El passat dia 10 de maig de 2007 va morir a la seva casa de Fenollet l’Eugeni Coll i Campà. Tres hores abans de morir encara estava fent feines a la casa, però va tenir un derrame cerebral i va morir en poques hores, cap a les 6 de la tarda. Havia nascut a Fenollet el dia 24 de febrer de 1925, segons consta al registre civil, encara que ell deia que havia nascut un mes abans, el dia 24 de gener. Sigui com sigui havia complert recentment 82 anys.

Foto antiga dels anys 1970, en la que es veuen: l'Eugeni, la seva senyora Carme i la seva mare, que va ser la que va fer el suculent dinar a l'expedició de l'any 1937.Al llarg dels últims 5 anys havíem tingut moltes converses sobre diversos esdeveniments dels dies de la guerra de 1936, i més concretament dels fets relacionats amb sant Josepmaria Escrivà de Balaguer que ell recordava tan bé. Moltes vegades ens comentà que la figura de sant Josepmaria l’impressionà profundament.

Va ajudar-nos molt en el descobriment del camí que arribava a Fenollet des de Comalavall i del camí que pujant per la canal del Grau del Fangueret va al Coll de Santa Fe. Ell sempre va afirmar que l’expedició de sant Josepmaria va pujar per aquesta canal, que per altra part era el camí habitual que feia la gent de la zona per saltar a la vall de Cabó des de Fenollet.

Per les moltes ajudes que ens va proporcionar, el dia 26 de febrer de 2005 va ser nomenat Soci d’Honor de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.

A continuació transcrivim un escrit que ens ha transmès en Jordi Piferrer, que intenta resumir algunes de les converses que havia mantingut amb l’Eugeni. Us agrairíem que tots els qui recordeu alguna anècdota ens la poguéssiu enviar.

Sobre l’Eugeni Coll i la casa de Fenollet

L’Eugeni Coll i Campà va néixer a Fenollet el dia 24 de gener de 1925, encara que el registre civil posa que va néixer el dia 24 de febrer. Després de parlar moltes vegades amb l’Eugeni al llarg dels últims 5 anys, voldria fer un resum de les coses que recordo i que ens poden ajudar a conèixer aspectes interessants de la casa de Fenollet durant els anys de la guerra de 1936 – 1939. En aquells temps ell tenia d’onze a catorze anys i per tant se’n recordava bastant bé de moltes coses.

Segons ens havia comentat, des de finals de 1936 a finals de 1938, pràcticament cada setmana passava alguna expedició de fugitius en direcció cap a Andorra. Després de 1939 també varen tenir a casa seva refugiats.

La casa de Fenollet era molt coneguda a la zona, per la seva situació estratègica en el camí de Bòixols a Organyà i la Seu d’Urgell. Efectivament el camí que anava del Pallars Jussà (Salàs de Pallars, la Pobla de Segur, Isona, les Conques, Tremp, . . .) cap a l’Alt Urgell (Organyà i la Seu d’Urgell), passava per Sallent, Montanissell i Fenollet. Aquesta era l’última casa que es trobava abans d’arribar a Organyà. (Plànol 2)

Sobretot en temps de les famoses fires de bestiar d’Organyà i de Salàs de Pallars, aquest camí era molt transitat. Quan per sant Andreu, el 31 de novembre, hi havia fira a Organyà la gent que venia de les contrades del Pallars, Bòixols, Tremp, etc. passaven per Fenollet. Al ser aquesta casa l’última que trobaven abans d’arribar a Organyà alguns s’hi quedaven a dormir, durant els 9 dies que durava la fira.

Al esclatar la guerra espanyola de 1936 alguns milicians de la FAI volien matar a l’amo de Fenollet perquè consideraven que era de dretes. Tenia parents que eren capellans i monges, i tant ell com la seva dona es distingien per la seva bonhomia.

Com que eren molt coneguts a la zona, i especialment per la gent de Bòixols, els 5 milicians d’aquest poble van determinar que ningú toqués per res a la gent de Fenollet. Així doncs, durant tota la guerra, Fenollet va gaudir d’una especial protecció.

El camí que passava per Fenollet era un camí de ferradura, és a dir només podien passar-hi animals o fer-lo a peu. No tenia res a veure amb la carretera que hi ha ara. Era un camí que passava per sobre de la carretera actual (encara es pot veure ara) i al passar per Fenollet camí de Montanissell, deixava la casa a l’esquerra, de manera que si no volies entrar a la casa podies passar de llarg, més o menys com passa també avui.

Entre la protecció que tenien de la gent de Bòixols i la dificultat d’accedir-hi, s’entén que no hi passessin milicians o gent amb la intenció concreta de fer-hi inspeccions. Certament que al ser un camí de pas, habitualment hi transitava gent: alguns es paraven a saludar, o es quedaven a menjar i fins i tot a dormir, o simplement passaven de llarg.

Durant la guerra del 36, varen viure a Fenollet unes 14 persones: 6 de la família, dues monges que estaven amagades (la germana de la mestressa i una amiga seva), un pastor, dos mossos i 2 o 3 parents que també hi estaven amagats.

A més, com hem dit, cada setmana o cada 15 dies passaven expedicions de 20 a 40 persones, camí d’Andorra. Als mesos d’hivern – desembre, gener i febrer -, habitualment no hi passaven pas expedicions.

Per alimentar a tanta gent, l’Eugeni baixava a Organyá i a Coll de Nargó dues vegades per setmana a buscar pa i altres queviures. Anava alternant els dos pobles per no despertar sospites. Tenien corders, algun porc, conills i gallines. No tenien vaques com tenen ara.

Un detall també interessant per situar-se al Fenollet de l’any 1937, és que en aquell temps no hi havia l’ermita que hi ha avui, que es va construir a l’any 1942. Llegint els escrits i diaris de l’expedició del novembre de l’any 1937 transcrivim els següents paràgrafs que analitzarem a la llum del dit anteriorment.

a) Diu Miguel Fisac al Diari del 28 de novembre de 1937:

“Mucho después de lo que hubiéramos deseado, llegó el pajar; mejor dicho, el aprisco techado; y después de esperar un pequeño rato a que el guía pidiera permiso a los dueños para poder parar allí lo que quedaba de noche, que era bien poco, y todo el día siguiente, entramos: tomamos un poco de morcilla y pan, de lo que llevábamos de repuesto, y nos dispusimos a dormir al arrimo del ganado, que en otro departamento inmediato al nuestro estaba.” (Veure foto 3)

Coincideix amb el que ens va dir l’Eugeni Coll, que el bestiar estava en una zona i la gent al departament del costat.

b) Diu Juan Jiménez Vargas en un escrit de l’any 1980:

“La casa donde teníamos que pasar el día -Fenollet- estaba muy aislada en el monte, a poco menos de 1.000 metros de altitud. Era grande y tenía unos corrales relativamente amplios. Allí, por su situación estratégica, hacían escala expediciones conducidas por diversos guías. Paraban grupos de 10, 20, 30 y aun más, aproximadamente una vez a la semana. Aquella familia se portaba con los fugitivos con una generosidad que era muy de agradecer, y Eugenio Coll, que aún no tenía 14 años, para hacer el suministro, necesitaba valor. Tenía que arreglárselas para comprar por los pueblos sin despertar sospechas, cosas, como el pan, que en su casa no podían tener en reserva para tanta gente. Compraba un día en Coll de Nargó y otro día en Orgañá.

Al llegar, con órdenes autoritarias, el guía nos encerró a todos en el corral. El Padre, que llegó agotado, daba ánimos con una frase amable a los que acusaban más la fatiga. No habíamos tomado nada desde las doce de la noche, como correspondía al ayuno eucarístico de entonces. Lo primero fue comulgar, sin que se dieran cuenta de nada la mayoría. (. . . )

El Jefe, entonces, advirtió que era necesario ahorrar las provisiones que llevábamos, porque después no encontraríamos otra casa donde nos pudiesen preparar algo para comer, y faltaban tres días. Y desapareció. Pasamos todo el día metidos en aquel corral, sin asomamos fuera de la puerta para no ser vistos.

A media mañana, cuando casi todos dormíamos en el corral, se presentaron en la casa dos milicianos, preguntando si habían visto gente. Andaban recorriendo aquel camino a la caza de fugitivos. La mestresa -en un alarde de serenidad-, les convenció de que estaba dispuesta a colaborar con ellos en la persecución de facciosos, mientras les servía unos buenos vasos de vino y unas buenas tajadas de pernil. Y cuando acabaron su almuerzo se marcharon sin investigar más. El Padre se dio cuenta porque no estaba dormido. Quizá esta visita intempestiva no fue excesivamente peligrosa. (…).

La mestresa y otras que la ayudaban -una de ellas, familia de la mestresa, era monja y estaba refugiada allí- se preocupaban de todo y todo lo tenían previsto. Por la mañana, antes de nuestra llegada que esperaban, naturalmente, degollaron una oveja para preparamos la comida.

Repasaron la ropa de algunos. A Tomás le cosieron los desgarros que se había hecho en el pantalón en la bajada de Aubens.

A las dos comimos judías con cordero, que sirvieron en unas cantidades que superaban el hambre que teníamos todos al despertar. Nuestro guía, dice que ha olvidado muchas cosas pero que aquella comida la recuerda siempre.”

L’Eugeni Coll ens deia que aquest relat sobre els milicians és una mica exagerat ja que com hem dit abans la gent que passava per Fenollet no venia a investigar sinó que en tot cas passava per la casa camí d’Organyà o d’un altre lloc, ja que tots eren molt amics i tenien un pacte de defensa mútua, fruit de l’amistat de molts anys entre les famílies dels pobles i cases veïnes.

És lògic aquest raonament, ja que si cada setmana tenien fugitius amagats als corrals de casa seva, que estan a unes 30 passes de la casa, no es podien pas exposar a ser descoberts ja que haurien estat executats a l’instant per encobridors de facciosos. Es a dir, que si tenien gent gairebé cada setmana és que estaven molt segurs de què era pràcticament impossible que vingués ningú a inspeccionar-los.

Certament podria ser que passessin milicians per la casa, però no amb la intenció concreta de buscar-hi fugitius, sinó que anaven de pas com moltes altres persones ho feien. Una altra cosa és com ho veien els refugiats, ja que pel seu estat d’ansietat copsaven els perills amb molta més intensitat.

Aquest relat de Juan Jiménez Vargas està fet a l’any 1980 quan ja havien passat més de 40 anys, i ell mateix diu també que aquesta visita no seria “excessivament perillosa”.

c) Paco Botella al Diari de l’any 1937 diu,

“El 29, pasado en el establo de la casa de campo, a donde llegamos bastante cansados y que esperábamos ver cerca con mucha ansiedad, fue aprovechado para dormir y descansar.

Había poca paja, para acostarnos con alguna menor incomodidad, y se nos trajo más al cabo de unas horas. En el pesebre colocamos nuestra mochilas y sentados en el suelo, nos alimentamos con unas judías que nos dieron, de las que tomamos bastantes. También tuvimos conejo y tortilla. Esto de la tortilla era una novedad: hacía mucho que habíamos gustado su sabor.

Descansamos bien, y nos supo la parada a maravilla. Hacía las cinco de la tarde, nos avisan para prepararnos para partir: pero se retrasó bastante, pues habían llegado unas personas ajenas a la casa y había que esperar a que se fueran.

Llevamos menos carga en las mochilas; para facilitar el viaje, que al final de las etapas era bastante pesado, hemos dejado en la masía la mayor parte de la ropa, zapatos y demás. Tenemos pues, solamente lo indispensable. También dio allí Ricardo unas fricciones a las piernas y pies doloridos del Padre, después de un buen baño de agua caliente y salada.

Por fin, hemos salido a las seis y cuarto. Frío sentimos al salir de nuestro dormitorio. Se forma la monótona fila consabida, dispuestos a andar horas, ¡ya veremos cuántas! En la disposición de la fila, nos colocamos convenientemente para que nos sirvamos de ayuda unos otros.”

Com es veu, també parla que varen tenir visites, cosa normal en una casa situada en una camí de pas molt freqüentat.

d) Finalment, el Diari d’Antoni Dalmases escrit el mateix 1937, ens diu:

“Nos conduce a un corral, nos tendemos en la paja y ahí quedamos dormidos. Es el lunes 29 de noviembre.

Hace trece horas que andamos. Alrededor de las diez empezamos a despertar. Comemos un poco, alguien se fricciona y cura los pies. Otros salen a tomar el sol, sentados o tendidos en un patio que hay a la salida del corral. Éste tiene unos ocho metros de ancho y otros tantos de largo y los 27 que vamos lo llenamos del todo. Para salir hay que cuidar de no pisar a los que todavía duermen. El guía ha tenido que traer unos cestos de paja para esparcirla por el suelo, lo que hace que no se encuentre tan dura la cama. La patrona viene a averiguar lo que cada uno quiere para desayunar, pues el guía ha dicho que economicemos lo que llevamos, ya que después de esta casa ya no hallaremos otra para aprovisionarnos. Unos comen patatas; otros, tortillas, pan, agua y vino. Un gran banquete. Luego yo me tiendo otra vez a descansar.

Mis nuevos amigos madrileños se entretienen en coger lo más indispensable de su equipo para tirar lo restante, que no pueden llevarlo. Camisas, calcetines, carteras, zapatos,. . . todo queda allí. Algunas de estas prendas las aprovechamos, los que se ven con ánimos para llevarlas. El Padre da ánimos a todos. Su compañía inspira confianza a todos nosotros pues parece como si Dios le hubiese mandado. Un extraño magnetismo sale de él y a mí me ha impresionado profundísimamente. (…)

A los dos aproximadamente traen la comida. Puestos en fila nos van repartiendo un enorme caldero de judías, luego otro de conejo. Es una comida espléndida, comemos con verdadera hambre. Afortunadamente todo es abundante, bueno y caliente.”

Aquesta narració de l’Antoni Dalmases ens acaba de donar més pistes per saber el lloc exacta a on van descansar. Diu que sortiren un moment al pati que hi ha davant dels corrals, que efectivament té uns 8 per 8 metres.

Tots els escrits que hem citat coincideixen en el fonamental: Varen dormir en un corral al costat d’un altre en el que hi havia el bestiar, que al davant hi havia un pati i varen sortir a estirar les cames, que varen menjar molt bé, que els hi van arreglar la roba, . . . Tots recordaven anys després que a Fenollet els tractaren especialment bé.

Si hi aneu avui us tractaran igualment de bé. Es veu que ve de família.

Per acabar aquests records, en comentaré un del 30 de novembre de 2005. Estava jo a Fenollet parlant amb tota la família sobre l’expedició de 1937 i la dona de l’Eugeni, la Carme, va comentar:

– Segurament que la mestressa de Fenollet, que era molt religiosa, al saber que Josepmaria Escrivà era un sacerdot li hauria preparat un matalàs per dormir.
A lo que l’Eugeni replicà,
– No diguis això. Es veu que no coneixies a Sant Josepmaria. No ho hauria pas permès. Més aviat hauria fet que hi dormissin els altres en un matalàs i no pas ell. Si tenia un tros de pa, el donaria a altres abans de menjar-se’l ell.
I va afegir, – Me’n recordo perfectament de la seva cara. A mi em va impressionar molt. Encara el veig perfectament com era.

Fins aquí els meus records sobre algunes converses mantingudes amb l’Eugeni Coll, de Fenollet.

Jordi Piferrer i Deu
Autor del llibre “Camí d’Andorra”