Recordem a una dona excepcional

El passat dissabte 10 de febrer va morir a la seva casa d’Andorra la Vella, la Rosa Ferrer Obiols. Havia nascut a la Seu d’Urgell el 23 d’abril de 1960, tenia per tant 58 anys. Un càncer de pulmó ha acabat amb la seva fecunda vida.

Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona i exercí l’advocacia a Andorra que alternà amb una intensa dedicació a la política del país: Fou Cònsol Major (Alcaldesa) d’Andorra la Vella els anys 2007 a 2015. Després Ministra de Relacions Institucionals del 1 al 21 d’abril de 2015. A continuació Ministra de Salut, Afers Socials i Ocupació del 21 d’abril al 15 de desembre de 2015.

Els últims anys els ha dedicat a l’exercici de la seva professió d’advocada en un bufet propi.

En totes les seves activitats, tant polítiques com professionals, es distingí per una delicada consciència social i per un esperit de servei generós als altres.

L’1 de desembre de 2012 participà en la VI Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus que organitzàrem a Andorra en motiu del 75è aniversari de l’arribada de sant Josepmaria Escrivà al Principat. El llavors prelat de l’Opus Dei, Mons. Javier Echevarría va quedar gratament complagut per l’afectuós acolliment que li dispensaren les autoritats andorranes i en especial la Rosa Ferrer, que en aquell moment era la Cònsol Major d’Andorra la Vella.

Fou memorable i molt aplaudida la seva ponència de la VI Jornada, sobre els camins, que reproduïm a continuació.

Descansi en pau una dona tan ferma de conviccions i al mateix temps amb una amabilitat tan exquisida, que sabé guanyar-se l’estimació de tots els qui l’hem tractada.

Parlament de la Hble. Sra. Rosa Ferrer, Cònsol Major del Comú d’Andorra la Vella

– Son Excel·lència Monsenyor Joan Enric Vives, Arquebisbe i Copríncep d’Andorra

– Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor, Javier Echevarría, Prelat de l’Opus Dei,

– Sr. Joaquim Manich, President de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra

– Molt Il·lustre Senyor Vicenç Mateu, Síndic General,

– Il·lustríssims Vicaris Generals

– Excel·lentíssimes i Honorables autoritats

– Senyores i senyors

Des de sempre, la imatge del camí ens ha servit per descriure el decurs de la vida. Juntament amb els rius, els camins són la metàfora perfecta per dibuixar un concepte lineal de l’existència: tot té un començament, un desenvolupament més o menys llarg i, al final, arriba un moment en què s’acaba.

En els camins hi associem la temporalitat, el concepte del viatge, del periple vital. Discórrer pels camins no sempre és fàcil. Si són costeruts, demanen un esforç i un compromís. De vegades perdem el fil, i l’alegria que sentim quan el retrobem és com la del mariner que veu el far en la tempesta. Hi ha camins ben empedrats -gravats, com en diem a Andorra-, i d’altres que no estan gaire fressats. Camins amples i camins estrets, camins de bast i camins d’esporret.

Els camins també són la imatge de la comunicació essencial, els fils que cusen comunitats i pobles. A Andorra, les muntanyes ens obliguen a tenir una cura especial dels camins. La neu, el mal temps, la de vegades terrible orografia fa que els nostres camins siguin petites obres d’art. Sant Ermengol, l’antecessor del nostre copríncep actual, l’arquebisbe Joan Enric, va entendre el paper que tenien els camins. Al començament del segle XI va tenir la clarividència de veure que calia fer el possible per assegurar comunicacions fàcils. Va fer construir ponts al congost de Tresponts, per salvar un pas dificilíssim, encaixat entre les penyes i amb un riu rabent. Va projectar el pont de Bar, i durant la seva construcció, el dia tres de novembre del 1035, hi va trobar la mort.

De vegades, però, no és possible cap metàfora, i el camí és un sinònim estricte de vida. Les nostres muntanyes són plenes de camins que van suposar una nova esperança per a molta gent que va patir persecució. Andorra, país de refugi, va ser la terra promesa per a centenars de persones, víctimes de l’odi i de la intolerància. Un any abans de l’arribada de sant Josepmaria, havia estat el nostre bisbe i copríncep, Justí Guitart, que va iniciar a la seva estimada Andorra el camí de l’exili. És un capítol de la nostra història ple d’episodis de solidaritat, de sacrificis, d’heroicitats. També de dolor i de moments foscos, de fracassos i grans dificultats. Els passos no són fàcils. El camí que va seguir sant Josepmaria ara fa setanta-cinc anys va ser un periple de salvació i, al mateix temps, iniciàtic. Avui commemorem la seva culminació, amb la missa que va oficiar aquí, a l’església de Sant Esteve. El seu record, l’esforç i la cura amb què ha estat dignificat i reconstruït, és un recordatori i un homenatge per a tots els que, com ell, van buscar la salvació en aquestes remotes valls del nord, a través dels camins, camins de vida, camins que comuniquen, que ens fan més humans i més compassius.

Ens honora que la nostra parròquia, la Capital del Principat d’Andorra, sigui la seu de la celebració d’un dels actes commemoratius del pas per Andorra, camí de l’exili, de sant Josepmaria Escrivà. En nom del Comú d’Andorra la Vella els dono la benvinguda i els desitjo que tinguin un bon record del dia d’avui. Estic convençuda que podrem mantenir aquesta relació, que es va iniciar amb sant Josepmaria Escrivà fa 75 anys i que avui compta amb la presència del Prelat, el Excm. i Rvdm. Mons. Javier Echevarría. Sigui benvingut a Andorra.

Podeu ampliar la notícia de la VI Jornada clicant aquí.