Resum de la ponència de Pere Joan Sureda

En primer lloc agrair l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols a Andorra, per haver-me convidat a parlar en aquesta IV Jornada de Camins de Llibertat

Agrair la presència de tots vostès, i també de l’Arquebisbe de la Seu a qui vaig conèixer fa cinc anys amb motiu d’una celebració a la Pobla de Segur en honor dels 7 sacerdots beats màrtirs de la Seu

El temps que se’m dona és breu i per tant procuraré cenyir-me al màxim al títol d’aquest bloc d’intervencions.

LLIBERTAT DURANT LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

Un exemple personal. El 19 de juliol del 36, diumenge, alçament militar a Catalunya, vençut el mateix dia. L’endemà al matí individus de la FAI del meu poble, Salt, van assaltar i cremar el contingut del local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya; el meu pare n’era el fundador i el secretari. Aquell mateix dia a la tarda, el mateix grup van anar a casa meva amb la mateixa intenció. La família en va marxar abans. No van cremar res, van fer un registre exhaustiu. El meu pare i la meva mare ja no tornaren a casa. Jo estava al ventre de la meva mare.

Comitès. Això podia haver estat una anècdota, però lamentablement va passar a Categoria. El mateix dia el Pt. Companys es reunia amb els caps de la CNT-FAI i l’endemà decretava la creació d’un Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Era “un govern paral·lel” al govern de la Generalitat idotat detot el poder executiu. S’implantà a casa nostra una “dualitat de poders”. Un fet singular de Catalunya. El Comitè el dominaren els homes de la CNT-FAI partidaris de la revolució llibertària

Simultàniament, pel mateix decret es van constituir a cada poble uns organismes tan antidemocràtics com els comitès locals. Es per això que els comitès locals van ser coberts, majoritàriament, per individus exaltats i partidaris de la revolució radical de cada poble. (Hi ha alguna excepció que confirma la regla: cas de Ciurana d’Empordà o Cassà de la Selva, a les comarques gironines). L’acció dels comitès es va emparar amb les armes que se’ls va distribuir des dels partits polítics i sindicats; i van crear les pròpies milícies armades.

I en dies successiu els dirigents de Catalunya van introduir uns canvis radicals dirigits a implantar el nou ordre revolucionari i a arraconar els drets contemplats en la constitució republicana. Algunes d’aquests canvis són:

Decret pel qual cessen en tots els ajuntaments, els regidors de partits de dreta

Incautació de tota la premsa de dreta

Retirada de la Guàrdia civil dels pobles, de deixar també inactiva la Guàrdia d’assalt i altres cossos de policia; les fronteres, les duanes del port i l’aeroport també es deixen en mans de les patrulles del Comitè Central

Incautació dels bens de l’església (temples, santuaris, monestirs, col·legis)

Incautació o col·lectivització d’indústries, tallers, propietats rurals

Creació del CENU (Comitè de l’escola Nova Unificada)

I el més important de tot: la supressió de la justícia. Es muntaren burles de tribunals en moltes seus de comitès i de patrulles de control, al Castell de Figueres, a Lleida, etc. Les masmorres, dites clandestines, proliferen a tot Catalunya.

Eren passos encaminats a desplegar la revolució: una revolució que va imposar-se pel terror. Els comitès no podien ni ho pretenien governar per la raó o pel convenciment. S’imposaven pel terror.

Un terror reconegut per molts dels polítics de l’època. Vegem-ne uns exemples:

Marià Rubió i Tudurí, diputat a Corts per ERC en aquells anys escriu “La paraula terror aplicada al període inicial de la guerra civil a la zona que es va mantenir fidel a la República, i consegüentment a Catalunya, no és cap exageració”

Pi i Sunyer, d’ERC, alcalde de Barcelona i després conseller de cultura, en aquells anys, parla de “les pinzellades més cruels d’aquell quadre d’horror i de terror. Les noves temudes cada matí d’aquells que a la nit havien anat a treure de casa, desapareguts o trobats morts a l’alba al marge del camí“.

Joan Cid i Mulet, un dels caps d’Acció Catalana Republicana de Tortosa, parlarà amb dolor del “desenfrenament homicida (…) en imposar-se pel terror l’aparell revolucionari.

Carles Gerhard, del PSUC, comissari de la Generalitat a Montserrat en aquells anys escriu: “Catalunya començava així a viure sota un ambient de terror i, cosa pitjor, alguns comitè, molts, un cop iniciat d’aquella manera el camí del pur delicte, s’hi consideraven ja irremissiblement vinculats.”

Es va desplegar a tot Catalunya una repressió sagnant i selectiva contra aquells catalans que podien destorbar la marxa de la revolució (propietaris, industrials, gent de dreta, creients). I una persecució, total i indiscriminada, contra l’Església, els seus homes i als seus símbols. Fins al punt de suprimir el Nadal per decret, canviar els noms del pobles amb nom de Sant o Santa, no diguem dels noms de carrers. I l’agressió més radical a la religiositat privada i a la intimitat de les llars: s’obligà les famílies a lliurar els objectes religiosos guardats a les cases.

La repressió a la rereguarda catalana durant la presidència de Companys va arribar a 8.360 víctimes cruents (3.380 a la repressió franquista). Víctimes sense judici, ni condemna, ni, en la majoria dels casos, partides de defunció. I el terror, la repressió no són només els assassinats, son els mals tractaments, la presó, les tortures, les pressions psicològiques, la marginació social, el desemparament de totes les famílies considerades de dreta.

Un poble sotmès a la quotidianitat del terror i a la repressió no pot viure en llibertat. Quan s’han suprimit totes les garanties d’un estat de dret, la justícia el primer, no hi ha llibertat. La llibertat va deixar d’existir per la meitat dels catalans, qualificats de desafectes i deslleials al ‘nou ordre revolucionari’. Serien comptades les persones que trobant-se en situació de víctimes reals o potencials, podien presumir d’un esperit lliure de por i de depressions. La llibertat era la fugida.

CONVIVÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

Un dels objectius que es van fixar els dirigents des del primer dia: dividir els ciutadans en dos grups enfrontats: feixistes i antifeixistes. Discursos i escrits als diaris van en aquest sentit: nosaltres i els altres (els ‘desafectes’, ‘deslleials’, enemics). En aquest context, la convivència als pobles era impossible.

La convivència va ser substituïda per la por als veïns, als companys de treball, por a les patrulles de milicians, por a un cotxe que parava, por d’agafar el tren, l’autobús, d’anar al comitè a buscar un passi.

La convivència va ser substituïda pel terror: terror al poder absolut dels comitès i dels patrullers per incautar, escorcollar, aplicar impostos, detenir, empresonar i condemnar a mort a aquells motejats de ‘feixistes’.

Impotència: en quedar suprimida la justícia, i quedar l’ordre públic en mans dels comitès, els ciutadans van quedar totalment acorralats, emmordassats; no podien acudir a cap organisme oficial a demanar ajut. Algú podria dir: es van crear Tribunals Populars. Uns tribunals que només tenien per finalitat jutjar els desafectes a la revolució, no pas atendre les demandes dels perseguits i espoliats.

Cap empara dels dirigents ni tampoc dels intel·lectuals addictes: no feren cap manifest públic, ni contra quelcom tan elemental com la defensa del dret de la vida de tots els ciutadans.

I un pas més contra la convivència: Depuració política de funcionaris, mestres, jutges, professors d’Institut i d’universitat i de les empreses lligades a l’administració. Van muntar comissions de depuració a tots els organismes oficials.

Delació. Des del principi els periòdics i els dirigents motiven la gent per a que denunciï. Es van fer gran nombre de cartells incitant la gent a delatar veïns i companys considerats ‘bulistes’ o poc entusiastes amb el nou sistema polític.

Maig del 37. S’enganyaria qui pensés que entre els diversos estaments, partits i sindicals “antifeixistes” hi havia bona convivència. Tot el contrari les tensions i lluites entre ells primer van ser soterrades, alguna revenja escadussera, que en arribar al maig del 37 van ser de caça pels carrers amb la mateixa fúria en que caçaven feixistes.

La fugida. La llibertat i la convivència havien estat substituïdes pel terror i la repressió. I seran milers els catalans que per escapar-ne buscaran un amagatall o procuraran fugir. I aquí hauríem de parlar dels camins de llibertat. I de les dificultats dels camins de fugida. I també fugiran polítics del mateix règim, caiguts en desgràcia o que no resistien aquell entorn d’horror i de terror.

Van dividir Catalunya en dues parts irreconciliables durant molt de temps.

PERDÓ DURANT LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

Aquells que coneguin els martirologis de les diòcesis (8 a les catalanes) o de les ordes religioses, hi trobaran nombrosos exemples de màrtirs que davant del piquet d’execució van tenir paraules de perdó. Per obra de l’Esperit Sant, la feblesa humana d’aquells que anaven a morir va ser transformada en la fortalesa dels màrtirs. Perdonaven els seus botxins perquè els obrien les portes de la glòria.

Menció especial al martirologi dels 274 joves membres de l’antiga Federació de joves Cristians de Catalunya immolats per raó de la seva fe. Assassinats alguns col·lectivament (22 de Torelló, 20 de Falset) o individualment; germans assassinats junts: dos germans Piqué i el pare, dos germans Artés i el pare, tres germans Armengol i el pare i la mare, el martiri del jove Mas Felipó al cementiri de La Seu, el dia abans hi mataven el seu pare. Hi ha en marxa el procés de beatificació de molts d’aquest joves i un element clau en el procés es el perdó als botxins

Demanar perdó. Dit això només unes breus referències a les periòdiques, insistents demandes de petició de perdó que venen de sectors polítics i intel·lectuals progressistes i també de clergues. A l’església li exigeixen que demani perdó per haver estat la víctima.

El que diu Josep Benet en les seves memòries, al meu criteri, és incontestable: “Quan, avui, després d’haver viscut personalment aquella persecució religiosa, llegeixo -o escolto- que algunes persones exigeixen que l’Església catalana d’avui demani perdó pel que va fer la Institució durant el temps de la guerra i del franquisme, jo pregunto: ¿I l’Església catalana a quina institució hauria d’exigir que li demani perdó per l’assassinat de més de dos mil dels seus membres i per la destrucció de milers dels seus temples i altres edificis amb el seu contingut i tota mena d’obres d’art i de valuosa documentació”.

La meva mare. A mitjans dels anys 50, un religiós ve de França a casa nostra de Salt a demanar-nos si deixaríem tornar a una persona del poble que havia estat important en el comitè i exiliat a França. La meva mare diu que ella no el denunciarà, que per nosaltres pot tornar.