Reflexions de un geòleg itinerant

La caminada entre les Masies de Nargó i la vall de Cabó, passant per Fenollet, transcorre en gran part pel terme municipal de Coll de Nargó. M’atreveixo a dir que és una excursió de pel·lícula. I és que en aquest territori es troba un dels enclavaments de dinosaures més importants del món. Als voltants de Coll de Nargó hi ha, en efecte, múltiples empremtes de la presència d’aquests grans rèptils, que Michael Crickton va descriure tan magistralment en el seu llibre “Jurassic Park”. Basant-se en aquesta novel·la, Spielberg es va encarregar poc després d’immortalitzar al cinema a aquests inquietants monstres. En fi, una excursió de pel·lícula, com ha quedat dit.
Els jaciments de dinosaures de Coll de Nargó, que són particularment rics en ous i nius, ens ajuden a entendre una mica com era el món a la fi del període Cretaci, és a dir, fa uns 65 o 70 milions d’anys. Els paleontòlegs creuen que els últims dinosaures es van extingir en finalitzar el Cretaci. Però no només es van extingir els dino’s, sinó altres moltes espècies, tant en els continents com en els oceans. Per a la nostra tranquil·litat, aquells enormes rèptils van desaparèixer en un tres i no res, i amb ells desaparegueren també moltes altres espècies, com els ammonites, que eren els mol·luscos marins per excel·lència. Les primeres troballes d’ammonites, a Anglaterra, van portar a pensar als seus descobridors que eren serps enroscades i petrificades, però aviat es va deduir que en realitat eren invertebrats, una classe de cefalòpodes, semblants als calamars, però amb una petxina externa, com els cargols.
Poc després de sortir de les Masies de Nargó, on ens trobem sobre terrenys sedimentaris (gresos) del Cretaci, de seguida es descendeix fins al fons de la vall excavat pel riu Sallent. Veure Foto 1: Panoràmica entre les Masies de Nargó -a l’esquerra de la foto- i la Muntanya de Nargó

Aquí es fan molt evidents les terrasses fluvials, a banda i banda del riu, que formen com una catifa formada pels sediments més recents de la zona. Aviat es tornen a trepitjar els gresos del Cretaci. Poc després, ja de pujada, es veuen amb claredat les margues blaves del Cretaci, que apareixen intensament erosionades per les aigües de vessament superficial. Les valls i barrancs van conformant un paisatge característic que els geòlegs coneixem com bad-lands, és a dir, males terres. Veure Foto 2: Càrcavas i barrancs a la vall del riu Sallent

Al llarg d’aquesta pujada podem contemplar també les espectaculars crestes calcàries del Juràssic que s’alcen en direcció a Montanissell. Algun d’aquests sortints apunten entre les margues, recordant una mica la inquietant aleta dorsal dels taurons. Aviat passarem entre dues d’aquestes aletes, aprofitant una canal semblant a la que ens va permetre la pujada a Aubenç. Veure Foto 3: Cresta calcària del Juràssic
Després d’aproximadament una hora de pujada des del riu, ens trobem de front amb unes cornises calcàries, amb el seu característic color entre gris-blavós i vermellós. Són com les moles de la muntanya! … Es tracta de roques d’origen marí (principalment calcàries, algunes amb prou contingut jaciment) del Juràssic. Això vol dir que hem donat de nou un salt enrere en el temps. Encara que la serra que tenim al davant sembla infranquejable, hi ha petits congostos o canals que permeten travessar sense problemes. Al llarg del camí de pujada veiem sovint superfícies de roca calcària amb estries i crestes tallants: és el resultat del desgast químic que causa en aquestes roques l’aigua de pluja al llarg del temps. Aquesta forma de meteorització és el que els geòlegs anomenem lapiaz. Veure Foto 4: Serra de roques calcàries del període Juràssic, i Foto 5: lapiaz en roques calcàries del Juràssic

La pujada zigzaguejant, entre derrubis rocosos de totes les mides, ens situa al cap d’una estona als voltants de la Muntanya de Nargó, que es troba més o menys a mig camí entre Coll de Nargó i Organyà. Tornem a trepitjar materials del període Cretaci, però amb una particularitat i és que les calcàries que ara tenim sota els nostres peus són riques en fòssils característics d’ambients marins tropicals, com són els corals, les algues i altres organismes. Entre ells, abunda un tipus molt especial de petits fòssils amb forma de moneda anomenats orbitolinas. Eren foraminífers (un tipus de protozous), d’entre 1 i 2,5 cm de diàmetre, que abundaven en les aigües dels mars del Mesozoic. Veure Foto 6: Orbitolinas del Cretaci

Des del coll que hi ha entre Montanisell i la Muntanya de Nargó, es veu amb claredat cap al nord-est la vall en què es troba enclavada la masia de Fenollet. Darrere d’ella, s’aprecia molt bé el perfil de la serra de Sant Joan, a l’extrem oriental destaca la muntanya de Santa Fe, que marca el límit nord del municipi de Coll de Nargó. Més enllà, cap a l’Est, es poden albirar en l’horitzó els alts cims de la serra del Cadí. Veure Foto 7: Vall que baixa des de la serra de Sant Joan, passant per Montanissell i Fenollet, a la recerca del Segre. A l’esquerra, la muntanya de Santa Fe, al fons, la serra del Cadí

Les pinedes de pinassa i de pi roig, que a la cara sud eren més aviat escassos, passen a dominar ara, a mesura que descendim per la cara nord en direcció a Fenollet. Veure Foto 8: Bosc de pi i roure

Els materials de la vall que ens aproxima a Fenollet són evidentment calcaris, en la seva major part, amb un cert predomini de margues i margocalcàries. Aquestes roques, en ser menys resistents a l’erosió, han facilitat la tasca erosiva dels agents geològics (com els rius). Gairebé tots els materials que afloren en aquesta vall són del Cretaci inferior, el que ens retrotrau en el temps a unes edats que oscil·len entre els 100 i els 120 milions d’anys. Molt fossilífers, per cert.
La pujada a la muntanya de Santa Fe comença a l’altura de Fenollet sobre calcàries, per passar posteriorment a discórrer sobre margues i dolomies de colors ocres Veure Foto 9: Fenollet i la Muntanya de Santa Fe. Poc abans del coll que hi ha al peu de l’ermita de Santa Fe, hi ha abundants calcàries i margues del Cretaci superior, en què abunden els fòssils d’eriçons marins en bastant bon estat de conservació. Sens dubte, el que va trobar Leticia va ser el millor de tots els que recollim. Veure Foto 10: Eriçó fòssil del gènere Micraster del Cretaci superior

Des de la muntanya de Santa Fe es pot contemplar una estampa extraordinària de la serra d’Ares i, als seus peus, la conca d’Organyà. Aquesta serra és molt apreciada pels geòlegs, ja que els materials del Cretaci inferior que la formen arriben aquí al gruix més important de tot el Pirineu (més de 1.000 metres de potència en alguns llocs). Això no impedeix, però, que puguem apreciar perfectament l’efecte erosiu de les aigües del Segre sobre les roques calcàries d’aquesta serra. L’acció de desgast, lenta però inexorable, es fa particularment evident una mica més al nord del poble d’Organyà, on el riu s’ha obert pas a través de l’espectacular congost de Tres Ponts, per on passa també la carretera de Lleida a Andorra. Veure Foto 11: Congost de Tresponts

… Però d’aquesta història tractarem en la propera excursió.

Podeu conectar amb la Notícia de la Caminada