Trepitjàrem terrenys de 500 milions d’anys!

En la crònica anterior destacàvem el fet que, en el nostre camí cap a terres andorranes, era ja imminent l’entrada en el mateix cor dels Pirineus, és a dir, en les serres interiors de la serralada. Començàvem a veure ja, en efecte, nous tipus de materials, entre els quals eren de destacar diversos tipus de roques, com les pissarres, afectades per processos metamòrfics. Es tracta de materials que porten l’empremta de les altes pressions i temperatures que solen produir-se durant el procés de formació de les cadenes muntanyoses.

La jornada d’avui -un continu caminar cap al nord- ens ofereix un teló de fons impressionant: cap al nord, les imponents muntanyes i les profundes valls del Principat d’Andorra, cap el sud, l’inconfusible vall excavat al llarg dels temps geològics per les aigües del Segre (v. fig. 1), cap el sud-est, en fi, com no fixar-se una vegada més en la majestuosa serra del Cadí, perfilant la vall de la Cerdanya!

A l’alçada del poble d’Aravell, d’on parteix la marxa d’avui, afloren extensament les mateixes roques (alternant gresos i argiles metamorfisades), de l’Era Paleozoica (períodes Cambrià i Ordovicià), que vam veure al llarg del curs del riu d’Aravell, en l’excursió de març.

Hem de recordar que els materials rocosos que avui trepitgem, al llarg d’uns 15 quilòmetres, són els més antics de tot el recorregut entre Pallerols i Andorra. Tots ells pertanyen a l’Era Paleozoica, i més en concret als quatre primers períodes de l’Era (Cambrià, Ordovicià, Silurià i Devonià). Estem parlant d’un entorn temporal que s’estén al llarg d’uns 200 milions d’anys, des de l’inici del Cambrià, fa uns 540 milions d’anys, fins al final del Devonià, fa uns 360 milions d’anys. Al llarg de tot aquest temps es van dipositar a les conques pirinenques grans quantitats de sediments detrítics i químics que, amb el temps, acabarien donant lloc a les roques que hem pogut contemplar: gresos i argiles, al voltant d’Aravell, conglomerats rics en quars, a la Collada de la Torre, i calcàries noduloses, de colors groguencs, als voltants del barranc de Civís, a prop ja de Sant Joan Fumat.

Els geòlegs -tot sigui dit- no han aconseguit determinar amb precisió l’edat d’alguns dels materials que hem trepitjat al llarg d’aquesta jornada, pel fet que en general no contenen massa restes fòssils. Això es deu, entre altres raons, que van ser afectats per les condicions pròpies dels processos metamòrfics, condicions que solen esborrar en les roques gairebé tota resta de vida que poguessin haver tingut.

Durant la monòtona i perllongada ascensió (més de 700 metres de desnivell) cap a la Collada de la Torre, és cridanera la dominància dels materials de composició predominantment argilenca i cuarcífera, més o menys deformats, que afloren al vessant meridional d’aquesta serra, ja bastant propera al territori d’Andorra. Són materials impermeables, sotmesos no només a l’escorrentia (i consegüent erosió) de les aigües superficials, sinó exposats també a un altíssim grau d’insolació, que explica la presència d’una vegetació adaptada a les condicions d’extremada aridesa que imperen en aquesta vessant de solana (v. fig. 2).

Entre les espècies vegetals, cal esmentar especialment els alzinars o boscos de carrasca (Quercus ilex rotundifolia) (v. fig. 3).Juntament amb ells, són de destacar també els boscos de roure valencià (Quercus fagineae).

A mesura que es puja en altura, el paisatge va canviant i, ja en els voltants de la Collada de la Torre, es poden veure els primers exemplars de bedoll, amb la seva característica escorça de color blanc mat, esquitxant els boscos de pi roig. Aquest últim passa aviat a dominar l’entorn. En els racons més humits -com la font de la Guàrdia en la que ens poguérem refrescar abans d’arribar a la collada- es deixen veure també algunes espècies de falgueres.

En el vessant nord de la serra que travessem, es poden contemplar uns boscos de pi roig (Pinus sylvestris) veritablement majestuosos, amb la seva característica escorça vermellosa a la part superior del tronc. Es comença a veure també el pi de muntanya o pi negre (Pinus uncinatae), molt característic en els ambients de l’Alt Pirineu. Un dens sotabosc, en què predominen el boix i el neret (v. fig. 4), converteix la vessant nord en un paratge de somni. Quan el neret floreix, ja ben entrat l’estiu, amb la seva característica flor de color vermell escarlata, es pot gaudir d’un dels espectacles més bells d’aquests ambients subalpins.

El contrast de la vegetació de la cara nord, amb la vegetació que s’observa en el costat meridional, parla per si mateix de les diferents condicions ambientals entre una i altra vessants de la serra. La humitat, ara, és patent i es deixa notar durant el nostre descens, no només en l’aparició de fonts naturals, sinó també en la presència d’una fauna característica pròpia dels ambients humits. Per segon any consecutiu, hem pogut admirar en les deus algun exemplar de salamandra comuna, amb els seus inconfusibles colors groc i negre (v. fig. 5). No és estrany descobrir també exemplars de tritó pirinenc i de truita comuna, espècies ambdues fàcils de veure al riu de Civís.

El mes d’abril és, sens dubte, un dels millors per passejar-se pel pacífic vall de Civís. Aquest any hem tingut la sort de trobar-nos amb tots els cirerers en flor (v. fig. 6). Al maig, segurament, podrem admirar en aquest mateix lloc els boscos de bedoll, les fulles ja han començat a brollar. Darrere d’aquest quadre primaveral, treuen el cap amenaçant els penyals calcaris del Pas de la Cabra Morta, que no tenen res de bucòlics. Són calcàries devonianes, plenes de significat geològic. Per aquí segueix el nostre camí … Ens veiem al maig!

Veure la Notícia de la Caminada