Revivint les experiències de l’any 1937

L’excursió al pas dels Pirineus que vam fer el passat 6 febrer de 2010 va ser, segons l’opinió general, millor que l’anterior que havíem fet els dies 21 i 22 de novembre de 2009.

El que vam fer enguany va ser més o menys això:

Després d’un viatge de dues hores en què ens repartim en dues furgonetes i un cotxe, arribem a l’església de Pallerols, on sant Josepmaria, amb cinc homes més que l’acompanyaven, va passar la nit amagat a la part alta d’un dels absis de l’església que comunicava amb la rectoria i que servia de rebost, tot i que ells van pensar llavors que es tractava d’un forn. Agustí, l’amo de la casa veïna a l’església (Cal Mingo), gentilment ens deixà la clau i poguérem passar a visitar l’església i entrar en el “forn”.
Ens fem fotos, descansem i emprenem la marxa cap a la cabana de Sant Rafel, refugi dels fugitius durant la guerra. Costa molts esforços i esbufecs pujar la costa, però al final ho aconseguim i, gairebé sense adonar-nos, ens trobem davant d’una caseta feta de pedres soltes, troncs i fang, que resulta ser el famós refugi. Com que falta encara una estona per a l’hora de dinar, vam decidir plasmar en imatges l’experiència, i ens fotografiem, dins i fora de la cabana, i fins i tot pujades al sostre. Per sort, la cabana s’ha reconstruït resistent i no sucumbeix al nostre pes.

Després de moltes fotos i rialles, ens asseiem a terra, treiem els entrepans, les patates i la beguda, ens ho mengem tot amb una rapidesa impressionant i baixem de nou la muntanya. Entre muntanyes i estanys, tornem a les furgonetes i vam arribar a Fenollet, la masia on els refugiats van dormir en un corral -al costat de gallines, porcs i ovelles.
La granja i el paller segueixen igual que l’any 1937, pel que sembla que estiguem en una pel·lícula. A més de descansar, els fugitius van menjar i apedaçar la roba i fins i tot van aconseguir no fer soroll ni fer-se notar davant la visita d’uns milicians i altres persones alienes a la casa que anaven de pas per aquells llocs. Llegim trossos del diari d’aquests dies, apunts trets d’alguns llibres sobre aquesta expedició i xerrem una estona amb la Rosa, la dona de la casa. Era increïble poder parlar amb ella, néta de la que llavors era la mestressa de la masia i va donar de menjar a aquell grup d’universitaris i professionals que al costat de sant Josepmaria pogueren escapar de la guerra a través d’aquelles muntanyes.

– Per saber més sobre el Club Carena