Seguint les petjades de san Josepmaria en el seu camí d’evasió
Un any més, l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra i el Club Raier, de Lleida, han organitzat una Caminada Integral del Camí d’Andorra. Els 27 participants d’enguany es concentraren la nit del 20 de juny a la nova Rectoria de Pallerols de Rialb on soparen i dormiren.
El dissabte 21, Javier Santos un dels sacerdots que anava a l’expedició els predicà una meditació fent referència a l’esperit de la travessa, en recordança de la que féu sant Josepmaria Escrivà a la tardor de 1937.
Després d’esmorzar, els membres de l’expedició ens dirigírem a Peramola des d’on vàrem començar a caminar. Així, donàvem el tret de sortida al “PasPi 2014”. Vàrem caminar molt animats i gairebé sense aturar-nos fins arribar a la Roca del Corb, on llegirem els successos de l’expedició de sant Josepmaria. Després seguirem el camí fins arribar al barranc de la Ribalera, on sant Josepmaria va celebrar l’última missa abans d’arribar a Andorra. A la Ribalera nosaltres també vàrem tenir la celebració de la Santa Missa i després vàrem dinar, acompanyats per Mn. Carlos Palos i Miquel Freixa, que després de dinar varen marxar. Poc després, enfilarem la Canal de la Jaça on suàrem de valent però sabent que era l’últim esforç d’aquell gran primer dia. Un cop a dalt d’Aubenç, on passaríem la nit, ens esperaven el Pipo Margalef i el Paco Penella, els quals varen cuidar-nos amb una excel·lent intendència i amb un sopar de primera. Havent sopat, i després d’uns jocs i cançons vora la foguera, anàrem a dormir pensant en l’etapa de l’endemà.
Ens despertàrem el diumenge 22 amb les cançons scouts d’en Pedro Júdez i després de recollir les tendes i prendre un bon esmorzar, emprenguérem la segona etapa. Vam baixar Aubenç per arribar a dinar a Can Fenollet on els macarrons i el pollastre de la Sra. Rosa van refer-nos en un moment. A Can Fenollet ens esperava una sorpresa. Un caminaire d’un PasPi passat, l’Octavi Quintana, va deixar-nos un mató esplèndid que ell fabrica, amb el qual vam poder celebrar l’aniversari de Mn. Javier Santos. Aquella tarda, tocava la pujada al coll de Santa Fe i la baixada fins el càmping d’Organyà on passàrem la nit. La piscina i les dutxes del càmping van permetre que descanséssim després dels dos dies de caminada que havien transcorregut.
El dilluns 23 havíem d’enfilar i baixar la muntanya d’Ares. Potser es tractava de l’etapa més dura. En aquesta etapa s’afegiren a l’expedició tres persones més, entre elles en Pedro Javier Comella, que ocupà el lloc de guia de l’expedició que en Toni Cucurull forçosament havia de deixar lliure en aquesta etapa. Els cotxes ens acompanyaren fins a la vall de Cabó, als peus d’Ares, i des d’allà començàrem a enfilar-lo. Un cop al cim, després d’una ascensió superada amb escreix per tots, ens esperaven en Paco i en Pipo amb uns impagables entrepans i un munt de fruita fresca que va anar d’allò més bé. Després del dinar, iniciàrem el descens d’Ares. Des del primer moment de la baixada, per tal de no perdre el costum, començà a ploure lleugerament fins que arribàrem a Noves de Segre on passarem la nit en un espai cobert que ens va deixar la Montserrat Fusté, de Cal Castellins, que és una bona amiga del Camí d’Andorra.
El dimarts 24, després de la missa a l’església de Noves, vam iniciar l’etapa dels rius espantats per la possibilitat d’una pluja intensa. Les primeres hores del matí van transcorre amb els peus plens de fang i el sol brillant, però ja arribant al Golf d’Aravell, després d’haver superat el contratemps que va suposar trobar-se (o més ben dit, no trobar) els ponts que creuen el riu -que estaven destrossats- començà a ploure amb gran intensitat. Vam poder dinar a l’aixopluc d’un cobert que un vilatà d’Aravell va deixar-nos, però la pluja va obligar a suspendre l’etapa de la tarda. Així, amb tristor, vam haver d’anul·lar la pujada i l’acampada a la Collada de la Torre, considerada la millor nit de la Caminada per la majoria dels habituals. L’etapa per tant s’acabava al migdia i vam passar la tarda i la nit en el centre cívic d’Aravell que l’alcalde del poble ens va deixar perquè poguéssim descansar. Alguns vam passar la tarda jugant a futbol, els més joves i sobretot la colla que venia de Raier i del Col·legi Viaró (Sant Cugat del Vallès), i d’altres preparant el sopar i cantant cançons amb la guitarra. Després de sopar, tots a dormir, alguns a l’interior del local i d’altres al porxo, per poder descansar i emprendre amb força l’etapa de l’últim dia.
Ens despertàrem el dimecres 25 molt pendents del cel. Com semblava que es mantenia tranquil, els cotxes van acostar-nos fins el riu Civís des d’on iniciaríem l’última etapa de la Caminada. Tan sols restava el Barranc de la Cabra Morta i la pujada al Mas d’Alins. Mentre iniciàvem la pujada de la Cabra Morta, breu però intensa, alguns començàvem a advertir unes gotes de pluja que s’anaren intensificant mica en mica. Després d’una pujada cautelosa, per evitar relliscades i caigudes a causa de la pluja, arribàrem a dalt de la Cabra Morta, però com la pluja amenaçava amb més força i no podíem aturar-nos més temps que el necessari per agrupar-nos tots, de seguida començàrem a baixar. La pluja però no va privar-nos de l’alegria i el bon humor que es respirava en el grup ja que passàrem gran part de l’última etapa cantant cançons tots plegats i rient amb un bon grapat d’acudits, provinents majoritàriament dels valencians. Així, enmig de l’alegria, el bon humor, la pluja, el benestar i les amistats aconseguides en aquests dies arribàrem als peus de la pujada al Mas d’Alins. Conscients que era ja l’última traguérem força de les febleses i de l’esgotament i l’atacàrem amb optimisme i un gran somriure a les nostres cares. Mica en mica anàvem arribant al Mas d’Alins enmig de felicitacions i abraçades. Els cotxes vingueren a buscar-nos i baixàrem fins al pavelló poliesportiu de Sant Julià de Lòria, on poguérem dutxar-nos i canviar-nos la roba mullada.
Després visitàrem l’església de Sant Julià de Lòria on hi ha l’estàtua de sant Josepmaria que commemora la seva entrada a Andorra el 2 de desembre de 1937, ara farà 77 anys.
Finalment, vam dinar tots plegats per celebrar l’èxit de l’expedició. Una expedició que començàrem 27 persones a Peramola i acabarem 30, sense enregistrar cap baixa. Després d’acomiadar-nos vam marxar cadascú a casa seva amb un bon grapat de records i noves amistats.
Fantástic, tot , es veu en els ulls de aquests nois , ah la descripció de en Francesc Arribas es estupenda, curta péro molt complerta
Enhorabona a tots i que 2014 es repeteixi
En hora buena!
Els pas dels Pirineus és una ruta emblemàtica, en què es segueixen els passos de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer en el seu camí d’evasió cap a Andorra durant la guerra civil espanyola, degut a la persecució religiosa de l’època.
Cada any, un grup de Lleida ens afegim a la caminada que organitza l’Associació i el Club Raier, seguint les petjades d’aquest gran sant.
El pas del Pirineus comença, moltes vegades en una data que per a molta gent sembla problemàtica, l’últim dia d’escola, però en realitat, es la millor forma, perquè just s’acaba el cole i ja vas a caminar, això va bé perquè aquests dies són dies com de molt temps lliure, que no saps que fer… I s’hi vas al pas dels Pirineus, t’asseguro que ho aprofites.
La caminada integral comença la primera nit a Pallerols de Rialb, on el mateix fundador hi va passar la nit i va tenir els seus dubtes de si feia el correcte, però li va arribar una senyal que li va deixar la consciència tranquil•la. L’endemà t’aixeques i comences de la millor manera, una meditació, després esmorzar, baixes a Peramola i comences a caminar. Vas fent ruta i arribes a la muntanya d’Aubenç, fas una petita pujada a la Ribalera, se celebra Missa i es dina. Temps de repòs i s’escala l’últim tram d’Aubenç, on passes la primera nit.
El dia següent, es baixa Aubenç i es va a dinar a la casa rural de Can Fenollet, on uns macarrons i carn a la brasa t’esperen. Fas un altre descans i puges a Santa Fe en una pujada dura, però ràpida, gaudeixes de les vistes i fas una baixada veloç i divertida cap al càmping d’Organyà on tens una piscina i dutxa. Sopar de restaurant i a dormir, que el dia següent toca l’Ares, l’etapa més dura de totes.
La pujada d’Ares es una pujada dura, llarga i normalment calorosa, però s’acaba fent fàcilment. Quan arribes al cim, comences a baixar per una pista i arribes a la Borda de Conorbau on t’espera un dinar. Acabes de baixar la muntanya i dorms a Noves de Segre.
L’endemà, et despertes pensant en que tot es comença a acabar, tots els amics fets, etc, no els veuràs més fins l’any que ve. Però encara queda l’etapa dels rius, vas creuant rius fins que arribes a un Club de Golf, on dines i comences a pujar la Collada de la Torre. Però aquet any aquesta pujada no va ser possible per culpa de la pluja i la vam evitar fent-la en cotxe. Vam dormir a un casal social del poble d’Aravell.
L’endemà només ens quedava la pujada de la Cabra Morta i la de Mas d’Alins, que també la vam fer plovent, cantant i amb alegria, vivint una experiència inoblidable fins a Andorra, l’objectiu de la ruta. Xops i mullats vam arribar a Sant Julià de Lòria, on ens esperava una dutxa calenta, Missa i dinar al Mac Donalds.
És una gran convivència on coneixes gent de molts llocs de Catalunya, com Barcelona, Terrassa, Sabadell i sempre venen amb el mossèn Javier Santos gent de València. I per experiència pròpia, no seria la primera vegada que ve gent de Mèxic i USA, gaudeixes coneixent a la gent, els seus hobbies, de què treballen… Per exemple hi ha una persona, el Pedro Júdez, que treballa supervisant una construcció d’una casa de convivències a Jerusalem, i molta gent que canta i toca instruments, i molts que expliquen moltes coses interessants, i així tots aprenem els uns dels altres.
Solo pude compartir esta experiencia durante 24 horas, pero como disfrute con la compañia de tanta gente joven!!
Con un dia tuve suficiente para reconocer la dureza de la caminata en su version integral.
Lo de dormir en tienda, cenar a la luz de la luna, ducharse en el mejor de los casos en un camping, recibir el sol, la lluvia y el viento, si o si, durante todo un dia y durante seis dias…debe de ser toda una experiencia que me gustaria copartir el proximo año.
Tener a un Mossen que celebre Misa cada dia, compartir ratos de oracion en medio de la naturaleza, tener tiempo para reflexionar, reir, cantar, sudar, sudar mucho, mojarse, mojarse mucho….oir las conversaciones de tanto joven, compartir su amistad y buen humor,…improvisar un desayuno, de pie,a lo que hay, sin quejarse….comer unos bocatas, el que toca y de lo que toca, sin quejarse…llegar derrotado y tener que montar la tienda, sin quejarse…menuda “mili”…si, me voy a organizar para poder compartir el proximo año esta experiencia con todos vosotros.
Ver gente de aqui y de alli, del Barcelona, del Valencia, del Madrid,…conviviendo y sufriendo sin el mayor problema, un lujo!
Ah, no se me puede olvidar lo que mas me llamo la atencion, la INTENDENCIA….no tengo palabras para agradecer el servicio que durante toda la caminata hacen para que esta se pueda realizar.
No voy a decir sus nombres , pues nunca suelen salir en las cronicas, pero son aquellos que han dedicado un monton de horas a organizarlo, a guiar, a conducir y transportalo todo, a preparar desayunos, comidas y cenas, a comprar, a preveer contingencias,….a servir a los demas para que el PASPI sea posible año tras año.
GRACIAS!!!
MOLTES FELICITATS! A tots els participants i ORGANITZADORS. Molt bona la crònica sembla que t’hi trobis i et fa venir ganes d’anar-hi.
Felicitats! Els herois que han estat capaços de vèncer tantes dificultats amb un somriure i al fotògraf que ens ha fet reviure aquest esdeveniment com si fossin un més.
Fantástica, la crónica de Ferrán. Aunque ya he hecho varias veces el paspi, el relato de Ferrán me ha inoculado el virus de repetir esa aventura que-como él- pienso que es única. Ojalá que cada vez más gente descubra el privilegio de tomar parte de ella en próximas ediciones.
En general ha sido una caminata muy chula.
A pesar del cansancio, sólo con las vistas y la sensación de haberte superado, te dan ganas de repetirlo.
La noticia me llegó gracias a un amigo que ya fue el año pasado y se ve que le gustó mucho y me lo mencionó. Me dio la información básica y acudí a mi preceptor que se apuntó y me lo aclaró todo. Lo consulté con mis padres y acepté la propuesta de mi amigo.
El viaje fue muy cómodo, teníamos cartas, radio, un conductor muy bromista y un gran ambiente. Llegamos allí de noche y nos encontramos con los de Lleida. Al principio cada uno iba por su lado pero poco a poco fuimos rompiendo el hielo.
La primera etapa, fue la más dura porque algunos sólo dormimos 3 horas y el monte Aubenç, tampoco se cortó.
Acabamos reventados pero al dormir en la pradera y en su blanda hierba, nos despertamos como si fuese el primer día.
El segundo día, pusimos rumbo hacia el camping de Organyà. Después de una dura caminata comimos en Cal Fenollet donde degustamos un menú exquisito. Reposamos lo necesario y caminamos hasta que llegamos al esperado camping. Allí nos bañamos en la piscina y nos duchamos. Cenamos en su restaurante y … a la cama, bueno, al saco.
El tercer día, veíamos el Ares desde el campamento y os aseguro que a veces piensas que por qué estás aquí, que debes de ser el único niño de tu curso que está en medio de una montaña que nadie sabe que existe y eso es lo que hace que esta excursión sea única. A pesar de los pensamientos de cada individuo, con un nuevo guía, pusimos rumbo a la cima del Ares.
Poco a poco se forjaban amistades, yo conocí a un chico de Lleida muy majo y que le encantaba el fútbol, como a mí.
El cuarto día, tocaba la etapa de ríos. Es curioso, al caminar sobre el barro es agradable y a la vez, una sensación desagradable ya que no sabes lo que estás pisando, por no hablar del olor. Pero tranquilos que después hay como un canal con agua limpia y te puedes lavar.
Después de caminar bajo la lluvia durante todo el viaje, llegamos al golf de Aravell; sinceramente, aquello fue el cielo porque un vecino del pueblo nos dejó su garaje como sitio donde comer…
Como no podíamos quedarnos todo el día, la buena gente de Aravell nos prestó el centro de acogida del pueblo y nos instalamos allí.
Como nos encanta el fútbol, le pedí a Cucu que fuese a preguntar por un balón de fútbol. Montamos un “futbito” en la pista como pudimos y pasamos la tarde allí.
Al caer la noche, tiramos los petardos fuertes ya que era la última noche.
Al día siguiente desperté con demasiada alegría para una despedida. No porque se acababa el paspi, bueno también, pero sobretodo porque había conseguido acabar bien la expedición. La travesía acabó cuando cruzamos la frontera y llegamos a nuestro objetivo, Sant Julià de Lòria.
Opinión: Me ha venido genial está excursión, hasta me ha quitado el resfriado que me acompañaba. Y según mi madre he vuelto más alto, ¿tendré que repetir?