Geologia del tram 6: de Noves de Segre al poble d'Aravell

Octavio Rico ens desvetlla els secrets geològics de la sexta Caminada

Com ja avançava en l’anterior crònica, més enllà de la serra d’Ares, cap al nord, el paisatge comença a canviar de manera força evident.

A les rodalies de Noves de Segre, tornem a trobar-nos amb els materials (margues, guixos, gresos i conglomerats), fortament rogencs, del Permià (últim període del Paleozoic) i del Triàsic (primer període del Mesozoic). Es tracta de sediments que es van dipositar en ambients fluvials en l’època de transició entre les dues Eres: els geòlegs parlem del “permotrias” quan ens referim a aquesta època geològica. Al costat mateix del pont que hi ha a sobre del Segre, en la cruïlla que enllaça amb la carretera de Noves de Segre, tenim una bona mostra d’aquests materials permotriàsics (v. fig. 1). De seguida es pot veure que no s’assemblen gens als materials predominantment calcaris, grisosos i resistents, que hem trobat pertot arreu en les anteriors caminades.

Poc després de començar la caminada d’avui, una mica més enllà de Cal Pallarès, s’arriba al contacte geològic del “permotrias” amb els materials grisosos del Paleozoic inferior. Aquests nous terrenys (de composició predominantment pissarrosa) són els més antics de tot el nostre itinerari. Corresponen als períodes Cambrià i Ordovicià, és a dir, als primers períodes del Paleozoic (o Era Primària). Estem parlant, per tant, de sucessos geològics que, segons els geòlegs, van tenir lloc fa uns 500 milions d’anys. Sucessos, en qualsevol cas, que es relacionen amb les etapes inicials de la història geològica dels Pirineus. A dreta i a esquerra, al llarg del camí que discorre paral·lelament al riu Segre, podem veure aquests materials paleozoics; el fet és que ja no els perdrem de vista fins que arribem a Andorra. I és que estem ja ficant-nos de ple en les serres interiors del Pirineu; en el cor de la serralada.

Al llarg del recorregut, es poden albirar, cap al nord, aquestes imponents serres de la zona axial pirinenca. Gràcies a les nevades caigudes recentment, tenim la sort de contemplar els cims com si s’hagués posat en l’horitzó un mantell blanc i reflectant (v. fig. 2). Són les primeres muntanyes del Principat d’Andorra.

L’entrada a la zona axial del Pirineu està marcada per un fet significatiu: el canvi de color del substrat geològic. En efecte, dels colors vermellosos, es passa de seguida a un paisatge monòton, en fort contrast amb el que podíem contemplar a les anteriors caminades. El d’ara és un paisatge de color gris fosc, amb tonalitats marrons; això és una de les conseqüències del canvi brusc en la composició del terreny que avui hem començat a trepitjar. Fins a Noves de Segre, els materials són tots de naturalesa calcària, i d’origen sedimentari; a partir d’ara, cap al nord, pràcticament tot el terreny passa a estar dominat per roques majoritàriament pissarroses (v. fig. 3), i bastant deformades, com a conseqüència dels processos metamòrfics que van experimentar durant els moviments hercinians del Paleozoic.

Les pissarres són molt visibles al llarg del riu d’Aravell. El llit del riu, en efecte, es troba ple (com si hagués estat omplert d’un mantell de sediments) per aquest tipus de roques (v. fig 4). L’erosió fluvial ha deixat al descobert la fina laminació (anomenada pissarrositat) que caracteritza aquest tipus de roques, evidentment força metamorfitzades (v. fig 5).

Un altre aspecte que hem de remarcar en aquesta zona és de tipus tectònic. A La Seu d’Urgell, gràcies a les forces que van actuar en la formació de la serralada pirinenca, s’hi va formar una petita cubeta tectònica, anomenada l‘Urgellet. Aquesta petita depressió es va omplir de sediments durant el període Miocè, o sigui, molt recentment, durant els últims temps del Cenozoic. Els afloraments del Miocè criden l’atenció pel fort color marronós que mostren, especialment a les rodalies dels pobles d’Aravell i de Bellestar (v. fig 6). Per sobre d’aquests afloraments marronosos, solcant el cel de la petita vall d’Aravell, és freqüent veure exemplars de milà reial, amb la seva elegant i característica silueta.

Encara que ens quedi una mica apartat del camí que seguim, crec que val la pena mencionar un altre accident que, no tan sols geològicament sinó també des d’altres punts de vista, podem jutjar com a molt remarcable. A la vora sud de la petita conca de l’Urgellet destaca, en efecte, l’impressionant serra del Cadí (v. fig de la portada). El dia de la caminada no es podia apreciar gens ni mica, ja que apareixia envoltada d’un gran núvol. Per sort vaig estar en aquest indret uns dies abans, amb un temps esplendorós, que em va permetre fer les fotografies que ara puc compartir amb vosaltres.

Per als qui no coneixeu el Cadí, us direm que aquesta serra, juntament amb algunes serres veïnes, constitueix el conjunt muntanyós més alt (amb elevacions de més de 2.600 m) i més extens del Pirineu Oriental, i una de les zones muntanyoses més notables, sens dubte, de tot el Pirineu català. Fixeu-vos bé en la fotografia de la portada: es tracta d’una serra, fortament asimètrica, de composició calcària i margosa, que s’estén d’Est a Oest al llarg d’uns 40 quilòmetres. Quina meravella de serra! No us ho sembla? Doncs en la realitat ho és molt més.

A mesura que ens acostarem a terres andorranes, els boscos de pi roig i les rouredes, que dominaven l’ambient en les etapes anteriors, aniran donant pas poc a poc a ambients dominats per vegetació típica de l’estatge subalpí, com els boscos de bedoll o de pi negre. Començarem a percebre i a veure també la presència d’una fauna adaptada a aquests ambients típicament muntanyencs. Però de això en parlarem després de la propera caminada.

Així doncs, fins el mes d’abril!

Nota.- Per informació de la Caminada del 9 d’abril, clicar aquí.