Un Pessebre a l’Aubenç

Cap a les 10 del matí sortírem d’Oliana set caminants amb cotxes tot terreny en direcció a Juncàs i la casa de la Ribalera. Ens va acompanyar fins allí l’Antoni Prats, prestigiós veterinari d’Oliana, que no es va poder quedar amb nosaltres per fer la Caminada, com era el seu desig, ja que en època de caça ha d’estar treballant els dissabtes i diumenges curant els gossos que li porten cap al tard. De fet aquest dissabte dia 13 va estar operant durant tres hores gossos ferits pels senglars, o porcs fers com en diuen per aquestes contrades.

Passats dos quarts d’onze ja estàvem a la casa de la Ribalera i començàvem a caminar en direcció a l’Espluga de les Vaques, on arribàrem abans de les 11. D’aquí continuàrem pujant en direcció al Picalt Roig i tot seguit enfilàrem la canal de la Jaça. Abans de la una del migdia arribàrem dalt la canal.

El temps, fins aquest moment amb pocs núvols, començà a emboirar-se i en arribar al pla de l’Aubenç, superada la canal de la Jaça, ja teníem la boira i els núvols sobre nostre.

Abans de les 13,30 arribàrem a la casa d’Aubenç i als pocs minuts ho feia, en un cotxe tot terreny, el grup d’Igualada que portaven les costelles, la butifarra, rovellons, vi, pa, fruita, coca, . . . cafè ben calent i . . . més coses. Férem un bon foc i mentre en Manel coïa la carn, altres muntaren un pessebre que havien pujat també els d’Igualada. Allà dalt feia un aire ben gelat, però en poca estona poguérem reanimar-nos tot menjant tants suculents menjars.

Cap a les 15,30 començàrem a baixar en direcció les Masies de Nargó per camins antics que travessen el dens bosc de la cara nord de l’Aubenç, deixant de banda la pista de terra que dona moltes voltes. Així arribàrem a la carretera de les Masies de Nargó a les 17,45, quan ja vesprejava. En sortir de la Casa d’Aubenç començà a nevar i ja més avall, en arribar a la carretera, plovisquejava una mica.

En resum hem de dir una vegada més que aquestes caminades són delicioses: Estem en contacte amb la natura, caminem, llegim els documents històrics de l’expedició de 1937, observem els arbres, les plantes, les aus i altres animalons que ens trobem pel camí, conversem amb els amics, . . . Tot plegat fa que retornem a casa més reconfortats per seguir amb les activitats ordinàries de la jornada.

Aquesta vegada els expedicionaris fórem onze persones: D’Igualada (Octavio, Daniel, Manel i Mateu), de Solsona (Josep i Mercè), de Manresa (Jordi), de Barcelona (Jordi, Lluís, Ignasi i Jordi). La previsió de nevades, que certament foren abundants aquest cap de setmana, va fer que alguns no es decidissin a fer aquesta magnífica caminada.

Antoni Dalmases, un dels expedicionaris, comenta en el seu Diari del dia 28.11.37, l’ascensió a la Canal de la Jaça.

“No podemos pararnos pues está oscureciendo, y estamos al pie del acantilado que hay que escalar y es preciso ha­cerlo con luz, pues sin ella nos mataríamos por él. Su altura es enorme y desde su pie, donde estamos ahora, parece im­posible subirlo. Pronto dejamos de serpentear en su falda para atacarlo de frente, agarrados a sus rocas. Ya no anda­mos, gateamos. La ascensión es lenta y penosísima arrastrán­donos pegados a la roca para no caernos. Más que nunca sien­to el peso de mi mochila que tira de mi espalda para arro­jarme al abismo. Paramos muchas veces a descansar y entonces lo hacemos medio tendidos en la roca, cara al cielo y a las montañas que se pintan a lo lejos. Otra vez subir, por este camino casi vertical. Parece que nunca hemos de llegar. Ya hay muy poca luz y esto hace más penosa y difícil la subida. Horroriza pensar lo que ocurriría si resbalara un poco, se­guro que moriría. Sudamos a mares y en nuestro afán de aga­rrarnos a los salientes de las rocas no reparamos en destro­zarnos las manos.

Cuando por fin después de una hora y cuarto que parece un siglo, llegamos a la cumbre, sin hablar nos tendemos en el suelo. Van llegando los rezagados y caen más que se tienden en el suelo. A pesar de la oscuridad, el panorama que se ve es magnífico. Vemos media Cataluña. Es esto un mirador único.

Reemprendemos la marcha ya en plena noche. Siempre ha­cia el Norte. Estamos ahora sobre unos campos de hierba de suaves ondulaciones que alivian nuestros pies. El guía hace correr la voz, que pasa de unos a otros silenciosamente, de que alcemos los bastones y no hablemos, pues pasamos cerca de una casa.” (És la Casa d’Aubenç).