Resum de la ponència del senyor arquebisbe Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell

Aquestes jornades són importants perquè permeten posar de manifest les últimes investigacions sobre aquest tema tant important com és la convivència i el perdó. És necessari que hi hagi estudis seriosos realitzats quan ja han passat alguns anys, fets amb més pòsit, amb més objectivitat. Potser encara falten més elements d’estudi per arribar a ser més objectius, però val la pena analitzar el tema a fons.

Per a perdonar hem de tenir memòria del què ha passat, sinó seria un perdó superficial.

L’Església catòlica se sent portadora d’un missatge de perdó, reconciliació i pau. L’Església és santa, però els seus membres hem de demanar perdó, perquè fem coses malament. El Papa Joan Pau II va demanar perdó en diversos llocs i en diferents ocasions per les coses que els membres de l’Església han fet malament al llarg dels anys. Certament que l’Església a patit molt, però també és cert que alguns membres de l’Església han fet patir a altres.

Trobo molt encertat el títol d’aquesta IV Jornada: Llibertat, convivència i perdó. Sense la llibertat no podem conviure ni perdonar. Convivència vol dir que som plurals, diferents i amb aquestes diferències hem de saber conviure.

Per altra part, no podem oblidar que el perdó és un do diví. El més gran que pot fer una persona és perdonar, ja que així ens assemblem a Déu. Citant un document de la conferència episcopal espanyola va afegir: “Que tots ens proposem rebutjar sempre la violència i la mort com a mitjà de resolució de les diferències polítiques i socials”.

Recuperem per tant la memòria històrica, però sense ira. Hi ha molts exemples d’aquesta actitud que sortiran segurament al llarg d’aquesta jornada. Recordà a Mn. Joan Domènec i Domènec que l’any 1936 hagué de fugir per la frontera de Puigcerdà carregant sobre seu al rector de la parròquia i que una vegada acabada la guerra va ajudar a molts evadits de França durant l’ocupació nazi.

Féu també una memòria agraïda vers Andorra, la que qualificà com a terra d’acollida, tan necessària en aquells temps de la guerra civil espanyola, en la repressió posterior i durant la 2a guerra mundial.

Finalment elogià els fins i els treballs de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, de qui es considera un admirador i protector. Lloà que promogui jornades com la present amb un gran nivell cultural i ens animà a seguir transitant pel camí que va fer sant Josepmaria l’any 1937, encoratjant-nos a que no sigui solament un camí d’excursionisme, ni tan sols un camí de record d’un sant, sinó que arribi a ser com un Camí de Santiago -en petit-, de retrobament personal, d’interrogació sobre un mateix, de manera que tant de bo el poguéssim anomenar Camí de la Reconciliació, per aprendre a ser pacífics i pacificadors, de manera que es puguin aplicar a tots els que hi caminin, aquelles paraules de Jesús: feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.