La primera vegada que començà a passar gent va ser el dia 19 de març de 1937, el dia del seu sant, i no li va anar pas massa bé, ja que els milicians li varen disparar, encara que gràcies a Déu no li va passar res; quan va veure que anaven a disparar-li, es va llençar ràpidament al riu Segre, de manera que va poder escapar sa, mentre que els milicians es pensaven que l’havien matat. I així ho comunicà als seus pares el Josep de ca l’Armenter d’Organyà, que havia facilitat l’expedició. Els seus pares al rebre la notícia no es varen pas impressionar gens ni mica, doncs ja sabien que s’havia fet escàpol, ja que aquella mateixa nit havia dormit a casa seva. Això va passar a la carretera general que va d’Organyà a la Seu d’Urgell, tot just sortint d’Organyà. Acompanyava en aquesta ocasió a tres persones d’Organyà que volien passar a Andorra: eren el metge,  el farmacèutic i una altre persona, que no recorda bé si era el veterinari del poble. Anaven de nit. El Josep volia sortir d’Organyà a través d’Ares, però els altres tres li varen dir que Ares era molt alt i dificultós (hi ha un desnivell d’uns 900 metres) i que preferien anar per la carretera general i que com que era de nit no els veurien. A contra cor els hi va fer cas, i quan estaven a la zona dita dels tres ponts, a on la carretera i el riu van molt encaixonats entre les roques de les muntanyes, varen aparèixer uns milicians armats. Els tres fugitius es deturaren a la senyal dels milicians i foren detinguts, però el Cirera es va llençar ràpidament cap al riu mentre li disparaven, quedant amagat entre unes roques vora el riu. Els milicians el donaren per mort. Els presoners no el varen pas delatar i digueren que no sabien qui era aquell home, i així quedà lliure per poder actuar en properes ocasions.

Aquest primer fracàs no el va pas desanimar sinó que continuà amb aquesta tasca en altres expedicions, fins a unes 20, al llarg de tota la guerra.

Després d’aquesta experiència negativa es va traslladar a treballar a Andorra, fins que un amic seu de Barcelona que era metge i es feia passar per comunista el va cridar perquè passés gent de Barcelona fins a Andorra. Així, des del mes de maig al mes d’agost del 37 va fer unes 3 ó 4 expedicions organitzades per aquest metge i altres 3 ó 4 organitzades per altra gent.

Les feia de la següent manera. Primer anava a peu d’Andorra a Sort, per no ser vist a la Seu d’Urgell, i de Sort amb autobús fins a Barcelona. Una vegada a Barcelona pujaven en cotxe fins a Organyà conduint el metge o una altra persona i amb un milicià armat al davant, de manera que no tenien cap problema per passar els controls. Un dels controls més perillosos era el de la Bassella. Arribats a Organyà els portava a peu fins a Baridà – que era el seu quarter general – passant per Ares. De Baridà ja baixaven cap a Noves de Segre, per remuntar al cap d’alguns quilometres el riu d’Aravell, pujar després la collada de la Torre, baixar al riu de Civís, pujar el barranc de la Cabra Morta i d’aquí, per entre Argolell i Arduix, pujar a Mas d’Alins, ja a Andorra.

Si no pujava amb el cotxe del metge, feia el següent: Anava amb tren de Barcelona fins a Manresa. A aquesta ciutat agafava l’autobús de l’Alsina Graells, i baixava a la Palanca de Noves, a on hi havia un pontet, o bé es dirigia cap a la casa de la Reula, prop de Noves de Segre. En aquest punt hi havia una sirga de cables metàl·lics per creuar el riu Segre. Una vegada a l’altra banda del riu, feia el mateix camí que hem esmentat anteriorment. En aquests casos passava només una o dues persones com a molt, que no tenien problemes als controls de Ponts i de la Bassella perquè portaven passes falsificats.

Després d’aquestes expedicions, a l’agost del 37 es traslladà a França per treballar a la verema. A mitjans d’octubre, una vegada acabats els treballs de la Verema, i quan ja estava de tornada a Andorra el va avisar el Josep de ca l’Armenter d’Organyà, perquè baixés per passar una altra expedició. Es tractava de l’expedició del novembre de 1937, en la que hi havia sant Josepmaria Escrivà de Balaguer.

II. Antecedents i preparació d’un gran guia de muntanya

De jove, el Josep Cirera treballava en moltes coses alhora: Tan ajudava al seu pare a les tasques del camp i del pasturatge, com treballava uns dies per altres persones, o bé traficava amb mercaderies o passava gent a Andorra. Era reconeguda la seva vàlua de bon treballador a tota la zona i per això molta gent es fiava d’ell i requerien els seus serveis.
Va aprendre del seu pare a treballar de valent. Aquest prestigi familiar va fer que canviessin sovint de casa i de zona, perquè els hi oferien terres més grans i millors per treballar. Seguint a la seva família, el Josep Cirera va passar per les següents poblacions: Va néixer a cal Querol, de Sallent de Montanissell, l’any 1914. La seva mare, Maria Fàbrega i Sin, era la pubilla de cal Querol, i el seu pare Ramon Cirera i Llach era de cal Mestre de Bòixols.

Als dos anys va anar a parar a Carreu, un veïnat que està situat per sobre de Bòixols en direcció a Prats, a on hi va estar fins als 12 anys. Aquí es va familiaritzar amb el bestiar ja que a casa seva guardaven moltes mules i cavalls que anaven de pas des d’Organyà a la fira de Salàs de Pallars.

Dels 12 als 14 anys va estar a cal Trullar d’Asnurri, tocant a Andorra, el que li va permetre conèixer perfectament les entrades al país veí per camins de muntanya, ja que al llarg d’aquests dos anys va fer de pastor per aquelles contrades.

Dels 14 als 19 anys varen viure al Vilar de Cabó, a on va conèixer als de ca l’Armenter d’Organyà.

A partir dels 19 i fins als 30, visqueren a cal Roger, una casa de pagès més amunt de Bellestar.

Al 1944 els seus pares es traslladaren a  la Borda del Riu, a la confluència dels rius de Castellbò i d’Aravell.

Ell, des del 1940 – quan tenia per tant 26 anys- es traslladà a Barcelona. De totes maneres anava pujant a veure als seus pares, i continuà les seves relacions amb la gent dels pobles veïns i d’Andorra.

En els temps de la guerra del 36, per tal de no ser enviat al front ja que no creia en les guerres com a solució dels conflictes entre les persones, es va falsificar el carnet, fent-se més jove. També es va aconseguir dos carnets de filiació diferent: un de la CNT-FAI i un altre de la UGT, i segons qui el demanava li ensenyava un o altre.

Oficialment constava que estava al front perquè s’havia presentat voluntari. Per donar credibilitat a aquesta situació escrivia cartes a una noia que treballava a L’Edra, una masia propera a cal Roger, fent veure que era la seva promesa; i també escrivia sovint als seus pares des de Barcelona fent veure que hi passava uns dies de permís. Uns i altres ensenyaven les cartes a la gent dels pobles veïns i així es va fer córrer la veu de què el Cirera estava al front, guanyant-se la simpatia dels caps republicans de la zona.

Un dels contactes més freqüents que tenia en Josep Cirera per fer de guia era, com ja s’ha dit, el Josep de ca l’Armenter d’Organyà. Es deia Josep Ramonet Espar i estava casat amb la Concepció Oste Argerich, germana de la Maria Oste Argerich, mestressa de Juncàs.

En Josep Cirera i els de ca l‘Armenter es coneixien perquè en Josep havia treballat amb ells quan vivia al Vilar de Cabó. També perquè per aquests anys que els Cirera vivien a cal Roger, els de ca l’Armenter hi anaven a comprar carbó o altres mercaderies i productes de la terra. Els de ca l’Armenter tenien camps a Organyà, compraven i venien carbó que feien altres, compraven i venien animals i tenien una fonda al poble. Durant uns quatre anys, en Josep Cirera quan vivia al Vilar de Cabó, els va ajudar als dies de la Fira d’Organyà, que era el dia 30 de novembre, per sant Andreu. Aquesta fira juntament amb la de Salàs de Pallars eren les més importants de la zona. A les terres de ca l’Armenter s’hi reunien molts animals de la fira, i a la fonda hi parava molta gent. Això feia que en temps de fira hi hagués molta més feina i el Cirera els ajudava. Tenia llavors entre 15 i 18 anys.

Com hem dit abans, els de ca l’Armenter i els de Juncàs eren parents, ja que les àvies eren germanes. Per altra part, els de Fenollet eren parents del Cirera. La mare del Cirera era la pubilla de cal Querol de Sallent de Montanissell, que està molt a prop de Fenollet.

Al haver canviat de poble varies vegades tenia molts coneguts a diferents llocs de la zona de pas cap a Andorra. Era també molt amic dels de Baridà, que també passaven gent, i dels de la Parròquia d’Hortò. També coneixia pam a pam  la zona de Cal Roger a on estaven els seus pares de masovers i hi vivia ell des dels 19 anys, quan van marxar del Vilar de Cabó.

Tot plegat feia que des de l’Aubenç fins a Andorra, passant per la vall de Sallent, Fenollet, vall de Cabó, Ares, Baridà, vall del riu d’Aravell, cal Roger, Argolell i Mas d’Alins, ho coneixia a la perfecció, i tenia com a contactes molts amics i parents.

En canvi, tenia menys coneguda la zona que va de l’Aubenç cap el sud : Juncàs, Baronia de Peramola i Baronia de Rialb. En aquesta zona tenia que fiar-se dels guies locals.

De fet, ell només va fer dues expedicions des de Juncàs: una d’elles va ser la del novembre de 1937. Totes les altres les feu des d’Organyà o des de Baridà, que era un territori que coneixia a la perfecció. L’altre expedició feta des de Juncàs la féu quan va passar també cap a Andorra a uns parents de Juncàs.

Habitualment col·laboraven amb ell altres dos o tres guies: normalment anava amb el Garreta de cal Cebrià d’Espaén, però també tenia forts contactes amb l’amo de Baridà – el Cisco Bentanachs – i sobretot amb el seu fill, en Jesús; també amb en Domingo, un altre d’Espaén; amb gent de la Parròquia d’Hortò; amb el Pitarell de Montanissell, i altres. Quan les expedicions eren nombroses, hi anaven normalment tres guies: un al davant, un al mig i un altre al final de l’expedició.

A vegades, quan feien el camí de pujada cap a Andorra, se’ls hi afegien a l’expedició altres guies i contrabandistes carregats normalment amb grans fardells de llana i bosses de safrà, espècies que eren molt ben pagades.

Ell va guiar en total unes 20 expedicions, fetes totes des del maig de 1937 al juny de 1938. Pràcticament cada 15 dies portava una expedició. Cobrava 1000,- pts. per persona.

A partir del juny del 38 va deixar de passar gent, ja que segons diu en aquestes dates aquesta activitat era molt més perillosa, doncs estava tot més vigilat. L’any 1937, els milicians estaven al front, que era allunyat de Catalunya, i per aquesta zona hi havia poca vigilància. Diu que l’any 1938 les coses es varen complicar. En “El meu diari de guerra”, Mn. Pere Tarrés conte que del dia 28 de maig al 2 de setembre de 1938 ell va estar per aquelles terres de La Seu d’Urgell, Sant Joan Fumat, Ars, Burg, Llavorsí, Sant Joan de l’Erm, Rubió, El Cantó, Taús, Espaén, Noves de Segre, Adrall, Montferrer i La Seu d’Urgell. És a dir, que per aquella zona hi havia moviment de tropes i fronts de batalla. Per tan és lògic pensar que tot estava més vigilat.

Normalment, el Cirera passava grups molt reduïts: de 2 ó 3 persones; com a molt de 7 ó 8, i alguna vegada fins i tot va passar una sola persona. Només en una ocasió va passar un grup de 100, però a meitat de trajecte es va separar del grup i va continuar amb un grup reduït de 15.

Els guies no donaven mai el nom, sinó que anaven amb pseudònims. Ell es feia dir Roger, i algunes vegades Antoni. Ens diu que només va donar el nom a dues persones: a sant Josepmaria Escrivà i a un fabricant de Sabadell, que anys més tard el va anar a veure a Sabadell i li va regalar roba per a fer-se un bon vestit.

Quan estava a Andorra vivia al hotel Palacin d’Escaldes. No volia viure a Sant Julià de Lòria, perquè diu que allà hi havia espies dels milicians de la República espanyola que el podien delatar. Quan tenia que passar per sant Julià ho feia sempre de nit, o bé d’amagat.

III. L’expedició del novembre de 1937

A mitjans d’octubre de 1937 en Josep Cirera havia acabat els seus treballs de la verema a França i se’n tornà a Andorra, a on vivia per aquells dies.

Quan arribà a Andorra es troba un avís del seu amic Josep Ramonet Espar, de ca l’Armenter d’Organyà, que li deia que tenia l’encàrrec de passar un grup des de Juncàs fins a Andorra.

Com hem dit abans, els de ca l’Armenter eren parents dels de Juncàs, i ajudaven a passar gent a Andorra.

Segons la versió d’en Josep Cirera, quan rep l’avís baixa cap a Juncàs a peu i de dia, pels mateixos camins que després haurà de fer de tornada i de nit, per veure com està tot. Diu que ja coneixia aquest camí perquè unes setmanes abans havia anat a Juncàs a recollir a unes persones que no es van presentar. Així arriba a Juncàs cap a la tarda del dia 27; fa nit allà i al dia següent, dia 28 de novembre, cap al migdia l’acompanyen els de Juncàs fins a la Ribalera, a on es troba un grup d’unes 20 persones, que ha de passar.

Aquesta versió coincideix amb la descripció que fan els redactors dels diaris del Pas: tant en Miguel Fisac que escriu aquell dia, com l’Antoni Dalmases.

En efecte, Miguel Fisac diu: “Es media tarde del dia 28. Comenzamos la primera jornada con el guía que nos llevará a Andorra, que, dicho sea de paso, es competentísimo en su oficio: se orienta con una facilidad asombrosa y en ésta y en todas las demás jornadas no le hemos visto ni un solo titubeo”.

Al diari del dia anterior, 27 de novembre, quan surten de la Cabana de sant Rafel en direcció a la Casa del Corb i a la Ribalera, Pedro Casciaro diu: “A las seis y cuarto nos ponemos en marcha. Nos sirven de guías Pallarés y Mateo”.

L’Antoni Dalmases, després de recordar amb emoció la Missa del dia 28 a la Ribalera, escriu:

“Los madrileños me dan pan, mientras esperamos a que nos traigan el nuestro (nosotros hemos dejado el paquete en la casa) y así pasamos el rato, hablando comiendo y reparando nuestro equipo, hasta que viene el guía. Es un muchacho joven y decidido. Pagamos la mitad del precio convenido, 7.000 pesetas en billetes antiguos y nos manda estar preparados para las cuatro de la tarde.
. . . comemos un poco más y cuando a las cuatro más o menos viene el guía, nos halla ya cargados y con los bastones en las manos dispuestos para salir”.

Paco Botella, que també anava a l’expedició, recorda anys més tard el que va passar aquella tarda del dia 28 de novembre:

 “Al atardecer, apareció como por ensalmo, un chico fuerte, joven, simpático, con aire autoritario, que iba a ser el guía principal, el responsable de la aventura en la que estábamos empeñados. Dijo llamarse Antonio. Por supuesto, que ya se veía que era un nombre convencional.”

Parlant amb en Josep Cirera diu que ell no recorda haver anat a la cova-casa del Corb, sinó que el van acompanyar directament de Juncàs a la Ribalera a primera hora de la tarda per sortir tot seguit cap a la canal de la Jaça i iniciar l’expedició cap a Andorra.

Per això mateix també assegura que ell no va assistir a cap missa aquells dies, ni a la Ribalera ni a cap altre lloc.

En Josep Boix de Juncàs que llavors tenia 17 anys, ens diu que ell després de la missa a la Ribalera, que sí que hi va assistir, va anar-se’n a casa seva a dinar, i que allí va trobar a n’en Josep Cirera. Varen dinar junts a casa i després tornaren també junts a la Ribalera per pujar la canal de la Jaça. El Josep Boix estava amagat a la Ribalera per no tenir d’anar a la guerra. Poc després també ell es va passar a Andorra. El menjar a la Ribalera segons ens explica en Josep Boix els hi va portar la criada que tenien, que es deia Juanita, ja que habitualment ho feia ella.

El diari diu que el menjar els hi va portar en Mateu, lo que indica que en Mateu Molleví Roca, nomenat en els relats del diari Mateo “el lechero”, era també un dels guies que els va acompanyar fins a la Ribalera.

Hem de tenir en compte que el Cirera no era un expert d’aquest territori i que per tant difícilment podria fer de guia en aquesta zona. El més probable és que els guies que acompanyaven als fugitius des de la Baronia de Rialb fins a la casa del Corb fossin gent de la zona de Peramola: el Tonillo, Antoni Bach Pallarès; el Mateo Molleví Roca; o algun parent d’aquests. Juan Jiménez Vargas parla també d’un tal Mora, que podia ser de la casa de la Mora. El mateix Josep Cirera em diu que ell havia sentit dir que el Mora els va acompanyar a la Ribalera. També evidentment hi hauria algú de Juncàs, tota vegada que els terrenys per on passaven eren de la seva propietat i ells estaven integrats en l’organització d’aquestes expedicions, encara que segurament – com també els de cal Armenter – no cobraven res.

A partir del cim de l’Aubenç, en Josep Cirera ja coneix perfectament el terreny, i és per tant a partir d’aquest moment que ell es fa responsable únic de tota l’expedició.

Hem de dir també que en Josep Cirera cooperava moltes vegades amb altres guies: els de Baridà, el Garreta de cal Cebrià d’Espaén, alguns guies de la Parròquia d’Hortò, el Perdiguès del Pitarell que està sobre Montanisell, l’Armengolet de Valldarques o de Gabarra, i d’altres. Ens diuen els diaris que en aquesta expedició, a partir de Baridà i de la zona dels rius de Castellbò i d’Aravell si varen afegir més guies i alguns contrabandistes. Habitualment, ell anava amb el Garreta de cal Cebrià.

Sempre segons la versió d’en Josep Cirera, després de recollir el grup, pugen la canal de la Jaça, passen prop de la Casa d’Aubenç i baixen directament cap a les Masies de Nargó a  través de les pistes – carrils – per arrossegar els troncs tallats del bosc. Així arriben als rius de Valldarques i de Sallent que travessen. Pugen a continuació el barranc que porta a Comalavall en el camí de Montanissell, i molt abans d’arribar a aquest poble baixen pel bosc directament a Fenollet, a on arriben sobre les 6 de la matinada. Recordem que a Fenollet són parents seus. Aquí, diu, vàrem menjar molt bé. Parlant també amb l’Eugeni Coll i Campà de Fenollet, que aleshores tenia 14 anys diu que es recorda molt bé del Josep Cirera i del seu germà Ramon.

Aquell mateix dia cap al capvespre, pugen la canal del Fangueret, passen pel coll de Santa Fe i baixen al riu de Cabó, que travessen entre les masies de l’Ametlla i de l’Oliva. Ell havia viscut 6 anys al Vilar de Cabó i per tant coneix molt bé aquesta zona, així com la pujada a Ares que fan a continuació. Poc després arriben a la Bordeta espatllada de Baridà, que diuen ells, prop de Conorbau. Deixa als fugitius allà i ell se’n va a saludar a en Francesc Bentanachs i Oliba, en Cisco, l’amo de Baridà, que forma part dels organitzadors d’aquestes expedicions. Al Cisco el varen matar uns milicians ja al final de la guerra, el dia 28 de gener de 1939, en el camí que va de Noves de Segre al Baridà. Arran del camí vell de Baridà, hi ha un pilar amb una placa que encara avui es pot veure i que recorda aquell fet. La placa diu així: “Francisco Bentanachs Oliba murió asesinado por las hordas rojas, a cien metros de este lugar el 28 del I de 1939, a la edad de 58 años. Dueño de la casa Baridá”.

Al capvespre d’aquell mateix dia continuen en direcció a Andorra. Baixen per el torrent de Baridà fins a prop de Noves de Segre, i continuen paral·lels al riu Segre fins a arribar al riu d’Aravell que passen per dins. Al sortir del riu pugen directament pel Serrat de la Mola cap a  la Caubella. A uns 200 metres de la Caubella pujant en direcció nord cap a la collada de la Torre hi ha una gran penya rodejada de molts arbres i matolls, que és un lloc perfecta com amagatall: arrecerat dels vents del nord i amb una bona visió de tota la zona per poder fugir ràpidament en cas de perill. Allà hi deixa als fugitius, mentre que ell se’n va a casa seva, a cal Roger, que està a menys de 700 metres en direcció est, per buscar-hi menjar pels expedicionaris, saludar a la família i descansar.

Recorda perfectament que els va deixar allà, perquè és a on habitualment deixava a la gent, sobretot si era un grup una mica nombrós com aquest. Si eren 1 ó 2, ó pocs més, a vegades els deixava al darrera de cal Roger a on hi ha també un bosc, i si feia molt mal temps, quan plovia o feia molt de fred, els entrava al corral de casa seva que està encara avui a la part oest de la casa. Si eren molta gent això era impossible de fer-ho.

L’última etapa de l’expedició va començar sortint per la tarda del dia 1 de desembre de les penyes en les que varen descansar, pujant directament per la collada de la Torre i baixant a continuació per entre mig del bosc també directament cap al riu de Civís.

Diu en Cirera que ell sempre havia passat per la collada de la Torre, i que per tant no es va desviar cap al coll Peixader, com en alguna ocasió s’ha donat a entendre. Parlant amb gent de la zona ens han explicat que aquesta variant pel coll Peixader es feia si en alguna ocasió la collada de la Torre estava vigilada, però que el camí més natural i directe era per la collada de la Torre. Segons en Josep Cirera, l’any 1937 aquest pas no estava massa vigilat i diu que ell mai va passar amb gent pel coll Peixader, sinó que sempre va passar per la collada de la Torre. Va ser més endavant, a partir de l’any 1938 i sobretot acabada la guerra quan aquest coll va estar més vigilat.

Al arribar al riu de Civís, varen travessar-lo i pujaren a continuació pel Barranc de la Cabra Morta, sortint al coll del  mateix nom, i a través del bosquet de Lluçà baixaren al riu d’Argolell que travessaren en un indret entre aquest poble i Arduix. Una vegada passat el riu, remuntaren la fort pendent fins arribar a Mas d’Alins, ja en terra andorrana.

IV. La família d’en Josep Cirera

El pare del Josep Cirera es deia Ramon Cirera i Llach, i la mare Maria Fàbrega i Sin. El pare era de cal Mestre de Bóixols, i la mare la pubilla de cal Querol de Sallent de Montanisell. Es casaren l’any 1906 i varen tenir 6 fills, a més d’un d’adoptat. Els 6 fills foren: Teresa – 1908, Carme – 1912, Josep – 1914, Rosario – 1918, Ramon – 1920 i Rossendo – 1924. Adoptaren al Martí quan tenia 3 anys,  poc abans que nasqués el Josep. El Martí va néixer l’any 1910, i ha estat considerat sempre com un més de la família.
La família dels Cirera, va créixer sempre amb uns principis sòlids d’amor al treball, de solidaritat amb els demés, d’esperit de servei, de lleialtat, de compliment de la paraula donada. Totes aquestes virtuts viscudes a la llar familiar varen influir i modelar el caràcter del Josep.

El Josep neix a cal Querol, de Sallent de Montanissell, el dia 17 de març de 1914, i s’hi està fins l’any 1916. De Sallent es traslladen a Carreu, un veïnat prop de Prats, més enllà de Montanissell en direcció a la Pobla de Segur, a on si estan fins a l’any 1926. A Carreu viuen a cal Mestre, i a la casa del costat, a cal Xiquet, hi viu un oncle seu. D’aquest poblet se’n van a cal Trullar d’Asnurri, a les Valls de Valira, prop d’Andorra, a on hi estaran dos anys, fins el 1928, quan ell té 14 anys. Els amos de cal Trullar eren els Cervós. Ara hi viuen el Marc Cervós i Porta (1928), un dels fills de la casa i l’Enric Duró i Cervós (1934), fill de la pubilla dels Cervós. De l’any 1928 al 1933, van a viure al Vilar de Cabó, prop d’Organyà. Al 1933 es traslladen a viure a cal Roger, sobre Bellestar, a on si estaran fins a l’any 1944, fent de masovers. Aquest mateix any van a viure a la Borda del Riu, a la confluència entre els rius de Castellbò i d’Aravell, a on si estaran els seus pares fins a l’any 1949.

Aquest canviar d’un poble a l’altre, fa que coneix-hi a la perfecció totes aquestes terres al llarg del riu Segre, lo que el constitueix en un guia excel·lent  per passar la gent des de l’Aubenç fins a Andorra, que és el territori que més coneix.

Acabada la guerra a l’any 1939 deixa Andorra, a on vivia habitualment durant aquests anys, i aconsegueix un certificat que l’acredita que havia treballat a una ciutat espanyola durant la guerra. Aquest certificat l’aconsegueix a través d’un conegut que estava també a Andorra durant la guerra i que era espia dels anomenats nacionals. Aquest senyor es deia Antoni Disoro, i era de cal Miquel de Cabó. El cap dels espies nacionals a Andorra era un tal Bonet de Tortosa, que era fabricant d’olis. Es reunien sovint al bar Burgos d’Escaldes-Engordany.

Amb aquest certificat, i recomanat pels seus coneguts andorrans, aconsegueix que el nomenin policia secreta del nou govern espanyol, a les zones de Solsona i Manresa.

Aquest càrrec no li agrada perquè veu moltes injustícies, i al cap de sis mesos se’n torna a Andorra, i tot seguit ja s’instal·la definitivament a Barcelona, a on es dedica a diferents negocis: Perfumeria i fàbrica de gelats, de 1940 a 1947. De 1947 al 1959 fabrica i vent ràdios.

A l’any 1949 es casa amb Maria Teresa Dalmau, de Valls, i tenen una filla, que actualment està casada i amb 3 fills.

Finalment, l’any 1960 engega un altre negoci: fabrica i comercialitza objectes de regal fets principalment amb alumini. La seva especialitat són cendrers de colors, i una cosa que té molt d’èxit són uns raspalls per les primeres comunions, pintats a ma i amb música i tot. Així continua fins l’any 1975 en què aquests objectes ja no tenen sortida i decideix plegar. De manera que a l’any 1975, als 61 anys, es jubila.

Jordi Piferrer Deu
Autor del llibre “Camino de Liberación”