Escrit de Ferran Sánchez Agustí

La Baronia de Rialb fita al nord per Gavarra amb Coll de Nargó, al nord-est amb Peramola, al nord-oest amb la Conca de Dellà, a ponent amb Artesa per Anya-Vall·lebrera, a migdia amb Ponts i el Tossal, a llevant amb Basella i Tiurana. Zona de transició orogràficament parlant entre la Depressió Central i el Prepirineu, d’ocultació i trànsit en èpoques convulses, moll de partida per a desenes de persones durant la Guerra Civil cap a la llibertat. Es tracta d’un camí natural que discorre paral·lel per la dreta del curs fluvial que emergeix al temut forat de Buli, moisés del riu Alb o blanc, fins que la roca Encantada dóna la benvinguda al caminant abans d’arribar a la Rúa. Tot seguit s’accedeix alhora als termes de Bóixols, Valldarques i Sallent, mala terra, mala gent, proclama l’antiga dita referendada a mitjan segle dinou pel corresponsal pallarès de l’estadista Madoz que va definir aquest terreny tal com continuava essent a la pràctica cents anys deprés: montañoso, áspero, pedregoso y quebrado […] de mala calidad. El municipi de Bóixols i Cases de Carreu, és des d’antany jurisdicció de la baronia d’Abella, la clotada de Valldarques pertanyia a la batllia de Sallent i Montanissell, fins l’annexió a Coll de Nargó (1969).

A pesar de la disseminació, l’activitat humana va ser notable a les masies del Rialb, Nargó i les Valls de Valira, especialment a la postguerra perquè es vivia i sense passar gana. Solament al Rialb existiren vuit escoles rurals, set cases rectorals habitades, sis molins d’oli i set de cereals. Cases antigues amb aigua de cisterna i llum natural, comunicades solament per camins de bast amb animals de peu rodó com a únic mitjà de transport, masiencs, masovers, parcers o mitgers un xic furos, pobres, per un general introvertits, retrets i recelosos, dedicats a pasturar ovelles i cabres, criar aviram i un porc pel gasto familiar, caçaven llebres i tudons, recol·lectaven bolets, artigaven o practicaven buïgues als poblats boscos del seu entorn, cultivaven patata de sembradura i bancalets de subsistència: forment per fer pa, mill, civada, ordi, espelta, sègol, guixes, llegums, hortalisses.

Els fugitius arribaven amb el cotxe de línia al pont de Peramola o el de Biscarri, conegut com el pont del Pinso, a Benavent de la Conca, per emprendre amb nocturna, silenciosa i discreta clandestinitat fent de la nit, dia, amb l’única llum de les tenebres, el camí de l’esperança cap a Andorra no exempt però de tribulacions en jorns d’angoixa a través del carrefour final d’evasió, por i mort de les Valls de Valira. [1]

Gent atemorida com capellans, catòlics, conservadors o carlistes van trobar abric i refugi transitoris en coves com la de l’Olormini a Organyà, forats com el Pitarell a Coll de Nargó o grutes al Rialb com la balma de la Fabregada on s’havia de pujar amb escala de fusta o corda cinc metres, les Esplugues de Vilapalana, l’espluga dels Moros al mas Barrat, l’espluga de Tobell a Polig, l’espluga de les Cabres a Sant Cristòfor de la Donzell o la casa balmada d’Espuellà a Peracolls.

Algun masover de nom ignorat que ocultava o passava gent, fart que emprenyés desertors o pròfugs de files, va matar d’una perdigonada un veí de les Masies de Nargó: Ramon Guàrdia Serra, 36 a., germana Trini, després de calar foc a la barraca que tenia aquest a la Creu de l’Oliva, bosc de Sallent i Montanissell: 14/04/38. A les mateixes Masies de Nargó, Josep Fusté Angrill, 52 a., esposa Teresa Boix, fills Joan i Anna, va morir en explotar-li a la cara una bomba d’un munter d’abandonades que va trobar entre la palla d’una barraca de la seva propietat: 07/09/38.

A la primeria de 1938 van trobar als Feixans de la serra d’Aubenç, compartida pels termes de Peramola i Coll de Nargó, el cadàver d’Enric Vilella Boix, 46 a., del mas Aubàs, mort d’una perdigonada mortal al cap quan anava a sufocar un foc provocat en un bosc proper a un camp de patates de sembradura: hombre de pocos alcances y mucha malicia, se dedicaba a descubrir a los mozos que no queriendo prestar servicio en el Ejército rojo se escondían por estos montes, esperando la ocasión para trasladarse a Andorra y de allí a la España nacional […] se entretenía en dar sobresaltos a los desertores de las filas rojas que se guardaban en esas montañas si bien en el fondo no los descubría, tratándose de un individuo algo perturbado como toda su familia, segons l’alcaldia de Peramola i la GC d’Oliana: 10/08/44.

A la mateixa serra d’Aubenç van matar l’emboscat Pere Capdevila Bulló, 24 a., germà Pere, Coll de Nargó, capturat a Gavarra: 03/07/38 i Ramon Solé Marsol, 33 a., fill d’Antoni Solé Bigordà, la Baronia de Rialb: 06/07/38. El 1940 van trobar els cadàvers dels emboscats Antonio Vidal Capdevila, 22 a., de Valldarques de Montanissell, germana Concepció, cal Pito, Coll de Nargó, arrestat el juliol de 1938 i Sebastià Vidal Tomàs, 22 a., de Sant Marc de Pallerols (la Baronia de Rialb), germà Antonio, de Valldarques de Montanissell, detingut: 26/06/38.

L’Empordanès, Caminal, Canes, Guardiola, heretat de Guàrdia, Martimà, mas de l’Hereu o el Puig de Galí, mas d’en Pla, Olivelles, Olives, Ramoneda, Roger, Arçosa o Baridà, van estar, entre moltes altres, cases-refugi de deserció, ocultació i etapa d’evasió al Rialb vers les Valls del Valira com la protagonitzada la tardor de 1937 per sant Josepmaria Escrivá de Balaguer. Va arribar, amb passaport de funcionari “José Escribá Albás”, de la legació d’Hondures a Barcelona, el 19 de novembre al pont de Peramola, en pic passat Oliana, amb l’Alsina Graells, i va seguir cap a cal Vilaró -bressol del poeta peramolí Josep Espunyes Esteve “Vilaro”-, rectoria de Pallerols i ca l’Empordanès. I el 27 al vespre van sortir cap a la casa balmada del Corb, espluga de les Vaques al barranc de la Ribalera, canal de la Jaça, casa d’Aubenç, casa Fenollet, bosc de Santa Fe, corral de cal Fiter d’Ares, bordeta de Conorbau, borda de Baridà, roques de la Caubella, cal Roger, barranc de la Cabra Morta, Santa Ma de Feners, Mas d’Alins -caseria laurediana a 1.400 m d’altitud-, borda del Gastó, Fontaneda, coll de Jou i meta final Sant Julià de Lòria on es van donar per sans i estalvis el 2 de desembre a la matinada, conduït en unió de 22 més amb una mitjana diària de dotze feixugues hores nocturnes de camí, per Josep Cirera Fàbrega, de cal Querol de Sallent i Montanissell, gairebé dos mesos després de sortir de Madrid amb un passi del Sindicato Regional de Servicios Públicos – Sección de Abogados CNT-AIT. [2]

Al serrat de la Vinya del Moliner, Noves de Segre, soldats de la Durruti en retirada van matar Francisco Bentanachs Oliva “el Ciscu del mas Baridà”, 58 a.: 28/1/39. El seu cadàver es va trobar a les Balsarrades. Una placa ho recorda a peu de camí. Van actuar d’òptims samaritans des de can Baridà al dictat de l’Evangeli l’esposa Margarita Pellicer Travé, la filla Rosita, casada a cal Pescador de Sant Tirs i finada als 57 a. el 1976 a la Seu, i el fill Jesús, 32 a., guia de les vanguàrdies franquistes des d’Isona a la Seu el 1939 -s’explica al capítol de la Retirada-, pare de Francesc Xavier i Jesús Bentanachs Vives, excontrabandista i alcalde de Noves. Jesús Bentanachs Pellicer, pagès i conductor de professió, quan va percebre que acabarien detenint-lo es va passar als nacionals després d’acompanyar molta gent fins Andorra en combinació amb altres guies alturgellencs per les bordes d’Ares, serrat de l’Espasa, Tragó d’Ares, font de Piqué, els tarters 1 i 2 anomenats els Meneirons, Guàrdia d’Ares, borda del Feu (Josep Fàbrega Buchaca), valls d’Aguilar. De les aproximadament mil persones que va menar, unes 800 van trobar aliment, roba, allotjament, moltes de franc, els dies necessaris a can Baridà, enclavament de la Parròquia d’Hortó a 1.100 m d’altitud, terme de Ribera d’Urgellet, humil però providencial llar, etapa semifinal d’evasió i contraban. D’aquí baixaven cap a la central elèctrica de Noves, Parròquia d’Hortó, Aravell, Ballestar, Sant Joan Fumat, Farga de Moles, Argolell, Mas d’Alins i Sant Julià de Lòria (Andorra).