre a l’israelià Bosc dels Justos de la Humanitat.

– Mossèn Pere Codern, deu mesos captiu després de restar amagat a la cova del Pouet del seu poble nadiu Santa Maria de Meià, quan va ser rector de Ribes de Fresser, reconstruí l’església sense deixar cap deute a més d’ajudar nombrosos evadits estrangers que havien entrat de la França feixista per Núria, de vegades quedant-se ell i sa majordona Francesca Profitós sense res per menjar, en un acte d’extrema caritat o estricte observança dels dictats evangèlics envers desconeguts sense saber qui eren ni perquè havien trucat a la seva porta. Va ser després 25 anys rector de Balaguer i acabà el seu pelegrinatge terrenal el 1983, després de 53 anys de ministeri sacerdotal, sent canonge d’Urgell però abans al seu poble es va interessar perquè les despulles de set maquis afusellats el 1944 a l’era del Maleno on s’havia de construir una explotació porcina fossin traslladats a terra sagrada, ja que fins a 1963 proscrits, nadons sense batejar, suïcides, apòstates, ajuntats (pecadors públics), etc. no hi tenien dret i rebien sepultura en racons o fora del recinte mortuori. Mossèn Joan Marquilles (epd) quan era rector a la Vall de Meià va impulsar, per subscripció popular, el bastiment d’una estàtua obra d’Antoni Borrell, artista de Baldomar, aixecada a l’entrada del cementiri i l’església del monestir augustinià de Santa Maria de Meià, per cert, convertit per Mossèn Pere Codern en un dels primers i capdavanter centre de colònies escolars.