Des del Pont de Peramola, sobre el riu Segre, fins Sant Julià de Lòria (Andorra)
Adjuntem una crònica d’un dels participants
Primer dia
Sortim de Toulouse a les 10 hores, a bord de dos vehicles: el minibús del club Estarac i un 4×4 Land Rover. El grup era de 8 persones: Antonio Paradies, Jean-clément Zobler, Samuel Derwael, Daniel Lenique, Damien Godron, Louis-marie Babilotte, César Sanchez anomenat «Santiez» i el sacerdot Gérard Thieux.
El viatge cap a Espanya va durar cinc hores, amb diverses pauses, incloent un picnic al petit poble de la Tour de Querol.
Arribem a Oliana, el punt de partida d’aquest senderisme amb una hora de retard.
La marxa va començar amb una abrupta pujada de dos-cents metres i un pendent del 65%. El sol picava fort, la temperatura ambient era de 35 ° C, i bufava un lleuger vent d’aire abrasador.
Aquesta petita descripció de l’inici del camí ja ens dóna una idea del que serà aquesta ruta seguint les petjades de sant Josepmaria.
Després de cinc hores de caminada al llarg de bells paisatges arribem a Pallerols i entrem a l’església on sant Josepmaria va rebre un regal de la Santíssima Verge, la rosa de Rialb. Passem la nit a la rectoria.
La conclusió d’aquesta primera i intensa caminada de mig dia és que no cal dur a sobre una motxilla de quinze quilos a l’esquena, al llarg d’un dur camí, sota una intensa calor i amb un terreny accidentat. L’Abbé Gérard -un bon expert- ens va exhortar, per als següents dies, alliberar-nos de molts objectes que col·loquem al Land Rover que conduïa ell.
Segon dia
Després d’una nit de fort vent, vam fer un bon esmorzar i la Missa. Començàrem a caminar a les 8:30.
Pensàvem que la caminada d’avui seria de 8 hores a través de bells paisatges, travessant frescos rius per poder banyar-nos, encara que ja sabíem que tindríem un sol de justícia.
No obstant la realitat va ser que vam caminar durant 12 hores, sense poder-nos banyar, doncs els rius estaven sense aigua per la sequedat d’aquests dies!! Vam pujar en total 900 m de desnivell amb pendents del 65%.
El primer que vam descobrir va ser la cabana de Sant Rafael, on sant Josepmaria va passar 5 dies esperant la sortida definitiva cap a Andorra. Vam veure la cabana i l’altar de fusta on sant Josepmaria celebrava cada dia la missa. 4 hores després arribàrem al Barranc de la Ribalera, on sant Josepmaria celebrà l’última missa abans d’arribar a Andorra.
Les anècdotes d’aquesta marxa són nombroses:
Vam haver d’escalar una tanca que ens tancava el pas en una reserva de caça, poblada de cérvols, isards i altres animals de caça major.
L’últim tram de la canal de la Jaça, a Aubenç, està equipat amb cordes fixes per facilitar l’ascens final. La fresca temperatura de 35 °C ens ha acompanyat fidelment durant tot el dia. Finalment -a les 22h- arribem a la Casa d’Aubenç, on vam acampar en uns magnífics prats.
Prop de les 23h va arribar el grup de Rennes acompanyat pels bombers de la Generalitat de Catalunya, ja que s’havien perdut al pujar Aubenç des de la cara oest i no per la cara sud, com vam fer nosaltres. El grup de Rennes -que havia sortit un dia més tard de França- va pujar a Aubenç des del poble de Gavarra i en aquest trajecte es van perdre.
Aquest grup estava format per: Pierre Belloir, Charles D’Ogny, Augustin Ermeneux, Benoit Bourgeois «el Bûche », François Ferrieu et Etienne Briend.
Per resumir aquest dia, sense entrar en detalls extraordinaris que cadascú va experimentar personalment, només puc dir: Gràcies sant Josepmaria!
Tercer dia
L’accidentat dia d’ahir va acabar al voltant de la mitjanit, però no va acabar aquí la festa, ja que durant tota la nit vam tenir un constant concert d’un ramat de cabres que es van instal·lar davant mateix de les nostres petites tendes de campanya.
Havíem previst iniciar la caminada a les 8 del matí, però després del concert de la nit i el cansament del dia anterior vam començar a caminar a les 10.
Aquest dia va resultar de sorprenents resultats, a tots els nivells.
1) el coneixement mutu dels dos grups (Toulouse i Rennes).
2) Un riu idíl·lic digne d’una pel·lícula sota els tròpics equatorials després de 3 hores d’una calor pròpia del desert del Sàhara!!
3) El descobriment del senderisme més dur per part dels de Rennes: que es pensaven que els Pirineus eren com el massís d’Armórica, (que són bonics, però una mica … Brittany!!)
4) Una capella perduda en la natura, al llarg del nostre camí, en un lloc ben conservat!!
5) El coneixement profund del que va passar a sant Josepmaria durant aquesta gran travessa.
6) I, per descomptat, el bell paisatge, la nit al voltant de les 19h, sublim amb llum rasant.
Després d’aquests descobriments, al voltant de les 19:30, vam tenir l’alegria de veure l’Antonio que amb el seu minibús ens va recollir per acabar el dia al càmping d’Organyà, on la presència d’una piscina, dutxes i electricitat va fer reviure el nostre cor. El cansament acumulat per tots els caminants es va dissipar ràpidament: muntem les tendes de campanya en 5-10 minuts (el rècord de l’hora!) ja que volíem anar a la piscina. Malauradament quan vam arribar feia 5 minuts que havien tancat!
Vam anar a dormir a les 21:45 sota una temperatura d’uns 35 °C i amb petits insectes, els mosquits, que ens van acompanyar.
Quart dia
Com que avui havíem de pujar la muntanya d’Ares, la de més desnivell de tota la caminada, vam decidir llevar-nos tan aviat com fos possible (al voltant de les 5:30) per iniciar la marxa sense sol. Finalment ens llevem a les 6 am. Entre esmorzar, recollir tendes i desplaçar-nos en cotxe fins a l’inici de la ruta, vam començar a caminar a les 8:30 am, en lloc de les 7:30 com estava previst. Jordi Piferrer, de l’associació d’amics del camí, ens acompanyar a l’inici del camí que puja a Ares, fins passar el riu de Cabó. A partir d’aquest punt iniciem sols la pujada a Ares (uns 900 m de desnivell).
Vam calcular que la pujada la faríem en 3:30 h, però per una feliç coincidència es va fer en 2:45 h. És un llarg camí antic en constant pujada. El punt final va resultar ser un petit llogaret en ruïnes bastant encantador (prat, capella, corrals, 4 cases derruïdes …). A l’església del poble vam tenir la santa missa i després un dinar fred que contrastava amb la calor del dia!!
Després vam baixar durant 2 hores per l’altre costat de la muntanya i vam acampar al peu d’una cabana completament restaurada però que estava tancada i no vam poder utilitzar. Era la Borda de Conorbau (en els prats de Baridà), on sant Josepmaria va passar el dia 30 novembre de 1937.
Arribem al voltant de les 17h, i vam fer el següent pla:
• Berenar i begudes
• Xerrada sobre la temprança
• Preparació de foc
• Muntar tendes de campanya
• Rés del Rosari
• Preparació del sopar i encesa de foc (tipus foc de Sant Joan)
• Meditació
• Sopar i per la nit (jocs d’home llop)
• Posta de sol al voltant de la foguera
El joc de la vigília és un joc increïble, ja que crea un ambient molt festiu. El principi és simple: dos oposats campaments de vilatans i d’homes llop. L’objectiu és que un dels dos camps ha de sobreviure matant-se entre si. Cada persona té un paper, però ell no sap el paper de les altres persones. Per eliminar algú del joc, s’ha de votar després d’un discurs fet per un dels participants del joc!! Es tracta d’un joc molt divertit.
Cinquè dia
Avui serà un altre dia dur. Els més petits i joves demanen contínuament:
“On som? Quan arribarem? Durant quant de temps més patirem? Fa molta calor! Quan estigui a casa, em quedaré al sofà per sempre…”.
La marxa d’aquest dia va començar en silenci mentre es baixava pel torrent de Baridà en direcció al riu Segre. Mentre avança el dia la calor va en augment. Molta suor i molt a oferir a Déu… Un cop a la part inferior de la muntanya després d’un descens increïble caminem al llarg del riu Segre per arribar al minibús que estava ple de begudes ensucrades !!
Durant aquestes caminades he begut més refrescs com mai havia begut en la meva vida. De mitjana vam beure cada un més de 2 litres de sucs de millor o pitjor qualitat, però que per a nosaltres va ser una benedicció rebre diàriament aquestes begudes.
Vam fer un pícnic prop d’un riu, on ens banyem i rentem. Això ens delecta a tots i especialment als nostres estimats amics de la Bretanya on al seu país gaudeixen d’una temperatura digna dels estius més calorosos a Gran Bretanya, és a dir, 15 graus!
La resta del dia va acabar amb una altra petita pujada de 800 m fins arribar a la Collada de la Torre.
Ara, després de quatre dies acostumats a aquestes saludables caminades fins i tot apreciem aquestes fortes pujades que ens permeten descansar després en els cims. L’arribada a la Collada de la Torre és molt bonica: un petit clar envoltat de grans roures i pins, el cant dels ocells, una borda en ruïnes i una ubicació de fogueres anteriors.
La nit planava entre l’alegria i el bon humor dels caminants i un dinar digne dels més grans xefs de cuina. Els nostres estimats joves escoltes, que eren la majoria, ens van sorprendre amb un altre foc de Sant Joan, més gran que el d’ahir.
Orgullosos d’haver realitzat la major part del trajecte del pas dels Pirineus, només ens queda l’última etapa. Amb aquesta idea ens vam anar posar a dormir al voltant d’aquest foc ardent que il·lumina els nostres pensaments.
Sisè dia
L’últim dia va ser atacat per tots com la cirereta del pastís. Ens van advertir que tindríem una suau pendent costa avall amb una petita pujada fàcil, amb un total de 3 hores, i que al final tindríem un riu per a banyar-nos.
La realitat no va ser exactament així. El “petit descens” va ser una forta baixada de 700 m, i l’ascens -el barranc de la Cabra Morta- una abrupta pujada d’uns altres 700 m, amb alguns trams de “escalada”!
Un cop acabada la caminada de més de 5 hores (no de 3 hores com pensàvem), trobem el minibús prop d’una casa de camp, al costat d’un cirerer ben proveït de cireres negres, com el color de la nostra pell. Va ser un plaer !!!
Acabem el nostre recorregut a Andorra i com a bons occidentals americanitzats vam fer un dinar tipus McDonald, i tot seguit ens vam acomiadar amb un pes al cor (i la panxa plena) molt contents d’haver viscut junts aquesta apassionant aventura.
aquets ‘cremats’ francessos ténen bona escola on els ensenyen a redactar amb eficàcia; el relat és molt sucós. I suggereix noves travessies seguint llur experiéncia.
Nous reviendrons !
¡ Volveremos !
Car c’était magnifique et ce sera encore plus beau l’année prochaine…
Imopresionado por el relato de estos valientes expedicionarios que han completado la ruta en unas dificilísimas circunstancias. La altísima temperatura de estos días ha batido récords. Estoy seguro que recordarán esto de por vida, como la mayoría de valientes muchachos que durante estos años han seguido las huellas de san Josemaría y los que le acompañaban por el Paso de los Pirineos en busca de libertad
Aquests nois francesos han fet una travessa duríssima: per les condicions climatològiques (feia molt de calor), han dormit gairebé sempre en tendes de campanya al llarg del camí i han fet pràcticament tot el recorregut del Camí d’Andorra, cosa que molt poca gent ha fet. Van començar al pont de Peramola i acabaren a Sant Julià de Lòria.
Un très grand merci à Jordi, Tony et tous ceux qui nous ont aidé dans cette aventure.
Aux courageux garçons de Toulouse et Rennes ce n’est qu’un au-revoir à juin 2016.
Vous avez marché très bien: me meilleures veux!!! Nous vous attendons l’année prochaine avec plus de monde. Merci de votre premier visite.
Ignace
Fantástica explicación de este grupo de chicos franceses
¡Que alegría veros en esta heroica travesía! Os felicito y agradezco recibirla, me siento más cercana a vosotros. GRACIAS y adelante.
es fabuloso todo lo que haceis y maravilloso el paisaje.
Formidable!!!!
1er Jour
Nous sommes partis de Toulouse à 10h, à bord de deux véhicules : le minibus du club Estarac, un 4×4 Land Rover et un groupe de 8 personnes : l’Abbé Thieux ; Antonio Paradies ; Jean-clément Zobler ; Samuel Derwael ; Daniel Lenique ; Damien Godron ; Louis-marie Babilotte et César Sanchez dit Santiez.
Le trajet en direction de l’Espagne dura cinq heures ; il fut agrémenté de plusieurs pauses, dont un pique-nique au petit village de la Tour de Carol.
Nous sommes arrivés à Oliana, point de départ de cette grande randonnée, avec une heure de retard.
La marche commença par un petit dénivelé de deux cents mètres sur une pente de 65% à escalader ; la température ambiante était de 35°C avec une légère brise d’air chaud et un soleil de plomb.
Ce petit récit nous donne une idée de ce qui accompagnera cette promenade de santé sur les pas de Saint Josémaria.
Après cinq heures de marche, le long de paysages magnifiques on termina à Pallerols dans une petite chapelle où Saint Josémaria reçut en cadeau de la Sainte Vierge, la rose de Rialp. Nous y avons passé la nuit, dans le presbytère.
La conclusion de cette première demi-journée intense est qu’il ne faut pas avoir un sac de quinze kilos sur le dos pour marcher sous cette chaleur accablante et ce relief accidenté. L’abbé Thieux, en bon expert, nous exhorta, pour les jours suivants, à nous délester d’un maximum d’objets que nous avons placé dans le Land Rover qui nous suivait pour l’intendance.
2ème jour
Après une nuit très venteuse, un petit déjeuner copieux, puis la Messe, nous sommes partis à 8h30.
Motivés par notre cher Antonio, ces 8 heures de marche seront magnifiques avec rivières fraîches pour se baigner et dénivelés « peu conséquents ». L’inconvénient ou l’avantage sera cette chaleur torride.
Tout put se réaliser sauf 2 petites choses : tout d’abord les rivières traversées n’étaient pas propices à la baignade car asséchées !! Puis le dénivelé était très conséquent : 900m de dénivelé à 65 %.
Sinon, les paysages sublimes étaient au rendez-vous, la découverte de la cabane Saint Raphaël où Saint Josémaria a passé une semaine d’attente avant de poursuivre sa traversée nous a touché tout comme l’autel sur lequel Saint Josémaria a célébré sa dernière messe de la traversée.
Les anecdotes de cette marche sont nombreuses :
Nous avons dû escalader un grillage qui délimitait une réserve de chasse, peuplée de chevreuils, de biches et de cerfs. Une fois cette réserve traversée, nous nous sommes rendus compte que nous risquions une amende très salée !
Ensuite, nous avons eu la surprise d’utiliser des cordages, nécessaires pour une « marche » … officieusement verticale, qu’une fraiche température de 35°C a su accompagner fidèlement.
Le soir nous sommes arrivés vers 22h à la Casa d’Aubenç ou nous avons bivouaqué et retrouvé un Abbé assez en forme. Un autre groupe venant de Rennes nous rejoignit, à l’aide des pompiers, vers 23h car ils s’étaient perdus. Dans ce groupe on y trouve Pierre Belloir, Charles D’Ogny, Augustin Ermeneux, Benoit Bourgeois surnommé « Bûche », François Ferrieu et Etienne Briend.
Pour résumer cette journée sans rentrer dans les détails extraordinaires que l’on a vécus je dirai : Merci Saint Josémaria !
3ème jour
Le matin de cette journée fut un temps de récupération important.
En premier lieu par rapport à la belle journée d’hier qui s’acheva vers minuit et en deuxième lieu par rapport à un concert interprété par un troupeau de chèvres au pied de nos modestes tentes. Nous avons donc repris la marche non pas à 8h comme prévu mais 10h.
Le déroulé de cette journée se traduit par des découvertes surprenantes à tous les niveaux.
1) La connaissance réciproque des deux groupes (Toulousains et Rennais).
2) Une rivière idyllique digne d’un film sous les tropiques équatoriales après 3h sous une chaleur digne du désert du Sahara!!
3) La dure découverte de la randonnée par les Rennais : eux qui croyaient que les Pyrénées étaient comme le massif Armoricain, (comme qui dirait dans La tour Montparnasse infernale « ils sont mignons, mais un p’tit peu … bretons » !!)
4) Une chapelle perdue en pleine nature plutôt bien conservée, longeant notre chemin d’escalade !!
5) La compréhension en profondeur de ce qu’a vécu Saint Josémaria durant cette grande traversée.
6) Et bien sûr des paysages magnifiques qui, le soir vers 19h, se subliment avec une lumière rasante.
7) Après ces belles découvertes, vers 19h30, nous avons eu la joie de voir Antonio venir nous chercher en minibus afin de terminer la marche de la journée plus rapidement pour arriver à un camping où la présence d’une piscine, de douches, et d’électricité nous raviva le cœur. La fatigue accumulée par les toulousains et qui commençait pour les rennais au vu de cela s’est vite dissipée à tel point que le montage des tentes s’est fait en 5-10 minutes (le record du séjour !) pour finalement se précipiter vers la piscine qui avait malheureusement fermé 5 minutes auparavant !
Nous nous couchâmes le soir vers 21h45 sous une température avoisinant les 35°C en compagnie de petits insectes type moustiques.
4ème jour
Cette journée, annoncée la veille comme la plus physique du séjour, nous faisait décider de nous lever le plus tôt possible (vers 5h30) pour attaquer la marche « à la fraîche » ! Ce ne fut pas le cas : nous nous somme levés vers 6h !
Voulant se dépêcher pour attaquer les 900 mètres d’altitude à escalader, nous somme arrivés non pas à 7h30 comme prévu, mais à 8h30 au lieu de rendez-vous pour commencer la montée d’Ares. Aidés au début pour trouver le sentier par Jordi Piferrer, nous avons tourné en rond pendant 30 minutes avant d’attaquer cette montée qui, de vue, paraissait sympathique.
La montée était estimée durer 3h30, mais par un heureux hasard nous l’avons fait en 2h45. Cela s’explique par un moment de marche fait tout azimut.
Le point d’arrivée de cette monté d’Ares se trouva être dans un petit hameau en ruines tout à fait charmant (prairie, chapelle, ferme..) où nous avons pu avoir la sainte Messe et un repas froid qui contrastait avec la chaleur ambiante!!
La fin de cette journée se fit plutôt tranquillement. Nous descendîmes pendant 2 heures l’autre versant de la montagne et nous avons bivouaqué au pied d’une cabane totalement restaurée mais non utilisable.
Arrivés vers 17h, la soirée se profila de la façon suivante :
Goûter
Causerie sur la tempérance
Préparation du feu
Montage de tentes
Chapelet
Préparation du repas et allumage du feu (type feu de la Saint Jean)
Méditation
Repas puis veillée (jeux du loup garou)
Coucher (pour la plupart) autour du feu de camp
Le jeu de la veillée est un jeu incroyable car il crée une ambiance chaleureuse et festive. Le principe est simple : 2 camps s’opposent les villageois et les loups garous. Le but est que l’un des deux camps survive en tuant l’autre. Chaque personne a un rôle, mais il ne connait pas le rôle des autres personnes. Pour éliminer une personne du jeu, on vote sur un discours monté de toutes pièces par l’un des participants du jeu !! En gros, c’est un jeu où la franche rigolade est de mise.
5ème jour
Une grosse petite journée s’annonce et les jeunes ne font qu’en redemander :
« On est où ? C’est quand qu’on arrive ? On va marcher combien de temps encore ? Qu’est ce qu’il fait chaud ! Moi, quand je serai chez moi, je resterai dans mon canapé ad vitam aeternam…. »
La marche de cette journée commença calmement tout en descendant, mais plus on descendait plus la chaleur augmentait, cela, bien sûr, nous présageait une transpiration intense et beaucoup de choses à offrir à Dieu… Arrivés en bas de la montagne, après une descente rocambolesque qui s’est agrémentée par une déviation obligatoire du chemin officiel (flanc de montagne détaché sur le chemin), nous avons longé la rivière du Sègre pour rejoindre le minibus chargé de boisson sucrées à ras-bord!!
J’ai bu au cours de cette traversée plus de boissons gazeuses que je n’ai jamais bu de toute ma vie. On buvait en moyenne plus de 2L de jus plus ou moins bons, mais à nos yeux c’était une bénédiction de recevoir presque tous les jours ces boissons.
Nous avons pris un pique-nique au bord d’une rivière où nous nous sommes baignés et lavés. Cela ravit tout le monde et surtout nos chers amis bretons qui retrouvèrent une température aquatique digne des plus chaud étés de Bretagne, c’est-à-dire 15 degrés !
La suite de la journée se termina par une autre petite montée de 800 m d’altitude.
Habitués maintenant à ces promenades de santé depuis 4 jours ; nous appréciâmes encore plus un ombrage fort garni le long de cette montée. L’arrivée fut magnifique : une petite clairière entourée de grands chênes et de pins, les chants des oiseaux, une habitation en ruines et un emplacement de feux de camps déjà réalisés.
La soirée se profila dans la joie et la bonne humeur par des jeux et un repas digne des plus grands chefs cuistot : « Flagellés/Lentilles saupoudrées d’herbes de cuisine ; saucisses ; melon d’Espagne » Comme quoi, la vertu de détachement est réellement accessible à tous après 4 jours de marche intensive ! Nos chers jeunes (scouts pour la plupart) nous ont régalé d’un autre feu de Saint Jean plus gros que celui de la veille.
Fiers de ce que nous avions déjà accompli, et soulagés de ce qu’il nous restait à faire le lendemain nous nous couchâmes autour de ce feu ardent avec des étincelles plein les yeux.
6ème jour
Ce dernier jour fut attaqué par tout le monde comme la cerise sur le gâteau. Prévenus que nous aurions une descente en pente douce avec une petite montée facile à gérer, le tout en 3h, saupoudré d’une baignade fraîche dans une rivière.
La réalité fut presque cela … à part que la petite descente de 700 m et la montée de 700 m d’altitude également n’était pas en pente douce mais plutôt de type « escalade » !
Une fois cette marche de 5h achevée (et non de 3h), nous retrouvâmes le minibus déposé la veille dans une ferme au pied de 4 cerisiers bien fournis de cerises noires comme la couleur de notre peau. C’était un délice !!!
Nous terminâmes notre séjour comme de bon Occidentaux Américanisés par un festin de type McDonald où, après s’être empiffrés, nous nous quittâmes le cœur serré (et le ventre rempli) par cette magnifique aventure passée ensemble.
La réflexion de Damien décrit bien la nature de notre séjour : « Rien n’était facile, tout était génial et ce n’est pas comparable au scouts. »