Octavio Rico ens resumeix la flora del tram Cabó-Noves de Segre

Com hem pogut veure en les jornades anteriors, en les zones més meridionals de la comarca de l’Alt Urgell abunda el bosc mediterrani d’alzina dolça, alternant amb masses de boscos mixtes de roure valencià i de pinassa. En aquestes zones baixes abunda també el romaní, el qual no resisteix gaire el fred.

La peculiar orografia d’aquesta comarca, amb predomini de serres orientades d’est a oest, condiciona clarament el caràcter mediterrani o submediterrani de la vegetació. A la serra d’Ares, on es troba enclavat la muntanya del Cogulló (1.655 m), predomina una vegetació submediterrània de caràcter sec, que de fet es fa extensiva a la major part de la comarca.

El recorregut a través de la serra d’Ares ofereix una bona oportunitat de comprovar la influència que arriba a tenir l’orientació orogràfica en l’adaptació de les comunitats vegetals. És molt notable, en efecte, el contrast d’hàbitats que s’observa en aquestes serres segons es camini pel vessant de solana, o per les vessants encarades al nord i nord-est, més obagues i humides. Al mateix temps, mentre travessem la serra d’Ares podrem també comprovar la influència de l’altitud, un altre factor decisiu en la distribució de les comunitats.

Com ja es va veure en finalitzar l’excursió de gener, a prop del riu de Cabó, els boscos mixtos de pinassa i roure valencià són clarament els dominadors del paisatge de la vall. En aquests càlids i acollidors boscos comença la jornada d’avui, amb l’ascensió de la serra d’Ares per la seva vessant meridional. Els gairebé mil metres de desnivell que s’alcen per davant (respecte de la vall del Cabó) converteixen l’ascens d’aquesta serra en tot un desafiament per al caminant. Diguem ja d’entrada que en aquest vessant meridional, en contrast amb etapes anteriors, crida molt l’atenció l’escassetat de vegetació i, a la vegada, la presència de profundes cicatrius (barrancs) a la superfície del terreny. Aquests trets parlen per si sols de la forta pendent del terreny i de la consegüent erosionabilitat del substrat, clarament vulnerable enfront de l’acció de les aigües de vessament superficial. Un terreny, en fi, en el qual difícilment arriba a madurar el sòl i en el qual, per tant, escassegen cridanerament les comunitats arbòries. Per contrast, els trams de tarteres i roques soltes en general, posen a prova en aquesta jornada l’equilibri dels caminants i la seva capacitat de resistència en un terreny més aviat hostil.

Tan aviat com es comença a ascendir, de seguida s’imposa una vegetació arbustiva. Com en l’etapa de gener, abunden a la solana el ginebre, el coscoll i el romaní, entre altres espècies. És terreny de màquies i garrigues esquitxades de masses boscoses d’alzina dolça, savina i una mica de roure valencià.

Cal recordar que la serra d’Ares presenta un substrat rocós de naturalesa netament calcària (calcàries i margues). Ens trobem aquí a la zona de transició geològica entre els terrenys paleozoics del Pirineu axial, més antics, i els materials mesozoics, característics de les serres prepirinenques. I aquesta transició es nota també en la peculiar distribució de les comunitats vegetals que tenen els seus hàbitats en aquesta serra.

A mesura que s’ascendeix en altitud, el terreny apareix cada vegada més desboscat, i els boscos de carrasca van deixant pas gradualment a les praderies. Després de gairebé tres hores de forta pujada, gairebé tothom acaba amb la llengua fora, pensant potser en el refrigeri i en el descans al qual conviden els càlids corrals d’Ares. No obstant això, val la pena obrir bé els ulls en els prats que trobem abans d’arribar al poble. Els prats, en efecte, pràcticament nus de vegetació arbòria, apareixen esquitxats d’espècies pròpies d’ambients secs i adaptades al terreny calcari.

En anteriors capítols hem centrat l’atenció exclusivament en arbres i arbustos. Avui, però, farem una excepció. I és que en aquests prats hi ha tal diversitat de plantes herbàcies, que creiem val la pena destacar algunes de les més representatives.

Poden descobrir-se fàcilment varietats de plantes anuals com el card negre i la santjoanera. També hi ha una certa abundància d’herbàcies perennes, com la escaiola vora i la globularia, aquesta última amb la característica forma globosa de les seves inflorescències. La antil·lis de muntanya, petita mata rastrera quallada de flors vermelloses i roses, dóna un especial toc de colorit als cims i crestes calcàries del Pirineu. Entre totes aquestes espècies, es poden veure també espècimens de llistonet de flor blava. Les fotos que s’adjunten poden donar una idea de la bellesa de totes aquestes espècies, que no són més que un petit botó de mostra.

La duresa de les condicions climàtiques que imperen en el alta de la serra d’Ares queda d’alguna manera suavitzada pel colorit i varietat de les comunitats herbàcies que trobem en les proximitats de la carena. Més amunt del poble d’Ares, ja gairebé a la divisòria d’aigües de la serra, van reapareixent les espècies arbustives com el boix i el coscoll, que aviat deixen pas -en el camí cap Baridà- a les denses pinedes de pinassa i de pi roig.

A mesura que es descendeix cap al Segre, aquests boscos -veritables protagonistes del paisatge- aniran donant pas de nou als boscos de carrasca i, posteriorment, als de roure valencià i altres espècies més ombrívoles. Finalment, ja en les proximitats de Noves de Segre, després de baixar els gairebé 1000 metres de desnivell respecte al Ares, la vegetació de ribera passa a ser l’element dominant del paisatge.

D’aquesta vegetació de ribera hi haurà ocasió de parlar més a poc a poc en la “etapa dels rius”, que ens ocuparà en el proper capítol.