Resum de la ponència de Joan Pous

El Pirineu és una barrera que separa pràcticament dos continents: les antigues Gàlia i Hispània romanes. La Cerdanya, de la que m’ocuparé principalment en la meva ponència, ha estat des de sempre com un carrer major transitat en les dues direccions. En temps de persecució, les persones han anat passant d’un cantó a l’altre.

La persecució contra els càtars produeix un èxode des de França cap a la Corona d’Aragó. També els hugonots, en la famosa nit de sant Bartomeu, han de sortir de França i instal·lar-se a Catalunya. La tolerància de l’església a Catalunya fa que amb el temps tots aquests nouvinguts acabin convertint-se al catolicisme i s’integrin en les costums catalanes.

La revolució francesa produeix també un èxode important de nobles i clergues de França a Catalunya. I en el segle XIX fan el camí en les dues direccions, conservadors o liberals, segons qui guanyi en cada moment.

Durant els anys de la guerra civil espanyola i de la 2a guerra mundial, la Cerdanya és un cas particular. Com és ben sabut, hi ha un flux de gent important a través dels Pirineus en els dos sentits. No obstant, com que l’orografia pirinenca és complicada molta gent intenta passar per la Cerdanya que no té cap problema orogràfic important. El que pot semblar un avantatge constitueix també moltes vegades un inconvenient ja que és més fàcil la vigilància. No obstant això hi va passar molta gent.

Durant la guerra civil espanyola, molta gent fugiren de Barcelona amb la intenció de passar a França per Puigcerdà. Alguns ho aconseguiren però molts altres foren assassinats a la Collada de Tosses, abans d’arribar a la Cerdanya.

Curiosament, a l’estiu de 1936, la gent que estiuejava a la Cerdanya -per tant gent amb molts diners- es van poder escapar pràcticament tots, el que mostra el grau de corrupció que hi havia entre els dirigents anarquistes de la zona.

Des de sempre, la Cerdanya ha estat una comarca clarament burgesa; el 90% de la població era propietària del terreny. Són gent progressista amb idees lliberals adquirides pel contacte cultural amb França. Al 1936, la força política dominant era Esquerra Republicana de Catalunya. No obstant aquests trets sociològics, ben aviat els anarquistes es van fer els amos de la situació. Eren pocs i vinguts de fora, ja que eren treballadors de frontera, i es feren amos de la comarca a través del terror, en un moment de buit de poder.

Com he tractat en el meu llibre “Anarquia i república a la Cerdanya”, escrit conjuntament amb Josep Maria Solé Sabaté, el poble de Bellver de Cerdanya es revoltà contra els anarquistes i el 27 d’abril de 1937 van poder matar al seu líder, Antonio Martín “el Cojo de Màlaga”. A partir d’aquest moment i sobretot després dels fets de maig de 1937 a Barcelona, es posà fi a la supremacia anarquista a Catalunya, disminuint la repressió que havia esta molt intensa fins aquell moment.

A Bellver de Cerdanya la gent va estar sempre protegida pels dirigents republicans de l’ajuntament. No hi va haver cap mort, sinó només un a l’inici de la guerra per la falta de control inicial. Sí, en canvi, que hi va haver destrucció massiva de temples, retaules i arxius i documents valuosos. Tot i això l’ajuntament de Bellver va salvar la imatge de la Mare de Déu de Talló, de molta devoció a la zona. La van guardar a l’ajuntament juntament amb altres objectes de culte.

Hi va haver casos de gent corrent heroica que es jugava la vida per salvar a altres persones. En acabar la guerra hi hagué un altre tipus de repressió: la franquista. En aquesta època sobresurt Mn. Joan Domènech, del que ja s’ha parlat. En combinació amb uns frares francesos va crear una xarxa d’evasió catòlica -des de França a Catalunya- que va ajudar sobretot a militars polonesos, aviadors anglesos abatuts a França i jueus.

Alguns membres de la jerarquia de l’església espanyola van deixar perdre una ocasió d’or per a esdevenir motors de la reconciliació entre tots, en moments decisius per a establir aquesta reconciliació.

De totes maneres hi ha alguns cassos interessants de promoció d’aquesta reconciliació. És el cas del rector de Bellver, que acabada la guerra va organitzar una processó a l’ermita de la Mare de Déu de Talló, per a retornar-hi la imatge que fou salvada l’any 1936. Portaven la imatge els antics dirigents de l’ajuntament durant la república -que foren els qui la van salvar- amb l’oposició dels nous dirigents franquistes. Hi assistí també el bisbe Iglesias Navarri com a senyal d’aprovació d’aquesta reconciliació.

A la Cerdanya no hi hagut grans dificultats per a viure la convivència i el perdó, després de les guerres viscudes durant el segle passat. De fet, la guerra civil va ser un xoc entre dos extrems: per una part el feixisme a Espanya i el nazisme al sud de França, i per altra l’anarquisme i el marxisme llibertari. Tot plegat, en opinió de Joan Pous, constituïen un 5% de cada extrem, de manera que l’altre 90% eren gent normal que el que volien era treballar en pau i gaudir d’una vida familiar tranquil·la sense angoixes ni sobresalts.