Resum de la ponència d’Albert Pintat
LLIBERTAT i ANDORRA
Que és la llibertat?, de quin material està constituïda?
Que és aquest valor, aquest ideal, aquesta aspiració que forma la part essencial de la natura humana?
Pels polítics garantir la Llibertat i defensar la Justícia són els punts cardinals de la seva acció, ja que la persona és abans de tot i essencialment llibertat i dignitat.
És un objectiu, un horitzó, una utopia que mai s’hi arriba. Es el motor d’una multitud de relacions polièdriques amb la complexa i variada realitat.
La llibertat ha estat impunement manipulada i revocada en moltes situacions. Rarament ha estat plenament guanyada i garantida, en la necessitat d’adaptar-se a les condicions canviants en el temps i en l’espai.
La llibertat ha estat, és i serà la bandera i símbol de moltes lluites, de molts conflictes i molt sovint els bàndols enfrontats, tots dos afirmant fonamentar la seva acció en la defensa o en la promesa de la llibertat.
Té una dimensió col·lectiva, de grup, però sobre tot té un substrat que va al fons de l’ànima de l’home i representa l’essència i el nucli central de l’esperit humà.
Des de que van néixer en les colines de Jerusalem, Atenes i Roma, els valors que avui són els 3 pilars fonamentals de la nostra cultura i de la nostra civilització occidental: Religió, filosofia i dret.
Tots tres tenen, al centre de la reflexió i com a darrer objectiu, potenciar i fer accessible l’exercici de la llibertat: la individual i la col·lectiva.
L’home cerca constantment la felicitat i el camí d’aquest peregrinatge passa per la llibertat i la justícia.
Al llarg de la història, i amb una necessària visió retrospectiva es constata com periòdicament les organitzacions socials i sobretot els règims polítics, limiten, anul·len o persegueixen l’individu, anul·lant l’exercici de la seva llibertat, amb la difosa promesa que el sacrifici, o les privacions d’avui es justifiquen amb l’esperança que demà portarà el ple exercici de la llibertat.
La humanitat ha tingut sempre uns especials vectors que representen l’eterna i permanent lluita per la llibertat en front de les diferents realitats de la societat.
És l’activitat dels filòsofs, dels escriptors, dels científics, i ben entès de tot l’ample món de les religions.
Molt sovint, les rígides estructures socials o polítiques han comportat un nombre infinit de perseguits, proscrits, exiliats o assassinats.
Des d’Ovidi, Victor Hugo, Ortega i Gaset, Thomas Mann a Solyenitzin. Des de Galieo Galilei a Sakharov.
Els que moriren en defensa de la seva manera d’entendre la llibertat Religiosa: des de Thomas Becket, Thomas Moro, Oscar Romero o Ignacio Ellacuria.
La llibertat religiosa i de culte és una de les mes clares manifestacions de la llibertat i testimonia el nivell de civilització i desenvolupament d’un país, per oposició als fanatismes, dogmatismes, autoritarismes i dictadures, caracteritzades pel no respecte de les diferències.
L’objectiu de tot ordenament jurídic és garantir aquesta llibertat, la pública i la individual: el que se’n diu les llibertats fonamentals (drets i llibertats) i molt concretament la llibertat ideològica, religiosa i de culte.
El segle XX, fou a l’Occident, un dels més sanguinaris i cruels de la història. En la nostra zona i els fets que rememorem, la guerra civil espanyola fou d’una crueltat i violència increïble.
Tot conflicte té la seva gènesis.
La II república, que s’inicià a l’any 1931, fou una successió de crisis i inestabilitat: 26 governs es succeïren fins al final de la guerra civil.
La situació de desordre permanent, ho resumeix molt bé Manuel Azaña: “En España es difícil someterse a una disciplina de la Libertat”.
En les lluites entre monàrquics, republicans, conservadors, lliberals, socialistes, comunistes, anarquistes, patronals i obreristes, la primera víctima foren les llibertats civils i la que més la llibertat religiosa.
Barcelona fou en aquells anys convulsos la capital de l’anarquisme i la lluita entre les diferents faccions era extremadament violenta.
L’anticlericalisme arribà a una violència extrema incomprensible avui. En el Bisbat d’Urgell s’assassinà 109 religiosos, a Catalunya 1.536 i a tota Espanya 4.184.
En aquell turmentat context, el territori d’Andorra fou -per a molts- lloc de refugi, de salvació i el primer lloc per experimentar el contingut real de la paraula màgica llibertat.
Curiosament, o més ben dit, paradoxalment, Andorra era un territori amb estructures feudals, amb organització política poc elaborada. Era més una entitat política per diferència a l’entorn, que es podia entendre, el que representava als ulls del fugitiu que s’hi aixoplugava.
No he llegit millor descripció del que era la Llibertat andorrana als ulls d’un perseguit, refugiat o exiliat que el que escriu un altre religiós, aquest de Puigcerdà, Fra Tomàs Junoy, quan al setembre de 1835 (fa 175 anys), fugint de la primera guerra carlista, descriu així la seva arribada a Andorra:
No vaig trobar quadrilles armades ni lladres ni soldats ni ferits d’armes ni guardes, ni vaig ser molestat de cap manera. No vaig sofrir registres ni escorcolls. Aquí a Andorra no hi ha barreres ni duanes ni burots. No s’han de menester guies, cartes ni passaports. Tot hom hi menja lo que pot, vesteix com vol, va i ve a on li acomoda, com i quan li agrada, sense d’haver de comunicar-ho a ningú. Aquí entre tanta tranquil·litat me vaig trobar com eixit d’un somni tenebrós i hagués recobrat la santa llibertat.
Es una visió Pastoral d’una societat austera, d’un país “gris” del que Josep Pla deia que li faltava mitja sola, tant impressionat com estava del color negre de la pedra de les cases. La Llibertat i el seu exercici és la condició de la felicitat.
Per això les constitucions sortides de les revolucions de finals del segle XVII ho proclamaven amb tota la solemnitat:
Art.1 de la Constitució Francesa del 1793: Cadascú te dret a una organització col·lectiva que no obstaculitzi la recerca de la seva felicitat.
En les successives versions, ben evidentment aquest revolucionari principi fou eliminat. Encara hi ha una Constitució que conserva aquest principi: La Constitució Americana de 1789.
Però la Llibertat ha de composar amb un món canviant i concretar-se en drets i deures de la societat, en cada situació i època. Es a dir la Constitució i les lleis ho emmarquen i regulen: és l’imperi de la llei, el principi fonamental del “rule of law“.
Kirkegard ho resumeix amb particular encert: L’home és síntesis de llibertat i de necessitat. Que es podria posar al costat de la sentencia de Ciceró: Es pot ser esclau de les lleis si ens fan amos de la nostra llibertat.
Andorra ha estat lloc de llibertat i de pau al llarg de la història, que ha acollit perseguits, exiliats, i refugiats.
Ho ha fet durant els conflictes dels segle XIX i XX i molt particularment durant la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial.
En un mon global i interconectat, en el que desapareixen les fronteres, almenys a Europa, la pregunta que tot responsable polític es deu fer: Continuarà Andorra sent un terra d’acollida, un país presidit per “la llibertat“?
Jo estic segur que si.
Escriure un comentari