Una aventura en el tram final del pas dels Pirineus

Dels dies 11 al 14 d’octubre un grup de 70 persones del barri de Vallecas, de Madrid, van estar a Andorra per visitar a la Mare de Déu de Meritxell, patrona d’Andorra. El grup estava format per diverses famílies amb els seus fills, que tenen relació amb el col·legi Tajamar.

Van aprofitar aquests dies per fer un recorregut pels llocs on va estar sant Josepmaria l’any 1937. L’últim dia es van atrevir a pujar el temible barranc de la Cabra Morta i arribar a peu fins a Sant Julià de Lòria.

Daniel Gutiérrez, organitzador d’aquesta excursió, ens explica l’aventura que va començar al riu de Civís i va acabar a l’església de Sant Julià de Lòria. Escriu:

El viatge va resultar perfecte.

L’etapa que vam fer des del riu de Civís va ser genial. Vam tenir molta sort amb el temps, perquè va fer un dia assolellat i sense calor.

El millor va ser que en el viatge en autocar des de l’hotel fins al riu de Civís, al peu del Barranc de la Cabra Morta, vam anar llegint algunes anotacions del llibre “Camino de Liberación“, de Jordi Piferrer. En llegir el Diari, escrit aquest dia per Juan Jiménez Vargas, fa una descripció tan esgarrifosa del barranc de la Cabra Morta i de les penalitats que van patir, que algun de nosaltres va començar a tenir mal cos. Hem de tenir en compte que cap havíem fet l’excursió abans i ens vam llançar a l’aventura uns 55, entre ells, moltes mares i pares de certa edat i xavals, nens i nenes, algun de 7 o 8 anys.

Entre altres coses impactants del relat de Juan Jiménez Vargas, estan: el terme “vertical” que utilitza; que no tenien en algun pas prou espai per posar un peu; que era tal l’ascensió que el company de darrere sempre estava sota els teus peus; i que els guies veien la circumstància de la nit com un avantatge, perquè, de dia molts no s’haurien atrevit a pujar el precipici.

Amb semblant aperitiu, l’autobús es va ficar per una carretera estreta, buscant el punt que jo li vaig marcar la nit anterior a google maps. Vam veure un senyal grog i blau i baixem. Una mica a cegues vam donar voltes en un sentit i en un altre, encara que jo veia la paret i tenia clar que calia creuar el riu cap a aquesta paret. I de seguida vam veure el camí.

Tot, perfectament indicat. Es veu que la cursa de la “Rosa del Nord” està en arribar, perquè vèiem també les tires reflectants per orientar-se de nit.

L’ascensió va resultar molt, molt bonica. Perquè encara que es puja molt, i algun i alguna, anava a un ritme més sofrent, jo, almenys, mai vaig tenir sensació de vertigen. Sí que cal anar tranquil i avisat per no caure ni estimbar-se en un mal pas. Quan vam arribar a dalt, tots estaven exultants. Ens vam fer una foto, que adjunto a aquest crònica, encara que falta la meitat del personal (els joves, que van tirar amb el xut d’adrenalina que portaven). La segona pujada, cap a Mas d’Alins, ens va costar més. I la baixada, llarga, fins a Sant Julià de Lòria, es va fer més tediosa, però encara que vam oferir furgonetes per al que volgués, només van pujar uns pocs. La resta, caminant fins al final.

La Missa a les 19:30, va ser el colofó ​​de la jornada.

Tornarem l’any que ve per fer més trams del Pas dels Pirineus!