Revivint les emocions de travessar la frontera andorrana

El dia 14 de maig férem la Caminada des del riu de Civís a Sant Julià de Lòria, acabant així la totalitat de la ruta del Camí d’Andorra. Començàrem al Pont de Peramola el mes d’octubre i hem acabat a Sant Julià de Lòria el mes de maig.

Férem un recorregut d’uns 14 Km, amb un desnivell positiu d’uns 700 metres i negatiu d’altres 700 metres.

Els caminants foren unes 35 persones, vingudes de Lleida, Solsona, Igualada, Andorra i Barcelona. Com en altres ocasions ens acompanyà l’Stefan de Polònia amb la seva esposa Júlia i la filla Koko.

Tinguérem la visita d’un equip del programa “30 minuts” de TV3. Un equip format per Mireia, Esther i Walter, que ens va sorprendre gratament per la seva professionalitat i dedicació tot i la duresa de la travessa d’aquesta jornada. La filmació serà retransmesa al programa “30 minuts” del mes de setembre. Informarem de la data exacta amb suficient antelació.

S’ha de remarcar la magnífica costellada que ens prepararen l’Octavio i en Daniel, d’Igualada. No faltaren els excel·lents embotits andorrans amb què ens obsequià el Marc -de Sant Julià de Lòria- com ja és tradicional de cada any en aquesta última etapa.

Tot plegat un dia esplèndid, que acabà amb una forta pluja poc abans d’arribar a Sant Julià de Lòria, però que en lloc de ser un contratemps fou una aventura més dins d’aquesta magnífica caminada del mes de maig.

Al juny acabarem les caminades d’aquest curs 2010-2011, amb la visita a Andorra, repassant els principals llocs on estigué sant Josepmaria del 2 al 10 de desembre de 1937.

Us hi esperem amb la vostra família i amics!

Acabem aquesta crònica transcrivint un relat de Juan Jiménez Vargas escrit l’any 1980 tot recordant el pas de la frontera andorrana el dia 2 de desembre de 1937.

Después de aquella espera interminable, que quizá no pasaría de media hora, pero se nos hizo un siglo, cuando se aseguraron de que podíamos seguir, comenzamos a bajar encorvados sin tocar el suelo con los bastones. Parecía imposible que treinta hombres en fila pudieran moverse así, pero el silencio era absoluto. Pasamos muy cerca de una casa, nuestra izquierda -la borda de Llusá-, que tenía luz encendida, con el aspecto de una lámpara de carburo. Otra vez los endiablados perros -que sin duda estaban encerrados en la borda para guardar el ganado-, ladraban como locos, pero los guías no hacían ningún caso a los ladridos, seguros de que en el paso que teníamos que cruzar no había nadie. A muy poco distancia de la borda dejamos a nuestra izquierda la ermita de Santa María -no la vimos y no sabíamos que existiese-, y en unos quince minutos desde que empezamos a bajar cruzamos el arroyo de Argolell y atacamos una subida muy fuerte hacia Mas d’Alins, que es la primera casa de Andorra. La frontera está muy por encima del arroyo. Ya habríamos pasado la frontera cuando oímos unos disparos de fusil desde la parte de Argolell. Se habían dado cuenta tarde, quizá les parecía que todavía estábamos por la subida y querían batir la cola de la expedición, pero no estábamos a su alcance.