7è artícle sobre qüestiones que requereixen una anàlisi més profunda.

Tres van ser els moments més significatius en què sant Josepmaria va tenir seriosos dubtes sobre si havia de continuar cap a Andorra o tornar a Madrid.

El pla que havien traçat consistia en passar a Andorra tots els que eren a la zona republicana i ho farien en diverses expedicions. La primera estaria formada per sant Josepmaria, Juan Jiménez Vargas, José María Albareda, Pedro Casciaro, Francisco Botella, Miguel Fisac, Manuel Sainz de los Terreros i Tomás Alvira. Seguirien la mateixa ruta que uns mesos abans havia emprès el germà de José María Albareda.

A continuació, en diferents expedicions, seguirien tots els altres.

Els semblava que la primera expedició podria passar a Andorra en una setmana, però aviat van veure que l’organització de les expedicions d’evasió eren molt més complicades del que havien pensat. A Barcelona van estar 40 dies esperant l’inici de la sortida. Sant Josepmaria es va adonar aviat que era molt difícil que poguessin passar tots, per això va decidir en diverses ocasions tornar a Madrid per no deixar abandonats als que hi romanien.

Vegem a continuació aquests tres moments de dubtes sobre el què havia de fer, segons li semblava a ell que era la voluntat de Déu:

1. A mitjans d’octubre, estant a Barcelona, ​​sant Josepmaria va decidir tornar a Madrid en tren i va anar decididament a l’estació per comprar el bitllet, com recordava Juan Jiménez Vargas l’any 1980.

Un bon dia el Pare va decidir tornar-se a Madrid, tal com ja havia passat altres vegades.

Estava jo sol amb ell al pis de Diagonal quan m’ho va dir, amb una decisió terminant que no deixava alternativa per demanar aclariments, i em va indicar que nosaltres havíem de seguir igual, sense canviar el pla.

El Pare va sortir llavors al carrer. Anava a l’estació, a assabentar-se dels horaris de trens i treure bitllet per a València, camí de Madrid. Va ser sens dubte el pitjor moment que he passat a la meva vida -puc assegurar-ho amb rigorosa objectivitat- i al cap dels anys ho recordo com si no hagués passat el temps.

Passada mitja hora, quan jo encara no havia tingut temps de reaccionar i no sabia com transmetre-ho als altres, ja estava de tornada perquè havia canviat d’idea. Una altra vegada veia clar el Pare quina era la voluntat de Déu, i mantenia la seva decisió d’arribar fins al final, a consciència que ens havíem ficat en una empresa perillosa, i fins humanament impossible.

Sant Josepmaria s’adonava que era una empresa impossible. Per començar haurien d’estar a Barcelona 40 dies sense diners i amb el perill constant de ser descoberts.

2. Una segona ocasió va ser a la rectoria de l’església de Pallerols. Va ser la nit del 21 al 22 de novembre. Aquesta vegada va ser un dubte molt més intens i dolorós, amb la pràctica certesa que no estava fent la voluntat de Déu, que estava emprenent un empresa impossible, que estava temptant a Déu i abandonant als que quedaven a Madrid. Va ser tant el dolor d’aquella nit que la va passar sencera plorant i gemegant, suplicant a Déu que veiés clar el que havia de fer, segons fos la seva voluntat.

La trobada d’una rosa de fusta estofada va ser el senyal que feia bé continuant el seu camí cap a Andorra.

Ho hem analitzat exhaustivament en l’apartat anterior.

3. Finalment la nit del 27 de novembre, abans de sortir cap a Andorra, va tornar a plantejar el dubte de si era convenient que ell seguís en l’expedició o era millor tornar a Madrid, on podria estar amb els que quedaven en aquella zona i encoratjar-los en moments tan perillosos. En aquesta ocasió el dubte era produït per l’extrema debilitat en què es trobava; no es veia capaç de suportar les llargues caminades que tenien per davant i pensava que seria una càrrega per als altres. Recordem que des de l’inici de la guerra havia perdut 40 Kg.