Continua el relat sobre la casa de Fenollet (Part 2)

Diu Juan Jiménez Vargas en un escrit de l’any 1980:

La casa on havíem de passar el dia -Fenollet- estava molt aïllada a la muntanya, a poc menys de 1.000 metres d’altitud. Era gran i tenia uns corrals relativament amplis. Allà, per la seva situació estratègica, feien escala expedicions conduïdes per diversos guies. Paraven grups de 10, 20, 30 i fins i tot més, aproximadament un cop a la setmana. Aquella família es portava amb els fugitius amb una generositat que era molt d’agrair […].

A mig matí, quan gairebé tots dormíem al corral, es van presentar a la casa dos milicians, preguntant si havien vist gent. Caminaven recorrent aquell camí a la caça de fugitius. La mestressa -en una ostentació de serenitat-, els va convèncer que estava disposada a col·laborar amb ells en la persecució de facciosos, mentre els servia uns bons gots de vi i unes bones tallades de pernil. I quan van acabar el seu esmorzar van marxar sense investigar més […].

Potser aquesta visita intempestiva no va ser excessivament perillosa.

L’Eugeni Coll ens comentava que aquest relat sobre els milicians li semblava una mica exagerat, ja que la gent que parava a Fenollet no venia a investigar: anava de camí cap a Organyà o a un altre lloc. Tots eren molt amics i tenien un pacte de defensa mútua, fruit de l’amistat de molts anys entre les famílies dels pobles i cases veïnes.

És lògic aquest raonament, ja que cada setmana tenien fugitius amagats en els corrals, que estan a uns vint passos de la casa. Si venien grups tan sovint és perquè estaven segurs que no hi hauria inspeccions.

Certament, podria ser que passessin milicians per la casa, però el motiu que els portava no era de control sinó de descans en la ruta cap a Organyà o Andorra. Una altra cosa és com ho experimentaven els refugiats, que, pel seu estat d’ansietat, captaven els perills amb molta més intensitat.

Aquest relat de Juan Jiménez Vargas va ser escrit el 1980, quan ja havien passat més de quaranta anys, i ell mateix diu també que aquesta visita no seria “excessivament perillosa”.

Paco Botella, al Diari de l’any 1937, diu:

El 29, passat a l’estable de la casa de camp, a on vam arribar bastant cansats i que esperàvem veure prop amb molta ansietat, va ser aprofitat per dormir i descansar. Hi havia poca palla i en van portar més al cap d’unes hores. En el pessebre col·loquem les nostres motxilles i, asseguts a terra, ens alimentem amb unes mongetes que ens van donar, de les que en prenem bastant. També vam tenir conill i truita. Això de la truita era una novetat: feia molt que no havíem tastat el seu sabor.

Descansem bé, i la parada ens va anar de meravella. Cap a les cinc de la tarda, ens avisen que ens prepararem per partir: però la sortida es va retardar bastant, ja que havien arribat unes persones alienes a la casa i calia esperar que marxessin.

També recull que van tenir visites, cosa normal en una casa situada en un camí de trànsit molt freqüentat.

Finalment, al diari d’Antonio de Dalmases escrit el mateix any 1937, es diu:

Ens condueix a un corral, ens estirem sobre la palla i aquí vam quedar adormits. És el dilluns 29 de novembre.

Fa tretze hores que caminem. Al voltant de les deu vam començar a despertar. Mengem una mica; algú es fricciona i cura els peus. Altres surten a prendre el sol, asseguts o estesos en un pati que hi ha a la sortida del corral. Aquest té uns vuit metres d’ample i el mateix de llarg, i els 27 que anem l’omplim del tot. Per sortir cal tenir cura de no trepitjar als que encara dormen. El guia ha hagut de portar uns cistells de palla per escampar per terra, que fa que el llit no es trobi tan dur. La patrona ve a esbrinar el que cadascú vol per esmorzar, ja que el guia ha dit que estalviem el que portem, ja que després d’aquesta casa no en trobarem una altra per aprovisionar. Uns mengen patates; altres, truites, pa, aigua i vi. Un gran banquet. Després jo m’estiro una altra vegada a descansar […].

A les dues aproximadament porten el dinar. Posats en fila, ens van repartint un enorme calder de mongetes, després un altre de conill. És un menjar esplèndid, mengem amb veritable fam. Afortunadament tot és abundant, bo i calent.

Després una altra vegada a dormir fins a les sis de la tarda que és quan comencen els preparatius per a la partida.

Aquesta narració d’Antoni Dalmases ens acaba de donar més pistes per saber el lloc exacte on van descansar. Diu que van sortir un moment al pati que hi ha davant dels corrals, que té forma de “L”, que fa efectivament uns vuit per vuit metres.

Conclusió

Tots els escrits que hem citat coincideixen en el fonamental: que van dormir en un corral al costat d’un altre en què hi havia el bestiar, que davant hi havia un pati i van sortir a estirar les cames, que van menjar molt bé, que els arreglaren la roba … Anys més tard, tots recordaven que a Fenollet els van tractar especialment bé. Si algun dia passeu per allà, us tractaran igual de bé. Es veu que això ve de família.

També és interessant recordar que els de Fenollet eren parents d’en Josep Cirera. En efecte, la propietària de Fenollet es deia Rosa Campà Sin, i la mare d’en Josep Cirera es deia Maria Fàbrega Sin, és a dir que les àvies eren germanes. Això explica també que Josep Cirera escollís Fenollet com a lloc de descans per a les seves expedicions.