Dies de boires i fred

Entre les 10 i 10,30 del matí arribàrem a Oliana els 30 participants d’aquesta Caminada del dia 12 de desembre de 2009. Un dia que s’esperava fred i amb boires, com així va ser.

Amb 4 cotxes tot-terreny ens dirigírem a Juncàs i la casa de la Ribalera, seguint la ruta que féu Josep Cirera, quan la tarda del 28 de novembre recollí el grup de sant Josepmaria a la Ribalera per iniciar el camí que en quatre nits els portaria fins Andorra. Un dels cotxes que ens hi acompanyà fou el d’en Josep Finestres, de la Fonda del Llac, de Coll de Nargó. Els altres cotxes foren els del grup d’Igualada i en Lluís, que anava amb els seus nens més petits. Tots plegats, després de deixar-nos, pujaren per la pista de Coll de Nargó fins a la casa d’Aubenç per preparar el dinar.

En arribar a la cadena que barra el pas de Juncàs, ens trobàrem que algú havia inutilitzat el cadenat, de manera que estiguérem tres quarts d’hora per arreglar-lo i poder passar. Fet i fet, eren tres quarts de dotze quan arribàrem a la casa enderrocada de la Ribalera, final del trajecte dels cotxes tot-terreny i inici de la Caminada.

Començàrem a caminar en direcció a l’Espluga de les Vaques i continuàrem cap al Picalt Roig i la Canal de la Jaça. Un dels caminants va tenir problemes per pujar la costeruda pendent del Picalt Roig i de la Canal i es formaren dos grups: el primer de 10 expedicionaris i el segon de 8. Tota la pujada la férem en mig d’una boira espessa que ens impedia contemplar les magnífiques vistes des d’Aubenç, però que en canvi donaven un ambient misteriós, d’autèntics fugitius.

El primer grup arribà a la casa d’Aubenç, cap a dos quarts de tres de la tarda, i el segon cap a les 4 de la tarda. En arribar, ja eren allà la gent d’Igualada i de Lleida que ens convidaren a una excel·lent paella d’arrós. Els principals protagonistes de la paella foren els d’Igualada: en Manel, en Mateu i un altre Manel. Mentre tant els de Lleida muntaren un pessebre que s’havia pujat des del col·legi Canigó, de Barcelona. Després de la suculent paella vingueren les botifarres, fruita, coca, café, algun licor, etc, etc.

Allà dalt feia fred, però en poca estona poguérem reanimar-nos amb l’àpat que ens prepararen. Abans de despedir-nos cantàrem Nadales davant el Pessebre, en un ambient festiu i familiar.

A les 16 hores, un petit grup de 9 caminants començàrem a baixar en direcció les Masies de Nargó per camins antics que travessen el dens bosc de la cara nord d’Aubenç, mentre el gros grup van esperar els que faltaven per arribar, baixant després tots plegats en cotxes tot-terreny. Arribàrem a la carretera de les Masies de Nargó passades les sis de la tarda, quan ja era ben fosc, de manera que poguérem comprendre una mica més el que eren aquelles expedicions de fugitius que començaven a caminar precisament cap a les sis de la tarda.

Aquesta vegada els expedicionaris forem 30 persones: Nou van fer tota la Caminada, des de la Ribalera a les Masies de Nargó; altres nou feren només una part; i els dotze restants vingueren en cotxe tot terreny per fer tasques d’avituallament. Pujà també en Pere Ramoneda, de Cal Guillot de Coll de Nargó. Tots van col·laborar en l’èxit de la Caminada i alguns es van sacrificar esperant els més lents, o bé tenint cura dels nens petits o en tasques d’avituallament. S’ha de remarcar que Belen Juareguízar és la nena més petita, té ara 7 anys, que ha pujat la canal de la Jaça.

Vam caminar un total de 5 hores, férem uns 12 Km, i un desnivell positiu de 670 metres i negatiu de 850 metres.

El contacte amb la natura, la lectura dels documents històrics de l’expedició de 1937, l’observació dels arbres, les plantes, les aus, la geologia, els fòssils, la conversa amb els amics, . . . tot plegat fa que aquestes caminades siguin una esplèndida ocasió per retrobar-nos a nosaltres mateixos i tornar a casa amb joia i pau d’esperit.

Per finalitzar voldríem contar una anècdota simpàtica. Ja a l’inici de la Caminada recordàrem l’experiència de Tomás Alvira, un dels expedicionaris de 1937, que va tenir molts problemes al pujar la Canal de la Jaça. De fet ja no podia més, de manera que el guia Josep Cirera el volia abandonar, tota vegada que a la Ribalera hi havia un grup de gent que el podrien atendre i passar més tard en una altra expedició. Davant la insistència de sant Josepmaria, permeté de continuar a canvi de què no portessin tant de pes, deixant pel camí part del que portaven.

Tomàs Alvira i la seva dona, Paquita Domínguez, estan ara en procés de beatificació i per això li vàrem encomanar que tots superéssim la Canal de la Jaça i que la Caminada fos un èxit. Certament que la seva intercessió es va notar, ja que superàrem tots els problemes que van sorgir al llarg de la Caminada. El primer, quan arribàrem al cadenat de Juncàs, que algú l’havia espatllat i el poguérem arreglar al cap de tres quarts d’hora de pacient treball; després algun expedicionari patia molt pujant la canal, que pogué superar finalment; i per acabar una anècdota simpàtica: en Josep Finestres, que ens acompanyà amablement a la Ribalera amb un cotxe tot terreny, va perdre unes olleres en la pista de Juncàs, pujant i baixant del cotxe traslladant caminants. Vet aquí que hi tornà l’endemà per veure si les trobava i naturalment així fou, allà estaven intactes al costat de la pista, ben senceres, tot i que altres jeeps havien passat amb el perill d’aixafar-les. Alguns dels caminants havien demanat concretament aquest favor. Animem des d’aquí a acudir a la intercessió d’aquest matrimoni que està en procés de beatificació, ja que en aquest cas no dubtem dels favors que ens van fer, doncs els hi encomanàrem que tot sortís bé. I millor no podia anar!!!