Resum de la ponència de Jordi Albertí

La llibertat

• La llibertat havia estat un bé escàs durant el primer terç del segle XX. Durant la monarquia d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) l’Església espanyola no va saber mantenir el distanciament crític necessari amb el poder civil i va frenar moltes iniciatives de sindicació catòlica. La proclamació de la República es va convertir inicialment en un símbol de llibertat, en l’acompliment de l’aspiració d’una àmplia majoria social, també per part de molts sectors catòlics.
• La reacció de l’Església davant de la proclamació de la República va ser de prudència i d’acatament. També, en alguns casos, d’explícita convicció de tractar-se d’un fet positiu. Això no obstant, el primat de Toledo va afavorir un corrent d’oposició entre l’episcopat que va tenir greus conseqüències.
• Malauradament, el procés Constituent va esdevenir, segons Niceto Alcalá Zamora, un «campeonato de las locuras» degut al caràcter sectari anticlerical de les intervencions i resolucions. La veu de l’Església no hi va ser escoltada.
• L’ordre públic, a mans d’un catòlic republicà −Miguel Maura−, va esdevenir incontrolable a causa de les revoltes llibertàries, les conxorxes integristes, el bolxevisme d’un important sector socialista i, també, per l’augment de la delinqüència derivada d’una amnistia indiscriminada.
• La crema de convents de maig de 1931 va convertir de nou la qüestió religiosa en la pedra de toc de la viabilitat de la República. Les manifestacions de religiositat van esdevenir progressivament un fet subversiu i el clergat i els catòlics practicants van ser acusats d’antirepublicans.

La convivència

• Després de l’aprovació de la Constitució, de caràcter marcadament anticlerical, tots els intents per aconseguir una entesa de mínims entre l’Església i el Govern de la República van fracassar.
• En els intents que van fer-se per reconduir la situació cal destacar els cardenals Pacelli, Secretari d’Estat, Vidal i Barraquer, primat de Tarragona i Illundáin, arquebisbe de Sevilla; els diputats Carrasco i Formiguera d’UDC, Luis Lucia de Derecha Valenciana i Jerónimo Gallego de la Minoría Agraria, a més d’Alcalá Zamora, president del Govern Provisional i, posteriorment, de la II República, Manuel de Irujo, ministre de Justícia (1937) i Ángel Ossorio, ambaixador a París.
• L’Església, com a institució, no va conspirar contra la República malgrat ser cert que la Conferència Episcopal Espanyola va adoptar una actitud molt crítica després de les primeres campanyes anticlericals i de clara hostilitat després de la insurrecció militar.
• No va existir cap mòbil de caràcter religiós ni moral en la decisió d’una part de l’exèrcit a promoure un cop d’estat. Les primeres declaracions de Franco i de Queipo de Llano ho deixen ben clar i els postulats de la Falange no contenen cap referència al catolicisme.
• La revolució social, especialment la propugnada per la FAI des de l’extrema esquerra i per la Falange des de l’extrema dreta, va trobar l’hàbitat d’expressió i d’expansió en la guerra. Els dos grups van actuar de manera organitzada i van ser els màxims responsables de la repressió en les reraguardes on van ocasionar més morts que els derivats dels fronts de guerra.
• La persecució religiosa va ser l’expressió més cruel de la revolució social llibertària propugnada per la FAI, duta a terme durant els primers sis mesos de guerra. En l’execució concreta dels assassinats hi van intervenir factors de perversió i de morbositat que caldria analitzar també des d’una òptica antropològica.

El perdó

• Parlar de perdó comporta, prèviament, parlar de responsabilitats.
• Cap institució ni organisme públic de l’època està lliure de responsabilitats en el procés de degradació de l’etapa republicana i, encara menys, en el procés de la guerra.
• Els governs de la Generalitat i de la República no van saber actuar amb la força que podien per evitar la persecució religiosa però els caps militars insurrectes van depurar criminalment les zones ocupades.
• Malgrat aquesta afirmació genèrica cal destacar que a Catalunya els esforços d’alguns consellers i de la Unió Democràtica de Catalunya va fer possible salvar milers de possibles víctimes de la repressió. Actituds anàlogues no van existir en la zona «nacional».
• L’Esglèsia, víctima de la repressió, va cometre l’error de beneir la insurrecció armada i de promoure, a partir de la victòria franquista, el nacionalcatolicisme, un intent extemporani d’estat teocràtic que va representar l’estocada mortal a la tragèdia viscuda pels catòlics republicans.
• L’integrisme religiós es va adonar massa tard que la dictadura franquista no s’avindria a cap procés de concòrdia posterior a la victòria militar. Cas del capellans bascos executats durant la guerra i de la pena capital aplicada al general Escobar.
• Durant la guerra i després de la guerra hi va haver molts casos exemplars de perdó.
• Institucionalment, sobretot a partir del Concili Vaticà II i, posteriorment, de la Transició política espanyola hi ha hagut iniciatives socials, polítiques i legislatives de caràcter conciliador però no hi ha hagut cap declaració formal de cap dels partits ni de les institucions que van intervenir en l’enfrontament bèl·lic de contrició pública.
• L’any 2007 monsenyor Ricardo Blázquez, aleshores president de la Conferència Episcopal Espanyola, va exhortar a fer-ho.
• A Catalunya, entre altres intervencions públiques a favor de la conciliació i el perdó, destaquen les del bisbe Camprodon (1991) i les de l’arquebisbe Vives (2005).