Altres expedicions

Per iniciar aquest apartat d’altres expedicions transcrivim uns paràgrafs del llibre “Camino de Liberación”, segona edició.

Quan Antoni Dalmases recorda les experiències del seu pas a Andorra al novembre de 1937, escriu el següent:

“Unos 30.000 hombres atravesaron los Pirineos en pequeños grupos guiados por contrabandistas que, conocedores de la alta montaña, guiaban a jóvenes ilusionados y desesperados por los caminos más difíciles, de noche, con infinitas precauciones, empujados por una decisión absoluta de alcanzar la frontera.

La organización de estas evasiones se apoyaba en la inmensa solidaridad que se creó en el pueblo. Se desarrollaba en diversos escalones que empezaban con la detección de los que pensaban huir, para ponerles en contacto con enlaces que los acompañaban desde Barcelona a diversos pueblos de la zona donde se concentraban las expediciones. Se procuraba que los pueblos fueran los más cercanos a la frontera, pero tuvieron que ir alejándose de ella a medida que aumentaban las dificultades para atravesarla.

En la época de mi historia, los enlaces solían ser chicas y la zona de concentración principal estaba hacia Solsona, Pons, Balaguer, Berga, etc.; es decir, a unos 70 Km. al sur de la frontera francesa. Se llegaba hasta estas poblaciones en autobús o camión, provistos de documentación más o menos falsificada, y desde ellas se salía ya a pie por el monte, refugiándose en casas aisladas por el bosque, en donde los fugitivos permanecían algunos días o semanas. Había que cambiar frecuentemente de lugar. Los fugitivos estaban escondidos en los silos, en los lagares, en las cuadras, o en chozas y corrales vecinos -a veces había que simular que se trabajaba de bracero-, hasta que se reunía un grupo adecuado.

Diversos guías locales o los propios payeses de la comarca, que actuaban desinteresadamente y con gran abnegación, recogían a los huidos y los iban agrupando hasta reunirlos en puntos determinados del monte, donde los entregaban a los guías profesionales, que tomaban entonces el mando de las expediciones para conducirlos con firme disciplina a Andorra o Francia.

Ignoro cuántos perecieron o fracasaron en esta empresa: alguna expedición cayó completa, otros perdieron algunos hombres que quedaban rezagados en el camino o en los refugios, otros no llegaron ya a las zonas de reunión. . . Esta evasión era pues una gran aventura y grave, que comprendía riesgos y penalidades muy grandes y conseguirlo sólo podía ser el resultado de una decisión absoluta, tomada con plena responsabilidad y mantenida con tesón y sin vacilaciones.” (2)

Adjuntem unes dades molt generals sobre l’ambient de la frontera andorrana durant aquests anys.

L’any 1936 a Andorra hi ha unes 4.000 persones. L’any 1939, acabada la guerra n’hi ha 8.000. També 8.000 persones es calcula que hi varen passar en direcció a l’Espanya nacional o a França.

El primer any de la guerra espanyola arribaven a Andorra una mitja de 80 refugiats diaris. La mitjana de gent que passà a Andorra durant els 3 anys de la guerra és de l’ordre de 200 persones al mes.

El 23 de juliol de 1936 arriben a la Seu d’Urgell per controlar la frontera andorrana els anarquistes de la CNT – FAI. Puigcerdà i la seva frontera amb França estava també controlada pels anarquistes. Més tard també controlaven la frontera les Brigades Internacionals. En total més de 600 carrabiners duien a terme una constant vigilància difícilment eludible. Els carrabiners feien el que volien, entrant i sortint com volien d’Andorra. Eren els amos de les fronteres. A partir del dia 19 de juliol de 1937 el Coronel Baulard va prohibir totalment que els carrabiners passessin per Andorra. Mentrestant, el nombre de fugitius augmentà extraordinàriament.

L’11 d’octubre de 1937, a les 6,30 de la tarda varen passar-se unes 380 persones, que foren perseguides en territori andorrà, agafant-ne alguns. El Consell General es va queixar als anarquistes de la Seu. Moltes altres expedicions foren perseguides en territori andorrà. Les violacions dels límits andorrans foren contínues.

Quan les tropes de Franco varen ocupar Lleida, al març de 1938, molts republicans varen passar també a Andorra. Hi ha documents oficials, informació del 2 d’abril de 1938, que diuen que a Andorra hi ha 1.200 homes en edat militar que han marxat de l’Espanya Roja. Alguns d’aquests marxaran a l’Espanya Nacional.

Des del final d’abril de 1938, després de l’ofensiva franquista, la situació desesperada de l’Espanya republicana va donar lloc a un augment de desertors i fugitius. Passaven centenars diàriament.

Acabada la Guerra civil espanyola i durant la 2ª Guerra mundial va començar a Andorra el tràfic de divises: or, joies i objectes de valor artístic, i també varen passar molta gent d’Europa cap a Espanya, més de 3.000 persones, a través dels Pirineus.

(1) Es pot obtenir àmplia informació als llibres: “Andorra durant la guerra civil espanyola”, d’Amparo Soriano, que ha editat el Consell General del Principat d’Andorra, 2006; i Espías, contrabando, maquis y evasión”, de Ferran Sánchez Agustí. Editorial Milenio, 2003.

Algunes expedicions d’evasió
Qualsevol punt geogràfic de contacte entre Catalunya i Andorra era un lloc adient per passar gent. Normalment es buscaven els llocs de més difícil accés. Nosaltres ens referirem únicament al pas de frontera a la zona d’Argolell, Arduix i Mas d’Alins, per on, segons la informació que tenim, podrien haver passat unes 2.000 persones.

A continuació citem per ordre cronològic algunes expedicions de les que hem pogut tenir coneixement.


A.- Expedició d’en José Mª Torrabadella. Juliol de 1937.
(1)
José María Torrabadella, neix a Barcelona l’1.11.1917. El dia 18 de juliol de 1936 té per tant 18 anys i estudia tercer de medicina. Viu al carrer de Rosselló cantonada Rbla. de Catalunya.

Quan és cridat a files per l’exèrcit republicà, s’amaga a Barcelona en uns magatzems de la seva família situats al carrer del Parc, núm. 5. Allà s’hi està uns 5 mesos. Després es trasllada a una casa de Sant Marçal, al Montseny, a on s’hi estarà uns dies. Veient que tot això no és gens segur, la seva família decideix que passi a Andorra amb alguna expedició clandestina.

A la matinada d’un dia de mitjans de juny de 1937 agafa el cotxe de línia que surt de la Pça. de Tetuan i va a la Seu d’Urgell.

Ja dins l’autobús, quan arriba a la població de Tiurana, un home se li acosta, li pregunta el seu nom i li diu que baixi amb ell i que l’acompanyi a casa seva. Així ho fa. Després de dormir a casa seva, surten de bon matí i es dirigeixen a Pallerols, a la Baronia de Rialb.

A Pallerols depenen de Ca l’Empordanès i viuen en cabanes dins el bosc. Aquestes cabanes eren molt elementals: uns troncs d’arbre i branques per sobre, sense cap comoditat. Tot molt provisional. En cada Cabana hi vivien 5 ó 6 persones. Aquí s’hi està unes 3 setmanes.

A finals de juliol de 1937, surt una expedició de 130 a 140 homes en direcció a Andorra. Surten tots de l’Empordanès lo que mostra que tota aquesta gent vivia a la vora, en diferents cabanes dins els boscos. Són conduïts per varis guies.

La marxa durà 5 nits. Cada nit caminaven unes 12 hores. L’última marxa s’acabà a Sant Joan Fumat, a on es dispersà l’expedició, amb una desbandada general pel perill que hi va haver en un moment determinat. Alguns pogueren passar a Andorra i altres quedaren dispersats pels boscos pròxims a Sant Joan. Entre aquests últims es constituí un grup de 12 persones que tornaren enrera fins arribar al Poble de Castellbò.

Cap a la nit entraren a demanar asil a una casa de pagès de les afores del poble. Allà hi varen estar gairebé 3 mesos. Estaven ben atesos en quan a menjar. No obstant la vida era molt incòmode perquè no els deixaven moure en absolut d’un altell molt reduït que hi havia en el paller de la casa.

Una vegada va ser pactat el preu de la nova expedició, amb els respectius familiars dels fugitius, i després d’esperar encara bastants dies a que vingués el guia, es va organitzar la segona expedició que va sortir de Castellbò la nit del 8 de novembre de 1937.

Aquesta marxa va concloure malament, a la matinada del dia 10 de novembre de 1937. Quan estaven pràcticament a la frontera andorrana, per sobre del poble d’Arduix, els carrabiners varen agafar a uns quants dels fugitius. A Arduix hi arribaren des d’Ars i Asnurri. El guia de l’última etapa era un noi molt jove, d’uns 14 anys. I va succeir que quan estaven prop d’Arduix, els milicians fronterers sentiren soroll i començaren a disparar de nit sense un blanc determinat. Això va fer que alguns agafessin por, i mentre uns quants varen passar corrents per les roques que hi ha per sobre d’Arduix, uns pocs es quedaren parats per la por. Al ser de nit s’hi veia molt poc i no sabien on anaven, de manera que quedaren bloquejats esperant que es fes de dia. Al clarejar el nou dia els agafaren fàcilment.

B.- Expedició d’en Francesc Molleví Serra, de Cal Mateu, de Peramola. Juliol de 1937. (2)
El Diari d’en Francesc Molleví Serracomença així: “Estamos trabajando con mi hermano Pablo en la lechería de mis padres, y en compañía de mi prometida Carme, junto con sus hermanos y la yaya; estando en la lechería con mi hermano Pablo, eran las 12 del mediodía y viene mi hermano Mateo procedente de Peramola y nos avisa que teníamos que partir inmediatamente hacia Peramola porque nos vendrían a coger para llevarnos a la guerra.”

Surten de Barcelona a finals de juny de 1937, el mateix dia que els avisa el seu germà gran, en Mateu. Arriben a Peramola, a Cal Mateu, a les 11 de la nit. Passen allí uns 15 dies fins que el dia 9 de juliol per la nit deixen casa seva i s’amaguen pels boscos pròxims, ja que el dia 10 eren cridats a files. Finalment a la una de la nit del dia 14 de juliol de 1937, de fet la matinada del dia 15, surten en direcció a Andorra a on arribaran al despuntar del dia 19.

Aquest grup està format pels germans bessons, Francesc i Pau Molleví Serra, el seu cosí Josep Serra Molleví i altres joves de Peramola.

A través d’aquest Diari no es pot veure clarament per on varen passar ja que no cita cap nom. Només parla una vegada de la “muntanya Daras”, que deu ser la muntanya d’Ares. Per la descripció dels llocs per on passen deduïm que des de Peramola pujaren segurament l’Aubenç. Diu que arriben a una casa a on descansen: pot ser la Casa d’Aubenç o bé més lluny a Fenollet. Després pugen a Santa Fe i Ares. A partir d’aquest punt no sabem exactament per on arribaren a Andorra.

(2) Diari “Pro Deo et Patria” (any 1937), d’Antoni Dalmases

C.-Expedició d’Isona. Octubre de 1937. (3)
El dia 18.10.37, a la nit, surten des d’Isona 11 nois de la Comarca. Entre ells hi van, Isidre Gabriel i Riba, de Cal Barber, i Pere Benet i Ponsich, de Cal Pere Xullador.

Surten d’Isona. Passen per Biscarri i arriben a Pallerols de Rialb a la nit. Es posen a dormir al ras sota uns arbres.

Al dia següent, troben a Pallerols dos mossens del seu territori: són Mn. Martí, vicari d’Isona i Mn. Ramon, de Conques. Hi ha 5 capellans amagats en una cabana als boscos de Pallerols. Els acompanyen a Ca l’Empordanès. Aquí es reuneixen amb altres expedicionaris, arribant a ser uns 53.

L’endemà els acompanya a la sortida Mn. Joan Porta Perucho, mossèn de Pallerols, que estava treballant de mosso a Ca l’Empordanès.

Són dies de molta pluja (4). Al arribar a la frontera, se’n tornen enrera per què hi ha molt perill: està tot molt vigilat. Veuen uns guies que tornen enrera dient que no es pot passar.

Es retiren fins a Taús, a on dormen a una cova. El dia següent es retiren fins a Fenollet, a on si estan un altre dia. Des d’aquí tornen a tirar endavant i arriben a Andorra el dia 29.10.37. En total varen emprar 12 dies, el que es pot fer en 4 ó 5. Varen pagar cadascú, 1.500,- pts.

Arriben a Andorra per Bexissarri: plovia i nevava. Ells no saben exactament per on varen passar, però sembla ser que seguiren el camí de Boumort, Rasos de Taüs, Port del Cantó, Sant Joan de l’Erm, Bosc de Santa Magdalena, Cortals de Civís, Coll de Laquell, Bexissarri i Sant Julià de Lòria.

A Sant Julià dormen a l’Hotel Pol. L’endemà pugen a Escaldes i viuen a Cal Serra, passat el pont d’Engordany. Ara ja no hi és aquest hotel.

A Escaldes es troben a un del poble d’Isona: en Salvador Ubach, que portava el Casino d’Escaldes, que està al costat de l’Hotel Valira. Els hi dona feina per uns 10 dies: netejar els carrers de les restes de les inundacions que hi va haver els dies passats.

Acabats aquests treballs van tots dos cap a França. L’Isidre tenia uns parents i es queda amb ells. En Pere es queda a França allà on pot.

Acabada la guerra tornen a Espanya i els porten a camps de concentració i allistats a l’exèrcit durant 5 anys.

D.- Expedició d’Antoni Dalmases. 12 de novembre de 1937. (5)
Antoni de Dalmases Esteva, és un dels expedicionaris que es va unir el dia 28 de novembre a l’expedició que venia de Pallerols i que ampliem al capítol II. El posem apart perquè inicialment constituïen expedicions diferents que s’uneixen en el camí que va des de Juncàs a la Ribalera.

El primer contacte el té a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona. Intenta connectar amb expedicions que passen la frontera per Figueres i amb una altre per Cervera, però sense èxit. Finalment el dia 12 de novembre de 1937 surt en tren cap a Manresa a on hi arriba cap a les 12 del migdia. A les 7 de la tarda surt en cotxe cap a Solsona a on arriben a les 9 de la nit.

Immediatament surten a peu de Solsona cap a una casa prop d’Oliana. Tarden 8 hores. S’està en aquesta casa fins el dia 22 de novembre que surt cap a Oliana a més de 2 hores de camí. S’allotgen a un hotel, potser l’hotel Victor.

Surten d’Oliana a les 4 de la matinada del dia 23. Són en total 1 guia local i 3 fugitius. Per la descripció que fa del terreny, pugen segurament cap a Castell·llebre, arriben probablement a Juncàs i continuen cap a una “espluga” a on arriben a les 7 del matí del dia 24. Aquí hi passen tot el dia esperant al guia local que arriba a la nit. Els porta a dormir a un paller d’una casa abandonada (segurament Santpou). Com que el guia principal no arribarà fins d’aquí 4 dies tornen a baixar cap a la carretera, prop d’Oliana, i s’instal·len 3 dies a un hotel, possiblement la Penella de Baix. Estan tancats 3 dies en una habitació, fins que a les 3 del matí del dia 28 de novembre surten de l’hotel per tornar a remuntar el camí cap a Juncàs. “Buen tiempo, luna, estrellas, bosque, río y cuatro hombres marchando sin ruido, en fila india.” (5)

Arriben a Juncàs i els posen al corral: “. . . llegamos a la casa y nos metemos en el corral con paja ya dispuesto, donde nos tendemos a descansar. Hay que esperar aquí a que pase el grueso de la expedición, pero antes de una hora vienen dos hombres a buscarnos, nos levantan y los seguimos sólo 500 m. y aquí nos espera algo magnífico. La incorporación a la expedición. Dan un silbido apagado, le responde otro parecido, y de donde al parecer no había nadie surgen varios hombres, unos veinte. Todos van como nosotros más o menos: grandes mochilas, mantas, bufandas, gabardinas, de todo hay y todo sin comentarios. Delante va un guía, luego nosotros y detrás los restantes. No puedo evitar volverme frecuentemente para observar este espectáculo. No se oye más ruido que el de los bastones tocando en el suelo. Detrás de mí van siguiendo hombres y más hombres que, a la luz de la luna, tienen aspecto de fantasmas. Van extraordinariamente vestidos y encorvados por el peso que llevan en las espaldas. Vamos subiendo por la montaña y como serpenteamos mucho porque la pendiente es muy fuerte vemos una fila moviéndose como una escolopendra cansada. Por lo visto llevan ya muchas horas andando (desde las seis del día anterior según me dicen luego) porque se les ve agotados y con frecuencia tenemos que parar a descansar. Parece que alguno de la cola no puede andar al paso que marca el guía y por eso hay que parar mucho.

Este crepúsculo no lo olvidaré mientras viva. Andamos hasta que se asoma el sol indiscreto, que es cuando llegamos al sitio donde descansaremos hoy.

Nos cobijamos bajo una roca enorme de unos 30 m. de altura, de cuyo punto más alto cae una cascada que pasa delante de nosotros para caer mucho más abajo, donde hay un riachuelo. El suelo está lleno de grandes piedras, que lo hace más peligroso y salvaje. Estamos en una plataforma de unos cinco metros de ancho y suspendidos a unos 30 m. encima del río. Desde él hasta nosotros hay una pendiente impracticable cubierta de vegetación; encima de nosotros, la roca casi vertical y el cielo.” (5)

La descripció del lloc d’arribada coincideix exactament amb l’Espluga de les Vaques, al Barranc de la Ribalera. En aquest lloc es troba amb els components de l’expedició que es descriu a l’apartat 6, i el seu Diari coincideix en el fonamental amb els Diaris i Documents que tenim dels altres expedicionaris.

E.- Expedició de Coll de Nargó. Desembre de 1937. (6)
El dia 8.12.37 després del ball de la nit se’n van de Coll de Nargó cap a Andorra tres nois de 19 anys que viuen al mateix de Coll de Nargó. Són: Pere Oromí, Joan Pujol (lo Tomasó) i Mariano Bach. Aquell mateix dia 8.12.37 els cridaven a files per anar a la guerra amb l’exercit republicà.

Varen sortir de Coll de Nargó cap a les Cases i varen estar amagats alguns dies a l’ermita de Sant Jaume, que està prop d’aquesta casa. De dia estaven amagats pel bosc que hi ha per sobre l’ermita, en llocs alts. Des d’allí veien sense ser vistos qui s’acostava.

Allà els va recollir el Pitarell, que els porta fins a Sant Joan de l’Erm, a on varen arribar a ser 25 de colla. Caminen de nit i arriben a Sant Joan de l’Erm sobre les 6 del matí, a on descansen fins a les 6 de la tarda que continuen cap a Andorra a on arribaran a la matinada del dia següent. El guia que els porta des de Sant Joan de l’Erm fins a Andorra, és l’Armengolet.

El camí seguit per anar des de Cases fins a Andorra és: Cases, Comalavall, Montanissell, Pitarell, Boumort, Rasos de Taüs, Port del Cantó, Sant Joan de l’Erm, Bosc de Santa Magdalena, Cortals de Civís, Coll de Laquell, Bexissarri i Sant Julià de Lòria.

A Andorra s’instal·len a l’hotel Casino d’Escaldes, que està situat abans d’arribar a l’hotel Muntanya. Van molt pel Bar Burgos, que el varen muntar gent de Coll de Nargó. Estan pocs dies a Andorra, i com que no troben treball se’n van cap a Sant Sebastian, a on són reclutats per l’exercit nacional.

En Pere Oromí s’inscriu voluntari al Terç Requeté Ntra. Sra. de Montserrat, i és enviat a diferents fronts a la unitat de morters. El febrer del 38 està al front de Guadalajara, a Sigüenza, concretament a Mazarete. Al 27 d’abril del 38 està a Huerta Ernando fins el maig del 38 que l’envien a Cogolludo. A l’agost del 38 es troba a Villalba dels Arcs, al front de l’Ebre. Després és enviat a Extremadura. És assistent de diferents oficials, i exerceix el seu ofici de barber alguns mesos, de manera que té una guerra bastant tranquil·la, fora d’alguns mesos als fronts de Guadalajara, l’Ebre i Extremadura.

F.- Expedició d’en Josep Ramonet Espar, de Ca l’Armenter d’Organyà. Maig de 1938. (7)
En Josep Ramonet Espar, tenia 40 anys quan al maig de 1938 va ser destinat al front de guerra. Estava casat amb Concepció Oste Argerich de la casa de Juncàs, de Peramola. Des de Juncàs s’organitzaren moltes expedicions cap a Andorra, entre elles la que serveix de base fonamental per traçar el camí que descrivim en aquest llibre i que anomenem Camí d’Andorra. Diu textualment l’Amadeu Rocamora: ” Juncàs fou durant tota la guerra un centre de refugi i concentració pels qui havien de marxar de la zona roja.”

Fou precisament en Josep Ramonet el qui presentà al guia Josep Cirera als de Juncàs i des d’on aquell guia féu tres expedicions. Ell mateix havia ajudat a passar gent cap a Andorra. Una vegada, substituint a un guia que no va poder venir, va acompanyà a un nombrós grup de 80 a 100 persones des de Perandela fins a trobar el camí d’Ares, a on els deixà amb altres guies.

Com que per aquestes dates l’ofensiva nacional havia arribat al Pallars, i considerant que la guerra s’acabaria molt aviat, prengué la decisió d’abandonar la família i passar a la zona dominada pels nacionals. En els primers temps de la guerra, les expedicions es dirigien a Andorra o a França. Quan les tropes de Franco arribaren al Pallars, a meitat del mes d’abril de 1938, els fugitius trobaren un camí més curt per passar-se a l’altre bàndol: travessar la línia del front.

Així doncs mentre uns membres del Comité d’Organyà trucaven a la porta del carrer de Santa Maria per tal de comunicar-li l’ordre de mobilització, ell va sortir per la porta del darrera i es dirigí a Juncàs, a casa dels seus cunyats.

Allí s’hi va estar alguns dies, amagat a una cova, però finalment sortí en una expedició del dia 15 de maig de 1938.

També per aquestes dates, maig de 1938, es passà directament a la zona nacional del Pallars en Mateu Molleví i Serra, de Peramola. No seria estrany que anessin en la mateixa expedició, ja que al ser de Peramola coneixia perfectament als de Juncàs, amb qui havien col·laborat organitzant altres expedicions anteriors, entre elles la del novembre de 1937.

Com era habitual en aquestes expedicions des de Juncàs, sortiren a les 5 de la tarda i superaren l’Aubenç i, citem textualment el Diari d’en Josep Ramonet, “caminant tota la nit fins arribar a Fenollet“. Continuem amb el Diari: “El dia 16 sortim de Fenollet a les 5 de la tarda, passem per Monroi i Santa Fe per arribar a Ares a les 12 de la nit i anem a un paller a descansar“.

El dia 17, restem al paller fins al migdia, després de dinar arriben dos soldats i ens posem a córrer muntanya amunt fins arribar als Coms on ens reagrupem. Ens dirigim a la Borda del Masover on arribem a la nit, allà trobem uns companys d’Organyà i ens posem a dormir tot esperant als guies“.

El dia 18, a la matinada arribaren els guies“. Es posa a nevar i esperen fins el dia 19 a dos quarts de vuit de la tarda que surten cap a Taús. Arriben a la Borda del Janroi. Aquesta mateixa nit, després de passar unes fonts i rieres amb molta aigua, arriben a un molí que ja és zona nacional, a on descansen fins que es faci de dia. Encenen foc, s’escalfen i cap a les 8 del matí del dia 20 surten del molí en direcció a Gerri on troben a una parella de la Guardia Civil. Esmorzen i tot seguit els traslladen a Sort amb un camió.

Fins aquí el resum d’aquesta expedició, que fins a Ares segueixen pràcticament la mateixa ruta que la que seguim nosaltres.

G.- Expedicions d’en Josep Cirera (8)
Parlant amb en Josep Cirera ens ha explicat que ell durant tota la guerra va fer poques expedicions amb gent: 6 ó 7. En canvi en va fer moltes, pràcticament cada 15 dies, passant mercaderies d’un costat a l’altre de la frontera.

Fem a continuació un resum d’aquestes expedicions.

a) Primera expedició: Des de Cal Roger a Sant Julià de Lòria, per Mas d’Alins, acompanyant al marqués de la Seu d’Urgell (26 de juliol de 1936).

b) Segona expedició: Des de Cal Roger a Sant Julià de Lòria, per Mas d’Alins, acompanyant a un religiós escolapi (tardor de 1936).

c) Des de Barcelona fins a Noves de Segre amb cotxe (any 1936), unes 5 ó 6. A partir d’aquest punt els recollien guies de la Parròquia d’Hortò.

d) Primera expedició de l’any 1937 (19 de març) des d’Organyà. Fallida.

e) Tres expedicions des de Juncàs (any 1937): una a finals d’agost (que no es va arribar a fer), una altra a l’octubre amb parents de Juncàs i una última al novembre que va ser l’expedició de la que tenim més informació i que constitueix la base per determinar amb precisió el “Camí d’Andorra”.

f) L’any 1938 algunes poques expedicions (2 ó 3) des de Noves de Segre fins a Andorra, una d’elles amb 2 germans de Cal Caseta de Montanissell.

A la primavera de 1938 va deixar definitivament de passar gent ja que, segons ens diu, era molt perillós.

En total doncs hem de dir que, des del juliol de 1936 al març de 1938 va fer les següents expedicions: 5 ó 6 amb cotxe des de Barcelona fins a Noves de Segre. Dues des de Cal Roger a Mas d’Alins. Dues des de Juncàs a Andorra i 2 ó 3 des de Noves de Segre fins a Andorra. En total a peu fins a Andorra, no més de 6 ó 7.

No obstant durant tot el període de la guerra, si bé va passar poca gent, no va parar de fer expedicions amb mercaderies: pràcticament una cada 15 dies, menys els dies d’estiu que feia molta calor o si feia molt mal temps a l’hivern. Treballava pel Reig d’Andorra i es va dedicar principalment a passar tabac i altres coses, ja que a vegades el Reig no li pagava amb diners sinó amb espècies i llavors tenien que vendre aquestes mercaderies per poder cobrar.

Normalment anaven 4 ó 5. En Josep Cirera anava gairebé sempre amb el Garreta d’Espaent. Les mercaderies que baixaven d’Andorra les portaven fins a la Reula, una casa que està sota Noves de Segre al costat del riu Segre. Allí els esperava un francès amb una furgoneta; carregava el gènere i el portava a Barcelona.

De pujada feien la mateixa operació a la Reula amb mercaderies que el francès pujava de Barcelona cap a Andorra.

Passava sempre pel mateix lloc, amb petites variants, de manera que per les més de 20 converses que he tingut amb ell sabem amb absoluta certesa el camí que ell i molts altres guies feien, i que coincideix amb el que proposo en el present treball i que anomeno “Camí d’Andorra”.

H.- Fenollet i Ares: Dos llocs de descans (9)
Per acabar aquest capítol adjuntem dos testimonis que certifiquen la freqüència del pas de fugitius per aquesta zona.

a) Eugeni Coll i Campà, de Fenollet
L’Eugeni va néixer a Fenollet el dia 24 de gener de 1925, encara que el registre civil posa el dia 24 de febrer de 1925. Va morir a Fenollet el dia 10 de maig de 2007, a l’edat de 82 anys. L’any 1937 tenia 12 anys i recorda el que passava a casa seva per aquelles dates.

Ens explica que durant més de dos anys, de finals de 1936 a finals de 1938, pràcticament cada setmana passava alguna expedició de fugitius en direcció cap a Andorra. Després de 1939 també varen tenir a casa seva refugiats.

La casa de Fenollet era molt coneguda a la zona, per la seva situació estratègica en el camí de Bòixols a Organyà, i cap a la Seu d’Urgell. Efectivament, el camí que anava del Pallars Jussà (Salàs de Pallars, la Pobla de Segur, Isona, les Conques, Tremp) cap a l’Alt Urgell (Organyà i la Seu d’Urgell), passava per Sallent, Montanissell i Fenollet, que era l’última casa d’aquest camí abans d’arribar a Organyà.

Sobretot en temps de les famoses fires de bestiar d’Organyà i de Salàs de Pallars, aquest camí era molt transitat. Quan hi havia fira a Organyà, per sant Andreu el 31 de novembre, la gent que venia de les contrades del Pallars, Bòixols, Tremp, etc. passaven per Fenollet. Al ser aquesta casa l’última que es troba abans d’arribar a Organyà alguns es quedaven a dormir a Fenollet durant els 9 dies que durava la fira.

Al esclatar la guerra espanyola de 1936 alguns milicians de la FAI volien matar a l’amo de Fenollet perquè consideraven que era de dretes. Tenia parents que eren capellans i monges, i tant ell com la seva dona es distingien per la seva bonhomia.

Com que eren molt coneguts a la zona, i especialment per la gent de Bòixols, els 5 milicians d’aquest poble varen determinar que ningú toqués per res a la gent de Fenollet. Així doncs, durant tota la guerra, Fenollet va gaudir d’una especial protecció.

El camí que passava per Fenollet era un camí de ferradura, és a dir només podien passar-hi animals o fer-lo a peu. No tenia res a veure amb la carretera que hi ha ara. Era un camí que passava per sobre de la carretera actual (encara es pot veure ara) i al passar per Fenollet camí de Montanissell, deixava la casa a l’esquerra, de manera que si no volies entrar a la casa podies passar de llarg, més o menys com passa també avui.

Entre la protecció que tenien de la gent de Bòixols i la dificultat d’accedir-hi, s’entén que no hi passessin milicians o gent amb la intenció concreta de fer-hi inspeccions. Certament que al ser un camí de pas, habitualment hi transitava gent: alguns es paraven a saludar, o es quedaven a menjar i fins i tot a dormir, o simplement passaven de llarg.

Durant la guerra del 36, varen viure a Fenollet unes 14 persones: 6 de la família, dues monges que estaven amagades (la germana de la mestressa i una amiga seva), un pastor, dos mossos i 2 o 3 parents que també hi estaven amagats. A més, com hem dit, cada setmana o cada 15 dies passaven expedicions de 20 a 40 persones, camí d’Andorra. Als mesos d’hivern – desembre, gener i febrer -, habitualment no hi passaven pas expedicions.

Per alimentar a tanta gent, l’Eugeni baixava cada setmana dues vegades a buscar pa i altres queviures a Organyá i a Coll de Nargó. Anava alternant per no despertar sospites.

b) Paco Bullich i Bentanachs, de Ca l’Esparrica d’Ares
En Paco Bullich va néixer a Ares, a Ca l’Esparrica (masoveria del Fiter), el dia 11 de novembre de 1917. Eren els masovers de Cal Fiter, ja que aquests se’n havien anat a viure a la Seu d’Urgell. En Manel Fiter, advocat de la Seu, es passà a Andorra al començament de la guerra.

Els Bullich eren de la Guàrdia d’Ares i l’avi d’en Paco s’havia traslladat feia alguns anys al poble d’Ares, com a masover de Cal Fiter. El pare d’en Paco es deia Albert Bullich i Llach i la mare Maria Bentanachs i Oliva, que era germana de l’amo del Baridà que es deia Francesc Bentanachs i Oliva. A Cal Baridà també es dedicaven a passar gent cap a Andorra.

Al poble d’Ares, a més de l’església i de la rectoria, hi havia quatre cases: Cal Nadal, Cal Duric, Cal Rei i Cal Fiter, amb els seus corresponents corrals pel bestiar i els pallers.

A Cal Fiter hi vivien els Bullich i li deien Ca l’Esparrica. Era la casa més gran del poble i té uns corrals i paller al davant, a la part situada més a l’oest, i que per tant són les edificacions més properes al camí d’arribada des de la Vall de Cabó. Així doncs, les primeres edificacions que trobaven les expedicions que arribaven des de Cabó eren precisament els corrals de Cal Fiter.

L’any 1937, en Paco Bullich tenia 20 anys i recorda perfectament que freqüentment passaven fugitius per davant de casa seva. La majoria d’expedicions, quan arribaven a Ares, descansaven al paller fatigats per la forta pujada des de la Vall de Cabó, i alguns fins i tot menjaven quelcom. Recorda que en una ocasió eren més de 30 a dinar i que varen dividir-se entre les altres cases del poble. Tenien corders, gallines, etc. I per aquella zona s’hi feien unes patates molt bones, com també ens ho ha recordat en Josep Cirera.

A partir del setembre de 1937, data en què va ser cridat a files, i fins al final de la guerra, en Paco estava amagat pel bosc gairebé bé tot el dia. No obstant recorda que hi passaven moltes expedicions. Es recorda particularment d’un guia: el Bitllà de les Anoves, que per altra part és molt conegut, sobretot per la seva professionalitat i honradesa.

Aquests dos testimonis, juntament amb els que ens han donat els descendents de Vilaró, l’Empordanès, l’Arçosa, la Mora, Torrent, Juncàs, Baridà, . . . i de les altres cases al llarg del Camí, les Bordes del Fuster i del Riu, . . . , i més endavant Cal Roger i Mas d’Alins, ja a Andorra, mostren clarament que la ruta que proposem és certament una ruta molt transitada per fugitius i contrabandistes.

(1) Informació facilitada per Josep Maria Torrabadella
(2) Informació facilitada per Joan Molleví i Viladoms, que ens ha subministrat el Diari d’evasió escrit pel seu pare, en Francesc Molleví Serra.
(3) Informació facilitada per Isidre Gabriel Riba i Pere Benet Ponsich, d’Isona.
(4) Són molt coneguts els forts aiguats d’Andorra d’octubre de 1937
(5) Diari “Pro Deo et Patria” (any 1937), d’Antoni Dalmases
(6) Ens ho explica en Pere Oromí Riart, deCal Ton del Peret. Nat a Coll de Nargó al setembre de 1918.
(7) Informació facilitada per Amadeu Rocamora i Ramonet, net d’en Josep Ramonet i Espar.
(8) Més de 20 converses amb en Josep Cirera al llarg de tres anys
(9) Cito els testimonis de Fenollet i Ares per la seva implicació directa en els camins d’evasió.
La informació me l’han facilitada els mateixos protagonistes.