Revivint les experiències de l’any 1937
L’excursió al pas dels Pirineus que vam fer el passat 6 febrer de 2010 va ser, segons l’opinió general, millor que l’anterior que havíem fet els dies 21 i 22 de novembre de 2009.
El que vam fer enguany va ser més o menys això:
Després d’un viatge de dues hores en què ens repartim en dues furgonetes i un cotxe, arribem a l’església de Pallerols, on sant Josepmaria, amb cinc homes més que l’acompanyaven, va passar la nit amagat a la part alta d’un dels absis de l’església que comunicava amb la rectoria i que servia de rebost, tot i que ells van pensar llavors que es tractava d’un forn. Agustí, l’amo de la casa veïna a l’església (Cal Mingo), gentilment ens deixà la clau i poguérem passar a visitar l’església i entrar en el “forn”.
Ens fem fotos, descansem i emprenem la marxa cap a la cabana de Sant Rafel, refugi dels fugitius durant la guerra. Costa molts esforços i esbufecs pujar la costa, però al final ho aconseguim i, gairebé sense adonar-nos, ens trobem davant d’una caseta feta de pedres soltes, troncs i fang, que resulta ser el famós refugi. Com que falta encara una estona per a l’hora de dinar, vam decidir plasmar en imatges l’experiència, i ens fotografiem, dins i fora de la cabana, i fins i tot pujades al sostre. Per sort, la cabana s’ha reconstruït resistent i no sucumbeix al nostre pes.
Després de moltes fotos i rialles, ens asseiem a terra, treiem els entrepans, les patates i la beguda, ens ho mengem tot amb una rapidesa impressionant i baixem de nou la muntanya. Entre muntanyes i estanys, tornem a les furgonetes i vam arribar a Fenollet, la masia on els refugiats van dormir en un corral -al costat de gallines, porcs i ovelles.
La granja i el paller segueixen igual que l’any 1937, pel que sembla que estiguem en una pel·lícula. A més de descansar, els fugitius van menjar i apedaçar la roba i fins i tot van aconseguir no fer soroll ni fer-se notar davant la visita d’uns milicians i altres persones alienes a la casa que anaven de pas per aquells llocs. Llegim trossos del diari d’aquests dies, apunts trets d’alguns llibres sobre aquesta expedició i xerrem una estona amb la Rosa, la dona de la casa. Era increïble poder parlar amb ella, néta de la que llavors era la mestressa de la masia i va donar de menjar a aquell grup d’universitaris i professionals que al costat de sant Josepmaria pogueren escapar de la guerra a través d’aquelles muntanyes.
– Per saber més sobre el Club Carena
Os felicito,por la excursión,pero sobre todo por el buen humor y lo bien que os lo pasasteis…vuestras caras así lo reflejan.
Ojalá coincidamos en la del 10 de Abril.
Gracias por colgar el reportaje.
¡Vaya pasada de excursión de las nenas de Carena!
Felicitats als que promouen activitats de muntanya i contacte amb la natura entre el jovent d’avui. No sembla que les noies estiguin equipades amb bon calçat i roba de muntanya, però tot és començar.
Tot i el fred, el gel, la neu… es continua revivint l’expedició del 37 durant els mesos d’hivern. Bé pel grup de Carena i per penjar el vostre reportatge, tan de bo se’n pengin més