De tot arreu del món, a Pallerols i Andorra

Adjuntem un breu relat de les impression de Witek, un polonès cantant professional d’òpera, que va estar al Pas dels Pirineus.

Przejście przez Pireneje: zrealizowane marzenie

(Pas dels Pirineus: un somni fet realitat)

Havia llegit en polonès, en la biografia sobre sant Josepmaria, d’Andrés Vázquez de Prada, els anys de la guerra espanyola i especialment el pas dels Pirineus. Em vaig fer el propòsit de conèixer-lo.

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de passar uns dies de descans a Andorra. He pogut visitar molts dels llocs en què sant Josepmaria i el seu grup van passar algunes vicissituds en la seva perillosa travessia des del pont de Peramola fins al port d’Envalira, en els mesos de novembre i desembre de l’any 1937.

M’agradaria assenyalar tres aspectes que m’han impressionat:

– L’aspra bellesa del camí. Especialment l’abrupte d’alguns trams: la canal de la Jaça, la Cabra Morta …, juntament amb la canviant vegetació al llarg de tota la ruta: del bosc Mediterrani als boscos de pi roig i els prats alpins.

– El camí cap a la llibertat, per a poder viure i transmetre la fe. Per a un polonès és un sentiment que tenim molt arrelat, ja que hem estat molts anys anhelant aquesta llibertat.

– Els valors espirituals que es palpen en el camí: la nit a Pallerols, la Missa al barranc de la Ribalera, l’acció de gràcies a la parròquia de Sant Julià de Lòria … la solidaritat entre els components del grup, aglutinats per sant Josepmaria …

Un d’aquests dies he tingut ocasió d’assistir a una missa al barranc de la Ribalera. Havia llegit en Vázquez de Prada, el relat de la missa que sant Josepmaria va celebrar en aquest inhòspit lloc i que va ser l’última abans d’arribar a Andorra.

Tenia ganes de viure aquesta experiència espiritual i l’he pogut viure en cos i ànima.

Adjuntem ara el sentit relat d’un sacerdot de Pamplona, Mn. José Luis Díaz, que ha tingut l’oportunitat de celebrar missa a la Ribalera i travessar tot seguit la muntanya d’Aubenç, per la canal de la Jaça

M’agradaria expressar per escrit els meus sentiments pel regal que se’m va oferir, sense esperar-ho i per descomptat sense merèixer-ho, de celebrar la Santa Missa al barranc de la Ribalera.

Ho vaig fer amb el cor ple d’agraïment. Vaig pensar que en aquesta pedra caiguda de la paret d’un alt barranc que puja uns 750 metres fins a la muntanya Aubenç, suposava per a mi (encara que la pedra no sigui la mateixa, però si la ubicació) un emocionant i, repeteixo, immerescut regal. Per aquesta raó, només arribar, en veure la pedra la vaig besar com qui besa una relíquia. Però el do fou encara molt més intens quan -en companyia de tots els que assistien a la Santa Missa- vaig poder celebrar-la amb devoció, recolliment i profunda joia en el meu cor, perquè allà, precisament allà i sobre aquella o una altra pedra semblant, sant Josepmaria havia celebrat la missa, en el transcurs d’aquest llarg itinerari, dur, fatigós i impregnat contínuament de dificultats de tota mena. Feliç i emotiva aquella última Missa abans de creuar la frontera amb Andorra.

La meva sorpresa i emoció van anar en augment quan després de donar moltíssimes gràcies a Déu iniciàrem la pujada, imitant al grup de sant Josepmaria, per la empinadísima i rocosa paret que permet creuar la muntanya d’Aubenç, l’anomenada canal de la Jaça. Un cop dalt, férem la llarga baixada fins a les Masies de Nargó sense cap risc per a nosaltres, encara que sí per als que van estar presents i van assistir amb devoció a la Missa celebrada per sant Josepmaria el diumenge 28 de novembre de 1937.

Durant l’itinerari em vaig estar preguntant: Com és possible que sant Josepmaria i tots els altres del grup -eren uns vint-i-tres- hagueren pogut resistir tantíssim esforç i perill (tant en la difícil pujada com a la llarga baixada per l’altre vessant)? El nostre no era res en comparació amb el d’ells. Tot just els quedaven forces físiques, amb molt poc i mal menjar i moltíssim fred, molt mal calçats, tot just abrigats, fatigats en extrem, amb continus riscos de ser descoberts i un llarguíssim etc. Si a nosaltres, la Santa Missa que celebràrem ens donà moltíssimes forces, penso que a ells aquella Missa els va posar ales.

Tot plegat, em dóna a entendre que Nostre Senyor els va protegir contínuament i els va donar forces al llarg de tot el trajecte, perquè estava obstinat a treure l’Opus Dei endavant, sempre enmig d’enormes dificultats i persecucions de tota mena.

Però, al cap i a la fi, “les aigües passaran a través de les muntanyes” i, aquest tremend sofriment de sant Josepmaria i dels primers que van ser fidels al Senyor i a la Mare de Déu -que sempre els va sostenir i ens seguirà sostenint a tots- seguirà donant els seus fruits, perquè Déu venç sempre.