Algunes precisions sobre la casa de Fenollet (Part 1)
Després de parlar moltes vegades, entre els anys 2002 i 2007, amb Eugeni Coll Campà (1925-2007), propietari de Fenollet, voldria ressaltar algunes dades que poden ajudar a conèixer aspectes interessants de la casa de Fenollet durant els anys de la guerra civil espanyola.
L’any 1937, l’Eugeni tenia dotze anys i es recordava força bé dels fets que es narren. Els seus pares eren Josep Coll Tomàs (1891-1939) i Rosa Campà Sin (1899-1972), que van ser qui van donar acollida a l’expedició de sant Josepmaria.
L’Eugeni ens comentava que, des de finals de 1936 fins a inicis de 1939, pràcticament cada setmana passava alguna expedició de fugitius en direcció a Andorra. Després de 1939 també van tenir a casa alguns refugiats.
La casa de Fenollet era molt coneguda a la zona, per la seva situació estratègica en el camí de Bóixols a Organyà i la Seu d’Urgell. Efectivament, el camí que anava del Pallars Jussà (Salàs de Pallars, la Pobla de Segur, Isona, les Conques, Tremp …) cap a l’Alt Urgell (Organyà i la Seu d’Urgell) passava per Sallent, Montanissell i Fenollet. Aquesta era l’última casa que es trobava abans d’arribar a Organyà.
Especialment en les temporades en què s’organitzaven les famoses fires de bestiar d’Organyà i de Salàs de Pallars, aquest camí era molt transitat. Quan per Sant Andreu, el 30 de novembre, tenia lloc la fira d’Organyà, la gent que venia de les terres dels Pallars, Bóixols, Tremp, etc., passaven per Fenollet. Com que aquesta casa era l’última que trobaven abans d’arribar a Organyà, alguns es quedaven a dormir durant els nou dies que durava la fira.
En esclatar la guerra espanyola de 1936-1939, alguns milicians de la FAI van voler matar a l’amo de Fenollet perquè el consideraven de dretes. Tenia parents capellans i monges, i tant ell com la seva dona es distingien per la seva bondat.
Com que eren molt coneguts -especialment per la gent de Bóixols- els cinc milicians d’aquest poble van determinar que ningú toqués sota cap concepte a la gent de Fenollet. Així doncs, durant tota la guerra, Fenollet va gaudir d’una especial protecció.
El camí que passava per Fenollet era un camí de ferradura, és a dir que només podien passar animals o ser transitat a peu. Seguia un traçat paral·lel a la carretera asfaltada actual, però anava una mica més alt i era també més directe. Encara avui es pot conèixer el tram antic que va una mica per sobre de la carretera actual. En arribar a Fenollet, camí de Montanissell, es deixava la casa a l’esquerra, tal com es fa ara.
Tenint en compte la protecció que els oferia la gent de Bóixols i la dificultat d’accés, s’entén que no passessin milicians amb la intenció concreta de fer inspeccions. Certament, com que era un camí de pas, habitualment transitava gent: alguns es paraven a saludar, o es quedaven a dinar i fins i tot a dormir, o simplement passaven de llarg.
Durant la guerra de 1936-1939, van viure a Fenollet unes catorze persones: sis de la família, dues monges que estaven amagades (la germana de la propietària i una amiga seva), un pastor, dos mossos i dos o tres parents que també estaven amagats. A més, com hem dit, cada setmana o cada quinze dies arribaven expedicions d’entre vint i quaranta persones, camí d’Andorra. En els mesos d’hivern -desembre, gener i febrer- les expedicions eren menys freqüents.
Per alimentar a tanta gent, Eugeni baixava dues vegades per setmana a Organyà i Coll de Nargó per aprovisionar-se de pa i altres queviures. Anava alternant els dos pobles per no aixecar sospites. Tenien bens, algun porc, conills i gallines.
Un altre detall interessant per situar-se al Fenollet de l’any 1937 és que en aquell temps no existia l’ermita que es pot veure avui, que es va construir l’any 1942.
A continuació transcric alguns paràgrafs dels documents de l’any 1937, que analitzarem tenint en compte el que s’acaba d’exposar.
Diu Miguel Fisac en el Diari del 28 de novembre de 1937:
Molt després del que haguéssim desitjat, va arribar el paller; més ben dit, la pleta teulada; i després d’esperar una petita estona perquè el guia demanés permís als amos per poder parar allà el que quedava de nit, que era ben poc, i tot el dia següent, vam entrar: prenem una mica de botifarra i pa, del que portàvem de recanvi, i ens vam disposar a dormir molt a prop del bestiar, que era en un altre departament immediatament al costat del nostre.
Això coincideix amb el que ens va dir Eugeni Coll, que el bestiar estava en una zona i les persones descansaven en el departament contigu.
Nota.- Com que és una article llarg, continuarà dintre de 15 dies.






Escriure un comentari