Club Raier&Collvert

Tota aquesta expedició, s’inicia, com tot a la vida, de forma providencial… Al final, es va formar un grup variat integrat per joves que freqüenten els grups d’esplai de l’Opus Dei, Collvert i Raier de València i Lleida, dos sacerdots (un d’ells havia fet el Pas fa uns anys com a seminarista), diversos pares dels nois, un monitor del club…

La primera nit visitem l’església i la rectoria de Pallerols, magníficament restaurada per l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra. Hi ha molt d’esforç darrere aquest magnífic lloc, per part de molta gent bona i generosa. Ramon ens va explicar de manera detallada l’aventura que van viure sant Josepmaria i els seus acompanyants, i nosaltres volíem emular-la, encara que lògicament, amb mitjans més actuals.

Tots dormim bé. Pensàvem en el contrast amb aquella nit patida per sant Josepmaria, que ens ajudava a interioritzar allò que començàvem a viure.

A la primera jornada, ens vam aixecar a les 7 del matí. Val a dir que els horaris s’intentaven complir amb exactitud. Això era important per al desenvolupament de la nostra aventura. Sempre començàrem amb un oferiment d’obres.

Ens reunim tots, per estudiar la primera etapa a Pallerols, amb instruccions del nostre inestimable amic Toni Cucurull.

Comencem la marxa amb una estona de pregària. Imagineu-vos amb un bon grup (la majoria adolescents) en silenci, resant. Sabem que no és una excursió més per la muntanya perquè rememorem el camí cap a la llibertat d’un sant. La lectura del llibre “Travessant la nit” fa que no perdem de vista el que realment estem fent. En el trajecte penses, què passaria pels seus caps, quant resarien!, quin calçat portarien, tindrien prou abric i menjar? Sabíem les respostes i com n’érem d’afortunats, fent una ullada als nostres equipaments.

Comencem el camí amb molta alegria, però la dificultat del trajecte es va fer palès ràpidament. Encara no érem conscients de la duresa de l’aventura. No perdem de vista la gran varietat d’edats: dels 12 als 70 anys. En total, un grup de 16 persones.

Primera parada consistent, a la Casa del Corb. Les vistes eren espectaculars. l’alegria era una constant.

Seguim el nostre camí. Les pujades gairebé verticals. Ens semblava increïble, en mirar cap amunt, que aquest fos el nostre destí.

Amb un notable cansament i no poques ferides a les nostres cames i braços, arriba el millor del trajecte: La santa Missa. Érem a La Ribalera. Sant Josepmaria va celebrar missa allà el 28 de novembre de 1937.

Els nois van preparar, amb molt d’afecte, l’altar improvisat de pedra. Tot cuidat fins al mínim detall. Les paraules del sacerdot ens ajuden molt. Combreguem sortejant arbres i pedres.

Mengem, i tot seguit continuem caminant per acabar la nostra primera etapa; aquesta sí que seria dura.

Per fi, coronem a 1450 metres. Ens esperava amb la intendència, el nostre bon amic Ilus. El paratge era meravellós. Vam muntar tendes, ens vam banyar en una bassa contra incendis, que ens va saber a glòria; i abans de sopar, estirats sobre l’herba, una estona de pregària.

Sopem i a dormir. Va caldre fer callar el xivarri dels nois, que encara tenia forces per fer una mica el cabra.

Segona etapa. Ens aixequem a les 7. La nit ha estat freda (uns 10 graus de mínima). Tot i així, tots contents. Esmorzem i comencem a caminar, acompanyats d’un ramat d’ovelles. Camí suau, però intuïm que aviat el camí es convertirà en muntanyes escarpades. Alguns portàvem bastons per caminar però en moltes parts del trajecte, calia prescindir-ne i eren les nostres pròpies mans, les que ens ajudaven a pujar.

La suor i el cansament es fan palesos. No hi ha gaires queixes, només preguntes sobre la dificultat i el temps restant. Els veterans endolcien una mica la resposta.

Un sap que d’aquest camí no tornarà a casa igual. No és possible. Cada situació és un moment d’agraïment. Aquests dies penses més en Jesucrist: això és el Gòlgota, això el Tabor, …, salvant moltíssim les distàncies, és clar.

Una de les situacions més festives i reconfortants, va ser l’arribada a Can Fenollet, on sant Josepmaria va tenir el primer dinar decent en moltes setmanes. Ens va atendre la Rosa (filla del matrimoni que va ajudar sant Josepmaria) a casa seva. Ens sentim com a la nostra. Tots a taula. Això era com estar al cel! Menjar senzill, però molt ric. El pollastre que ens vam menjar feia poc que corretejava pel corral… El vam assaborir amb un bon porró de vi (només per els més grans), i per postres… crema catalana.

Després d’un afectuós comiat, ens esperava una part del camí molt exigent (la canal del Grau del Fangueret) degut a la pronunciada inclinació i perquè els nostres estómacs necessitaven més sang del normal. Mig exhausts, vàrem arribar al cim de la muntanya de Santa Fe, on vam rematar la feina resant el Rosari.

Com bé ens repetia el nostre mossèn, la vida contemplativa es componia de pregària, pla de vida, etc., però, després calia materialitzar-la. Portar allò sobrenatural a allò natural de cada moment; i això intentava el grup.

El tercer i quart dia vam tenir la gran sort de pernoctar al Càmping d’Organyà. Un lloc magnífic, envoltat de muntanyes, on vam tenir l’oportunitat de fer un bon bany, encara que breu. Primer calia celebrar Missa. Ens va rebre el Mariano que ens va obrir la preciosa església de Santa Maria d’Organyà. Moment sublim. Ens semblava magnífic celebrar la Santa Missa enmig de la natura, però en un lloc consagrat, amb bancs i tot allò necessari per a l’Eucaristia, tampoc no estava malament.

Muntem les tendes de campanya en una parcel·la del càmping i després d’una bona dutxa, sopàrem al restaurant.

La tercera etapa era molt intensa, però més curta. Ilus ens esperava al final de l’etapa, per recollir-nos i portar-nos novament a passar la nostra segona nit al càmping. Els nostres cossos s’acostumaven a les marxes de 6 a 8 hores diàries.

A la tarda vam tornar a celebrar missa a la petita i molt ben conservada església de Noves de Segre. La responsable d’obrir-nos i tancar l’església ens va atendre meravellosament. A la sortida, ens esperava un magnífic berenar.

Aquella tarda vam arribar al càmping molt abans del que solíem fer-ho. Aprofitem per rentar una mica de roba, alguna tertúlia i una bona capbussada a la piscina. Ens esperava de nou un sopar fantàstic.

Ens anem al llit com de costum, bastant cansats, els dies eren atrafegats i intensos. Aquesta nit, a més, ens va acompanyar una bona tempesta. A les 3 del matí vàrem haver de ficar totes les nostres coses dins les nostres tendes. El soroll dins una tenda, mentre plou amb intensitat, és ensordidor. Gràcies a Déu, la pluja no ens va afectar massa, tret d’algunes coses que oblidàrem a causa de la foscor.

Quarta jornada. Tot i la incomoditat del terra mullat, calia recollir les tendes i tot l’equip, i a esmorzar.

Aquest matí, s’acomiadava de nosaltres Mn. Jonatan. Havia de celebrar Missa als pobles que atén al Rincón de Ademús (València) i la seva marxa era necessària, però trista per a tots els integrants. El vam acomiadar amb una bona cançó que sonava així: “adéu amb el cor, que amb l’ànima no puc…”

Quina sort poder tenir magnífics sacerdots a les caminades: Eucaristia, Confessió, acompanyament espiritual, …. metges de l’ànima!

Partim cap a la nostra darrera pernoctació.

En aquesta etapa vam fer una llarga ascensió, que culminava a 1.600 metres. El lloc era preciós i estàvem envoltats de vegetació i de pins del lloc. Hi havia una zona clara per pernoctar i vam plantar les tendes, unes allunyades de les altres, a causa dels perillosos roncs de la nit.

Hi va haver descans, direcció espiritual i jocs; i es va resar el rosari.

Cap a les 8 de la tarda, la missa, uns asseguts a terra, altres sobre troncs i amb un altar, perfectament preparat pels nois. Quina alegria feia veure’ls preparar i participar en les lectures!

Després de l’acció de gràcies i cantar-li la salve Regina a la Mare de Déu, ens esperava en plena muntanya, una magnífica barbacoa! Xistorra, hamburgueses, cervesa freda, … Tot un festí, en plena muntanya. El pitjor, és que vam sopar i ens vam anar xiulant al llit. Tocava aixecar-se a les cinc del matí per complir l’horari previst cap a Andorra.

Recollim totalment a les fosques i partim cap al final de la nostra singladura.

La baixada era espectacular, estàvem a una zona nord de la muntanya envoltats de molsa i vegetació. Semblava una selva. La vista no parava de gaudir cada moment del trajecte. Potser el més bonic de tots. Comencem amb una estona de pregària.

Arribem al final de la baixada i tocava de nou pujar. Mirant cap amunt, se’ns feia impossible poder arribar fins a dalt. El cansament acumulat i el nom del cim no ens encoratjava gaire: “La Cabra Morta”. Entre cansament i cansament, feien broma sobre la cabra, si a hores d’ara, ja hauria mor.

Després d’una pujada molt dura i travessant una mica de civilització, arribem per fi al nostre destí: Andorra!

Allà hi trobàrem als nostres amics de l’Associació del Camí, amb una bona barbacoa i amb molta alegria de veure’ns per celebrar l’Aplec.

Després de nombroses mostres d’afecte, celebraríem la nostra darrera Eucaristia envoltats de les majestuoses muntanyes d’Andorra. De nou molt emocionant. El nostre estimat Mn. Javier Santos, ens va donar una última homilia, que ens va ajudar molt.

Acabem amb un bon dinar: costelles de xai, botifarres, amanida, pa amb tomàquet, begudes variades i de postres, préssecs; per acabar coca d’Organyà i cafè per a tots.

 

Després d’un comiat afectuós, pugem tots a les furgonetes i partim cap a les nostres llars. Tots cansats, però molt feliços.

Dono gràcies a Déu, per aquesta magnífica aventura, per conèixer més a fons els començaments de l’Opus Dei i per haver compartit moltes coses amb gent meravellosa.