El pas de la frontera

El dia 12 de juny férem l’última Caminada del curs 2009-2010. Com totes les anteriors ha estat un èxit de participació i de bon ambient.

Hi assistiren moltes famílies amb els seus fills que pogueren gaudir dels magnífics paisatges pirinencs i d’un temps bondadós amb nosaltres que ens acompanyà durant el camí, tot i que s’havien pronosticat pluges per aquesta zona.

Poguérem contemplar els ocells que ens anava explicant en Daniel Macià, d’Igualada, i fins i tot poguérem observar una espècie molt rara a Catalunya: l’Aufrany, de la família dels voltors. Segons el Daniel, actualment hi ha a Catalunya unes 34 a 40 parelles, i per aquest motiu va ser important aquesta observació. Em vam veure dos exemplars a la zona fronterera, tocant al Mas d’Alins. Més endavant publicarem la crònica sencera dels ocells observats per en Daniel.

Hem de fer menció especial a la costellada, que com ja és habitual preparen amb excel·lent dedicació en Mateo Toledo i l’Octavio Rico, d’Igualada.

També hem de citar, naturalment, les lectures dels documents històrics que ens permeten reviure aquelles jornades de pors i esgotament físic dels fugitius, en aquella expedició del desembre de 1937.

I les corredisses i jocs dels més petits, i l’aportació de tots els caminants que va fer que aquesta última Caminada fos especialment reeixida.

En total fórem 31 assistents vinguts de Lleida, Andorra, Girona, Igualada i Barcelona.

Transmetem finalment un text dels Documents històrics que vam llegir durant la Caminada. Correspon a les memòries escrites l’any 1980, per Juan Jiménez Vargas:

Después de aquella espera interminable, que quizá no pasaría de media hora, pero se nos hizo un siglo, cuando se aseguraron de que podíamos seguir, comenzamos a bajar encorvados sin tocar el suelo con los bastones. Parecía imposible que treinta hombres en fila pudieran moverse así, pero el silencio era absoluto. Pasamos muy cerca de una casa, nuestra izquierda –la borda de Lluçá–, que tenía luz encendida, con el aspecto de una lámpara de carburo. Otra vez los endiablados perros –que sin duda estaban encerrados en la borda para guardar el ganado–, ladraban como locos, pero los guías no hacían ningún caso a los ladridos, seguros de que en el paso que teníamos que cruzar no había nadie. A muy poco distancia de la borda dejamos a nuestra izquierda la ermita de Santa María –no la vimos y no sabíamos que existiese–, y en unos quince minutos desde que empezamos a bajar cruzamos el arroyo de Argolell y atacamos una subida muy fuerte hacia Mas d’Alins, que es la primera casa de Andorra. La frontera está muy por encima del arroyo. Ya habríamos pasado la frontera cuando oímos unos disparos de fusil desde la parte de Argolell. Se habían dado cuenta tarde, quizá les parecía que todavía estábamos por la subida y querían batir la cola de la expedición, pero no estábamos a su alcance.