Octavio Rico ens explica les seves observacions geològiques mentre avança pel Camí d’Andorra

Itinerari 3: Barranc de la Ribalera – Les Masies de Nargó

Les sorpreses que ens depara aquesta jornada, a més de la col·locació del pessebre al costat de la casa d’Aubenç, acompanyada -per descomptat -de la tradicional celebració nadalenca, són de tipus principalment paisatgístic i botànic.
La geologia del massís d’Aubenç té un gran interès, és clar, però el major gaudi d’aquesta excursió el donen, segurament, les grandioses panoràmiques que es poden contemplar cap al sud des del cim d’Aubenç. Després, mentre es va baixant per la cara nord, en direcció a les Masies de Nargó, ens deixen bocabadats els paisatges que es van succeint fins a enllaçar amb els alts cims del Pirineu lleidatà i andorrà. A la Fig 1, una Panoràmica dels Pirineus des de la muntanya Aubenç
Des del punt de vista geològic, recordem que Aubenç és un massís sedimentari de composició predominantment calcària, és a dir, format per roques d’origen químic i bioquímic del grup de les calcàries. Això vol dir, ni més ni menys, que les roques que el formen es van originar mitjançant processos de precipitació de les sals que havia dissoltes a les aigües que, fa molt de temps, envaïen el “mar pirinenc”. Tot això passava en el període geològic del Cretaci, en el tram final de l’Era Mesozoica, és a dir, fa una mica menys de 100 milions d’anys. Des d’aleshores, ha passat tant de temps que, és clar, ni els nostres avis es recorden ja d’aquells successos.
La veritat és que en acabar el període Cretaci en aquella conca pirinenca es van acumular una enorme quantitat de sediments, molts d’ells en mitjans marins, altres, en ambients sedimentaris mixtos (deltes), després de ser arrossegats pels rius procedents del massís de l’Ebre (que ara ja no existeix) i dels naixents relleus pirinencs. Amb el temps, aquests sediments van acabar convertint-se en els conjunts d’estrats que avui perfilen els tallats d’aquesta serra i que recorrerem al llarg de la jornada. A la Fig 2 es veu una Panoràmica d’Aubenç

Entre les roques principals del massís, els geòlegs han identificat sobretot calcàries noduloses i margocalcàries, que són roques formades en ambients de plataforma marina. Aquestes roques les veiem sobretot en la pujada per la canal de la Jaça, fins al mateix cim d’Aubenç. És fàcil trobar fòssils entre els estrats, perquè en aquell mar interior, com en els actuals, hi havia una gran diversitat d’organismes vivents. Amb temps i paciència, es poden trobar, per exemple, restes de musclos, com els ammonites o els hipurites (una classe de bivalves). També són abundants els péctenes, unes petxines molt semblants al Pecten jacobaeus (o petxina de Santiago), que és la típica petxina que porten penjada al coll, o en el barret, els pelegrins que fan el camí de Santiago. La diferència és que els péctenes que trobem a les vessants d’Aubenç van viure en aquests llocs fa quasi cent milions d’anys. A la Fig 3 podem veure un petit caminant, ensenyant un Pecten -molusc marí del Cretaci superior- trobat a la Canal de la Jaça

A la collada d’Aubenç, i després, ja a la baixada cap a les Masies de Nargó, veurem un nou tipus de roques: calcàries bioclàstiques, gresos i bioconstruccions. Més avall de la casa d’Aubàs, passaran a dominar el terreny les margues, les roques argiloses i els gresos. Aquests últims materials, els gresos, són les que dominen ja plenament en arribar als voltants de les Masies de Nargó. És freqüent veure-hi l’estratificació creuada, que és una estructura sedimentària bastant típica de roques procedents de sediments dipositats per rius. Veure la Fig 4: Arenisques del Cretaci, amb estratificació creuada

Sobre el terreny, al llarg d’aquesta excursió, només es recorren uns 12 quilòmetres de distància, però en termes temporals l’avanç és d’una magnitud molt més gran: ni més ni menys que d’uns 20 milions d’anys. Si el punt de partida, al voltant del barranc de la Ribalera era d’uns 85 milions d’anys, el punt d’arribada d’aquesta tercera etapa, a les Masies de Nargó, ens “llança” vint milions d’anys més endavant, fins al final del Cretaci (fa 65 milions d’anys).
Un dels trets de la serra d’Aubenç que hem de destacar és el de la seva orientació geogràfica. La divisòria d’aigües del massís (la carena de la serra, per entendre’ns) segueix la direcció Est-Oest. Aquesta orientació explica, en part, el marcat contrast que es pot observar entre la solana (cara sud de la serra), i l’obaga (que trobem a la cara nord). A més de l’orientació geogràfica, cal ressaltar la forta asimetria que s’observa en aquest massís, és a dir, les diferències de pendent entre els seus vessants nord i sud. Així, mentre que el vessant nord va descendint suaument cap a les Masies de Nargó, la cara sud, en canvi, mostra forts pendents, que en molts punts constitueixen tallats pràcticament verticals. Aquesta asimetria té molt a veure amb la història geològica del massís que, com vam veure en l’excursió anterior, té relació amb les esllavissades de materials cap al sud (encavalcaments i mantells de corriment) que van tenir lloc durant la formació dels Pirineus. És una història llarga i complexa en la qual no entrarem ara (se’ns podria refredar la sopa …). N’hi ha prou amb dir que els processos de deformació (plegaments, fractures, etc.), van ser seguits més tard pels fenòmens erosius (que continuen actualment), i que són els causants últims del modelatge que podem ara contemplar i admirar. Com també ho contemplen les aus, com el voltor comú, i altres espècies característiques d’aquests paratges, com ara la perdiu comuna o el duc. Veure Fig 5: Voltor comú, Fig 6: Duc i Fig 7: Perdiu comuna

Des del cim d’Aubenç, si fem una ullada cap al sud, podem contemplar un dels panorames segurament més bells i espectaculars que es poden admirar des d’aquests contorns. S’observa perfectament, la Depressió Central (amb la Conca d’Oliana en primer terme), i les serres exteriors del Prepirineu, entre les quals destaquen majestuoses la Serra de Sant Honorat i la Roca del Corb. Més a la dreta, es poden veure els boscos de la Baronia de Rialb. En dies clars, s’arriba a albirar a la llunyania la muntanya de Montserrat, però en època hivernal és freqüent veure una altra estampa, a causa de les denses i plomoses boires que solen omplir les valls i depressions. Molta gent es queda extasiada en contemplar per primera vegada en la seva vida un “mar de boira” des de les altures. I és que cal reconèixer que és un espectacle certament grandiós. Té alguna cosa de màgic i resulta difícil d’explicar. Cal veure-ho amb els propis ulls! Veure la Fig 8

La pujada per la cara sud d’Aubenç és exigent, no només per l’abrupte del terreny, sinó també per l’abundant vegetació espinosa, predominantment arbustiva, que domina en el terreny durant tota l’ascensió. A la vegetació espinosa, s’afegeix un altre problema: la gran quantitat de pedra solta (erosions de vessant) que entapissa el camí. Aquestes graves, més aviat anguloses, poc desgastades, són les tarteres que es formen com a conseqüència de l’alteració que pateixen les roques per l’acció combinada del gel-desgel. A la llarga, aquestes múltiples congelacions acaben per disgregar completament les roques, que queden així reduïdes a graves. Aquest fenomen de meteorització, o disgregació de les roques, és el que els geòlegs anomenem gelifracció.
Per les raons apuntades, i pel peculiar clima de la zona (un clima mediterrani semihumit, que aquí té algunes característiques típiques del clima de muntanya), és normal trobar-se en aquesta vessant sud amb espècies vegetals molt especialitzades, com el ginebre, el xiprer i la Coscolla.
Moltes espècies, com la camamilla i la farigola, són aromàtiques. Ja gairebé al cim, criden l’atenció unes mates arbustives baixes, de formes encoixinades, sembla com si algú hagués dispersat per terra uns quants coixins. El problema d’aquests peculiars “coixins” és que són tremendament espinosos, ja que es tracta del que a Catalunya es coneix com “coixinet”, eriçó o cadireta de pastor. Es tracta d’una espècie d’altura i fred, preparada per conviure amb les neus i els vents tallants que dominen amb freqüència la carena d’aquesta serra. Veure la Fig 9.

Sobre els nostres caps se segueixen veient voltors, amb el seu característic i majestuós vol en cercles, a la recerca dels corrents tèrmiques ascendents. Els boscos de pi, faig i roure es van succeint, a mesura que descendim cap a les Masies de Nargó. A diferència dels faigs, que en aquesta època ja estan nus, els roures encara conserven les fulles, encara que ja a punt de caure, amb els seus típics tons rogencs. El bon observador pot gaudir d’algunes belles estampes contemplant els boscos mixtos de pi i roure, amb els seus típics contrastos cromàtics. Veure la Fig 10

Les condicions climàtiques dels últims mesos de l’any solen crear en les comarques de Lleida situacions, més o menys prolongades, d’inversió tèrmica. Quan es donen aquestes condicions, que coincideixen generalment amb anticiclons i temps estable i assolellat a tot Catalunya, solen aparèixer també les boires, que omplen les valls i depressions, propiciant la formació dels anomenats “mars de boira”. Quan es donen aquestes condicions meteorològiques, és possible contemplar imatges tan suggerents i espectaculars com les que en aquesta excursió van poder veure als voltants del pantà d’Oliana. Veure la Fig 11: Embassament d’Oliana i l’ermita de Castell·llebre sortint entre la boira.

Enllaç amb la Notícia de la Caminata corresponent