Text íntegre de la ponència de Maite Garcia
Durant la meva intervenció parlaré d’alguns casos concrets del Pallars on podem trobar en mig d’un conflicte vèlic els tres conceptes protagonistes d’aquestes Jornades; llibertat, convivència i perdó. Abans d’entrar en aquests casos voldria fer un incís sobre aquests conceptes.
L’espai que configura la cadena de muntanyes del Pirineu es converteix durant la Guerra Civil en un important espai de llibertat. Al llarg de la història ja ho havia estat amb diferents exemples com la Revolució Francesa, la Guerra del Francès o les guerres carlistes i després de la Guerra Civil continuarà tenint aquest paper de “carrer o plaça major” amb exemples com la resistència dels maquis o la II Guerra Mundial. Sovint aquest espai de llibertat es veurà condicionat per la vigilància i les patrulles de control que intentaran evitar la cerca d’aquesta llibertat. L’espai de frontera esdevé també un espai de convivència entre aquells que volien fugir, aquells que els ajudaven i aquells que ho intentaven evitar, enmig d’aquesta convivència el perdó entre bàndols serà essencial per la cerca de la llibertat.
En aquestes jornades parlem d’aquests tres conceptes en el marc de la Guerra Civil que, per definició, és el conflicte bèl·lic que va dividir la societat espanyola entre els anys 1936 i 1939.
Immediatament després de la guerra, la historiografia franquista va adoctrinar, o al menys ho va intentar, la societat espanyola en aquesta divisió categòrica entre bons (militars aixecats en cop d’estat) i dolents (republicans), era el temps en que “els rojos tenien la culpa de tot”.
Cap als anys 80 amb la commemoració del 50è aniversari de la Guerra Civil una nova onada d’historiadors van poder accedir a nous documents i argumentar que aquella divisió entre bons i dolents calia invertir-la i matisar-la. Va ser el moment de tractar la guerra civil des del rigor històric i la ràbia acumulada contra els franquistes.
Actualment, al segle XXI nous historiadors posen distància i objectivitat vers la guerra civil i opten per una història local que doni noves explicacions al conflicte, és el moment de tractar la guerra civil des de l’objectivitat i la distància i això ens porta a una divisió molt difusa entre bons i dolents, on els bons no ho eren tant i els dolents tampoc. Així ho veurem en els següents casos del Pallars.
Parlaré dels casos on membres de comitès es convertiran en salvadors dels seus propis perseguits i de casos on els membres de les xarxes d’evasió van contribuir a salvar vides perseguides.
Ø Casos de persecucions on els Comitès antifeixistes constituïts pels sectors més radicals (CNT-FAI) van ajudar als perseguits;
A Borén, la nit del 17 al 18 d’agost de 1936 uns milicians van assaltar la casa del senyor Juan Carrera. L’objectiu de l’assalt era detenir i assassinar a dos mossens que havia amagat a casa seva; mossèn Josep Carrera Agulló i mossèn Francisco Peyret Ariño. La detenció, però, no es va dur a terme perquè els mossens ja havien fugit del poble. La nit de l’assalt, el senyor Alejandro Bochaca Ferrer, membre del Comitè d’Isil, sabia que els mossens estaven amagats al bosc, a la borda d’uns pastors, però no els va delatar i la prova és que van sobreviure.
A Espot, el mossèn Mariano Canal Castellarnau també va poder salvar la vida. Havia estat empresonat al Comitè de Sort però fou alliberat previ pagament de 5.000 pessetes, el Comitè de Sort li va permetre viure al poble d’Estahís sota vigilància d’Antonio Babot Blasi, membre del Comitè, quan aquest va sentir que pujaven uns milicians de la FAI de Sort amb la intenció de detenir al mossèn, el mateix Antonio Babot va avisar al mossèn perquè s’amagués a un bosc proper al poble fins que als dos dies va poder marxar i salvar la vida.
A Sarroca de Bellera,
A Sarroca hi ha un cas excepcional protagonitzat per l’actuació del president del Comitè; Ramon Ardanuy Pagès. A ell li deuen la vida molts capellans i molta gent de dretes a la qual va amagar. El senyor Ardanuy va fer tot el que va poder per salvaguardar la vida dels germans Ramon i Joan Durany Cubiló, el primer esdevindria Alcalde de la Comissió Gestora després de l’ocupació.
Prop de Sarroca de Bellera, a Vilella, Josep Jordana Rollán, casat, llaurador, natural i veí de Vilella, el qual formà part del Comitè va tenir amagats durant els primers mesos de la revolució a uns propietaris significats de dretes i veïns de Poal que fugien de la persecució, eren; Ramon Miret Roig i Ramon Espinet, tots dos afiliats a la Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS, els quals expliquen que el 4 d ́agost de 1936 van haver d’abandonar el poble de Poal i amagar-se durant uns mesos a casa de Josep Jordana Rollán, el qual tot i saber que eren perseguits pels republicans no va tenir inconvenient en admetre’ls a casa amb amabilitat, recorden que van entrar a casa del Jordana el dia 20 de novembre de 1936 i s’hi van estar fins al 24 d’abril de 1937. També va tenir amagat al seu domicili durant sis mesos al soldat desertor, Angel Pes Bertrand, natural de Sosís (Claverol); el va tenir amagat fins l’entrada dels nacionals, quan el noi s’hi va presentar per prestar servei a l’exèrcit nacional. Àngel Pres explica que amb objecte de no voler servir l’exèrcit popular, va marxar del seu domicili i es va traslladar a Vilella al domicili de Josep Jordana Rollan on va estar amagat des de primers de novembre de 1937 fins al 18 d’abril de 1938 quan fou ocupat el poble. Per últim aquest membre del Comitè també va amagar a casa seva a un altre soldat desertor; Josep Gravalós Bertran, natural de Sarroca de Bellera, fill d’Àngel Gravalós Canut, reconegut dretista del poble, el seu fill va estar amagat poc temps perquè va fugir cap a la frontera.
Per tots aquests fets, Josep Jordana Rollán va patir el 4 de juny de 1937 un rigorós registre a casa seva. Durant l’estada de Ramon Miret Roig i de Ramon Espinet l’havien denunciat a la Comissaria d’Investigació de La Pobla de Segur per tenir persones amagades a casa seva. Així, el 4 de juny van pujar cinc membres d’aquesta Comissaria a les tres de la matinada per efectuar el registre amb pistoles i amenaçant-lo de mort, buscaven els amagats i el seu germà; Modest Jordana Rollàn al qual acusaven de feixista i que també s’estava amagat a casa, però no van trobar ningú perquè ja tots havien fugit.
El mossèn de Jou; Juan Salvador Mora, va aconseguir salvar la vida gràcies a l’ajut del senyor Francisco Visacunill Sala, president del Comitè revolucionari de Jou, el qual estava en contacte amb el mossèn per avisar-li dels perills i recomanar-li la fugida quan fou necessari.
El mossèn de Dorbe; Don Antonio Giral Blasi explica que un dia l’esmentat Francisco Visacunill es va presentar a casa seva i li va dir: “ya veo que viste usted de paisano, pues a eso venía yo, a decirle que se quitara usted las ropas sacerdotales […] vistiendo de esta forma ya no tiene usted peligro de nada”. Però les pressions de les patrulles van créixer tant que el dia 8 d’agost de 1936 el senyor Visacunill li va fer arribar per mitjà d’una dona, un missatge al mossèn dient-li que marxés com abans millor. Com així va fer el Mn. Giral i va poder salvar la vida.
El senyor Francisco Visacunill Sala no només els amagava sinó que va arribar a fer de guia per passar-los a França; va organitzar una partida amb dos frares de Sant Domènec de Tremp, el mossèn Laureano Ramonil d ́Esterri i el mossèn de València d’Àneu, tots cinc sortiren de Jou cap a França. Els frares aviat van sentir fatiga i van haver de quedar-se al “Sequé d ́Esterri” on van quedar amb el senyor Visacunill que tornaria a buscar-los després d’haver passat als altres dos mossens. Els tres van continuar el camí però pujant el port de Salau al mossèn Ramonil li va agafar un atac de febre i van haver de fer nit a la cima de les muntanyes, el mossèn va quedar mig mort, no podia caminar, per la qual cosa, el senyor Visacunill el va agafar a coll i junt amb el mossèn de València d’Àneu van arribar al poble de Salau on els va deixar. El president del Comitè va tornar enrere per recollir els dos frares, però quan va arribar al Sequé d ́Esterri ja no hi eren, es va assabentar que els del Comitè d ́Esterri d’Àneu els havien descobert, els havien baixat a Tremp i els havien afusellat.
El Comitè de La Pobleta de Bellvehí defensà el seu mossèn;
Mossèn Josep Boher i Foix era rector de La Pobleta de Bellvehí; el Comitè d’aquest poble presidit pel senyor Josep Perati Pallars li va assegurar protecció front la por que tenia el mossèn d’ésser represaliat, el Comitè el va deixar quedar-se al poble i li van assegurar que no li passaria res. El dia 13 d’agost, com ja sabem, van pujar un escamot de la FAI que va entrar a la casa on el tenien amagat i es va produir una petita discussió entre el Comitè de La Pobleta i els membres de la FAI; Els “faïstes” van demanar li fora entregat el mossèn. A la petició, el president del Comitè va contestar que el deixessin estar perquè el Comitè ja se’n cuidava del mossèn. I l’escamot va proposar al senyor Josep Perati Pallars que si volia es podia posar en el lloc del mossèn. Vull dir amb això, que el Comitè, al menys el seu president va defensar el mossèn fins que li fou possible però finalment el va haver de lliurar als “faïstes” que el van traslladar fins a La Pobla de Segur on es reuní amb la resta de mossens per ser afusellats poc després.
Ø Pel que fa a l’organització de xarxes d’evasió arreu de Catalunya durant la Guerra Civil.
Hem de dir que van contribuir a que molta gent trobés la llibertat que en aquell moment li mancava com a conseqüència del Període Revolucionari que vivia el país. Es fa difícil parlar d ́”organització” en un moment tant desorganitzat com el Període revolucionari, costa de creure que en la reraguarda que veia avançar el front amb por o entusiasme, que veia com hi mancaven els aliments més bàsics, que cada dia representava un repte per la supervivència, enmig d’aquest buit, un seguit de gent fou capaç de crear xarxes d’evasió des de qualsevol punt de Catalunya per ajudar a tots aquells que volien marxar a passar la frontera i evadir-se.
En aquest aspecte cal fer una menció especial als “guíes”; persones coneixedores de la muntanya que van arriscar la seva vida – fins i tot sovint la van perdre – per passar gent cap al país veí, una feina remunerada i per tant una forma de negoci però un negoci molt perillós i alhora essencial per les vides que van poder salvar.
Contradictori cas a Borén
El mossèn Francisco Barba de la Moga, de 67 anys, natural d ́Unha (Vall d ́Aran) i veí d’Esterri d’Àneu va poder marxar a França gràcies a l’ajuda de Francesc Bringué Bonet, de Casa Moscardó de Borén, que li va deixar un matxo i el va acompanyar fins a Salau. El seu fill Josep Bringué que actualment encara viu a Borén explica cóm el seu pare va poder passar al mossèn:
“aquí a Esterri hi havia un capellà molt vell que era fill de la Vall d ́Aran, un senyor molt gros i vell, i bueno, llavors en el temps de la guerra, de la FAI, pues clar els capellans anaven perseguits, i llavors el Comitè d’Esterri va pujar aquí al meu pare i diu; mira, es veu que l’avisaven, marxa que aquí mos fomarà en un comprimís, que el dia que el descobreixin, lo mataran, i van pujar el Comitè, un senyor del Comitè d’Esterri cap aquí, el meu pare i diu mira ens hauries de fer aquest favor, com que el meu papa havia treballat a França i havia sortit molt al camí i tot…diu ens hauries de passar aquest senyor a França, diu perquè sinó mos fomarà en un comprimís i també hi havien cavalleries molt bones i això. I va dir sí sí, pujeume-lo fins aquí i jo el passo a França i sí, sí, el va agafar i el va portar hasta el primer poble de Salau, de França. Pel port de Salau, sí perquè hi havia cavalleria i bueno a cavall, perquè era un home que bueno, que caminar no podia perquè era vell i molt pesant i tot… i bueno, a llavors, torna i al cap de dos dies, allò que es van enterar algun d’aquestos de laFai, lo venen a buscar (al seu pare) a la nit i el porten a Esterri, i el tenien tancat a la Fonda d’Agustí, aquella gent no podien dir res perquè sinó els maten. I llavors una padrina que teníem nosaltres aquí, com que estàvem sols, li vam dir que se’l van portar i no ha tornat més, i ella s’ho va pensar, diu malament, se’n va cap a Esterri, va al Comitè aquell d’Esterri i diu bueno, si no l’han matat jo el salvaré, i sí sí, sort, perquè aquella nit mateix ja el tenien d’allò per anar-lo a afusellar…”
Així doncs, el senyor Francesc Bringué Bonet de casa Moscardó de Borén va acollir al Mn. Francisco Barba de la Moga i el va portar a cavall fins a Salau, en un acte arriscat que li va salvar la vida. Tant arriscat que ben aviat els de la FAI d’Esterri d ́Àneu, assabentats del que havia fet, el van pujar a buscar i se’l van portar per afusellar-lo, aquest cop es va poder salvar. No va poder ser en una segona ocasió; de poc li va servir salvar la vida d’un mossèn durant la “dominación marxista” perquè quan van entrar els nacionals al poble, i sense més raó que una denúncia personal, el senyor Francesc Bringué Bonet fou afusellat per les forces nacionals el 17 d’abril de 1938 quan tenia 51 anys. El seu cos va caure a la fossa comuna del Prat del Fusté a Sorpe i actualment encara jeu allà junt amb els cossos de nou afusellats més.
Partida de desertors a Isil on un dels desertors és avalat per mossens.
A Isil trobem una bona partida de desertors entre membres que es coneixien molt bé; eren tots família; els Badia eren cunyats dels Sempau.
Francisco Badia Badia.- Era agent de policia de la Generalitat Catalana, i durant la guerra fou traslladat a la Frontera amb França per fer vigilància. Creuà la frontera cap a França i entrà a l’Espanya nacional per Irún, on fou detingut i conduït a la presó d’Ondarreta. Tot i que se l’acusà d’haver perseguit capellans i desertors, hi han testimonis de molts veïns del poble que asseguren que mentre Francisco era vigilant de frontera no van tenir cap problema per fugir, inclús quan eren vistos per aquest, no foren perseguits. Els mossens Josep Subirà Figuera, regent de Toralla, i Mn. Joan Porta Perucho, de Pallerols de Rialb, certifiquen que durant el període revolucionari foren detinguts quan intentaven passar la frontera, i que el senyor Francisco Badia es va oposar en tot moment al seu afusellament, i gràcies a ell es van salvar. Segons la declaració de Rafael Pla Pol, natural de Sort i fugit a San Sebastià per la frontera amb França, coneixia al Francisco Badia i sap que aquest va demanar el trasllat de Sort a Alòs per donar facilitats a les persones que volguessin evadir-se a França, als quals també ajudava el seu germà Josep i altres dos germans sense cobrar res a canvi.
Acabem per tant amb un cas on trobem la convivència entre sectors perseguits durant la guerra civil com foren els mossens que en la cerca per la llibertat van trobar el perdó d’un funcionari de la Generalitat gràcies al qual van salvar la vida. Il·lustratiu cas del motiu d’aquestes Jornades.
Quan un fa Història Local, com és el meu cas, s’apropa als casos més particulars i personals, entra dins de cada casa, de cada vida privada i descobreix tantes guerres civils com persones hi ha al país. Diuen les enciclopèdies i els diccionaris que la Guerra Civil espanyola s’ha d’emmarcar en el context del conflicte global que amenaçava Europa durant la dècada de 1930 quan les ideologies totalitàries (nazisme, feixisme, estalinisme) avançaven en detriment de la democràcia. Aquest context es fa tant llunyà quan un fa història local. El context de la lluita contra el feixisme es tradueix en termes locals en la pèrdua dels fills, dels pares, dels avis, en la desaparició d’una mare, en veure el poble buit o ple de gent estranya, en haver de pagar multes desorbitades, en la confiscació de les terres que donaven de menjar, en l’assassinat del mossèn del poble, en haver d’agafar “lo importante” i marxar, en definitiva la lluita contra el monstre del feixisme es va traduir en milers de vides trencades que van perdre la llibertat, que van haver d’aprendre a obviar el perdó i que van haver de conviure amb els seus botxins.
Escriure un comentari