Fenollet, una casa estratègica entre els Pallars i l’Alt Urgell

Aprofitant que el dia 9 de gener fem la Caminada des de la vall del riu Sallent fins a la vall del riu de Cabó, passant per Fenollet, voldria fer alguns comentaris sobre la casa de Fenollet.

Després de parlar moltes vegades, al llarg dels anys 2002 al 2007, amb l’Eugeni Coll i Campà, l’amo de Fenollet, voldria remarcar algunes dades que ens poden ajudar a conèixer aspectes interessants de la casa de Fenollet durant els anys de la guerra. Ell, aleshores, tenia dotze anys i se’n recordava bastant bé dels fets passats.

Ens comentava que, des de finals de 1936 a finals de 1938, pràcticament cada setmana passava alguna expedició de fugitius en direcció a Andorra. Després del 1939 també van tenir refugiats a casa seva.

La casa de Fenollet era molt coneguda a la zona, per la seva situació estratègica en el camí de Bòixols a Organyà i la Seu d’Urgell. Efectivament, el camí que anava del Pallars Jussà (Salàs de Pallars, la Pobla de Segur, Isona, les Conques, Tremp…) cap a l’Alt Urgell (Organyà i la Seu d’Urgell), passava per Sallent, Montanissell i Fenollet. Aquesta era l’última casa que es trobava abans d’arribar a Organyà.

Sobretot en temps de les famoses fires de bestiar d’Organyà i de Salàs de Pallars, aquest camí era molt transitat. Quan per sant Andreu, el 30 de novembre, hi havia la fira d’Organyà la gent que venia de les contrades dels Pallars, Bòixols, Tremp, etc., passava per Fenollet. Al ser aquesta casa l’última que trobaven abans d’arribar a Organyà, alguns s’hi quedaven a dormir els nou dies que durava la fira.

En esclatar la guerra espanyola de 1936, alguns milicians de la FAI volgueren matar l’amo de Fenollet perquè el consideraven de dretes. Tenia parents capellans i monges, i tant ell com la seva dona es distingien per la seva bonhomia.

Com que eren molt coneguts, i especialment per la gent de Bòixols, els milicians d’aquest poble van determinar que ningú toqués per res a la gent de Fenollet. Així doncs, durant tota la guerra, Fenollet va gaudir d’una especial protecció, i per això s’enten que poguessin atendre tants fugitius durant la guerra sense ser inquietats per ningú.

El camí que passava per Fenollet era un camí de ferradura, és a dir, només hi podien passar animals o fer-ho a peu. No tenia res a veure amb la carretera actual. Seguia pràcticament el mateix traçat i encara avui es pot descobrir el tram antic que va una mica per sobre de l’actual. Això feia que fos complicat d’arribar-hi, el que donava més protecció a la gent que hi vivia.

Durant la guerra del 36, varen viure a Fenollet unes catorze persones: sis de la família, dues monges que estaven amagades (la germana de la mestressa i una amiga seva), un pastor, dos mossos i dos o tres parents que també hi estaven amagats. A més, com hem dit, cada setmana o cada 15 dies arribaven expedicions d’entre 20 i 40 persones, camí d’Andorra. Als mesos d’hivern -desembre, gener i febrer-, minvaven molt les expedicions.

Per alimentar tanta gent, l’Eugeni baixava a Organyá i a Coll de Nargó dues vegades per setmana a buscar pa i altres queviures. Anava alternant els dos pobles per no aixecar sospites. Tenien corders, algun porc, conills i gallines. No tenien vaques com tenen ara.

Un detall també interessant per situar-se al Fenollet de l’any 1937, és que en aquell temps no hi havia l’ermita que hi ha avui, que es va construir a l’any 1942.

Rellegint els escrits i diaris de l’expedició del novembre de 1937, ens fem càrrec de com van transcórrer aquells dies a Fenollet. Miguel Fisac, escriu en el Diari del 28 de novembre de 1937:

Mucho después de lo que hubiéramos deseado, llegó el pajar; mejor dicho, el aprisco techado; y después de esperar un pequeño rato a que el guía pidiera permiso a los dueños para poder parar allí lo que quedaba de noche, que era bien poco, y todo el día siguiente, entramos: tomamos un poco de morcilla y pan, de lo que llevábamos de repuesto, y nos dispusimos a dormir al arrimo del ganado, que en otro departamento inmediato al nuestro estaba.

Antoni Dalmases, en el Diari que va escriure el mateix 1937, ens diu:

Nos conduce a un corral, nos tendemos en la paja y ahí quedamos dormidos. Es el lunes 29 de noviembre.

Hace trece horas que andamos. Alrededor de las diez empezamos a despertar. Comemos un poco, alguien se fricciona y cura los pies. Otros salen a tomar el sol, sentados o tendidos en un patio que hay a la salida del corral. Éste tiene unos ocho metros de ancho y otros tantos de largo y los 27 que vamos lo llenamos del todo. Para salir hay que cuidar de no pisar a los que todavía duermen. El guía ha tenido que traer unos cestos de paja para esparcirla por el suelo, lo que hace que no se encuentre tan dura la cama. La patrona viene a averiguar lo que cada uno quiere para desayunar, pues el guía ha dicho que economicemos lo que llevamos, ya que después de esta casa ya no hallaremos otra para aprovisionarnos. Unos comen patatas; otros, tortillas, pan, agua y vino. Un gran banquete. Luego yo me tiendo otra vez a descansar […].

A los dos aproximadamente traen la comida. Puestos en fila nos van repartiendo un enorme caldero de judías, luego otro de conejo. Es una comida espléndida, comemos con verdadera hambre. Afortunadamente todo es abundante, bueno y caliente.

Luego otra vez a dormir hasta las seis de la tarde que es cuando empiezan los preparativos para la partida.

Aquesta narració de l’Antoni Dalmases ens acaba de donar més pistes per saber el lloc exacte on van descansar. Diu que sortiren un moment al pati que hi ha davant dels corrals: és la zona delimitada pels corrals que tenen forma de “L” i té efectivament uns vuit per vuit metres.

Tot plegat coincideix plenament amb el que ens indicà l’Eugeni Coll sobre el lloc exacte on va descansar l’expedició de 1937. Són els corrals que estan més avall de la casa, a on el bestiar estava en una part del corral i la gent al departament del costat, com bé escriu Miguel Fisac en el Diari corresponent.

És també interessant recordar que els de Fenollet eren parents d’en Josep Cirera. En efecte, l’àvia de Fenollet es deia Rosa Campàs i Sin, i la mare d’en Josep Cirera es deia Maria Fàbrega i Sin; o sigui que les àvies eren germanes. Això explica també que en Josep Cirera escollís Fenollet com a lloc de repós per a les seves expedicions.