Caminant pel Camí d’Andorra

La Maria Pilar Torra, que habitualment assisteix a les Caminades del segon dissabte de mes, ens escriu.

Fer el camí de Pallerols a Andorra fa pensar.

Normalment no el fem sols. Algun amic ens n’ha parlat, ens ha convidat, ens ha convençut, i ens hem decidit a sumar-nos al grup que un cop al mes en fa un tram. Potser també convencem un amic, un familiar, que ens acompanya a la ruta…

Abans que nosaltres, molta gent ha fet aquet camí: contrabandistes o maquis; sants i pecadors; fugitius de la justícia, fugitius de la injustícia; vells i joves… És com el camí de la vida…. N’hi ha que hi ha passat sense pena ni glòria; hi ha qui hi ha mort, a alguns els han matat i estan enterrats al camí… D’altres n’han escrit la història o han deixat dit com hi varen passar… I quan es va perdre el costum de transitar-hi, alguns han recuperat els diaris dels caminants, han seguit els passos descrits en els textos, han fet el mateix camí, han consultat experts, han sumat esforços, han engrescat molta gent i el vell camí ha ressuscitat…

El camí és un camí marcat, bastant ben marcat… El guia ens diu: fixeu-vos en les marques!! Els que no coneixem el camí, si no ens fixem en les marques ens perdríem… Allò que és important és veure quina és la marca següent: si la tenim clara podem córrer per llocs més planers o enfilar per trams més costeruts, segur que no ens perdrem… A vegades, la marca costa de trobar: caminem fa estona sense veure’n cap i ens preguntem si anem per bon camí… O arribem a una cruïlla i ens sembla que no està marcat cap on cal tirar… Provem un camí o altre fins que la marca apareix, a vegades amagada, o mig esborrada per l’aigua… A vegades el paisatge és tant bonic que, entusiasmats, seguim endavant sense adonar-nos-en que la marca ens adreçava cap a la dreta o a l’esquerra…..I tenim sort del company o l’amic que ens fa un crit d’alerta…

Els caminants som d’edats molt diverses: de nens i adolescents a adults i gairebé vells…paraula bonica si l’esperit és encara jove… Alguns arribarien molt aviat al final de l’etapa, però esperen els adolescents enjogassats, o alenteixen el pas per estar amatents als que els costa més la pujada…Les edats diverses no importen si l’esperit és el mateix…

Compartim allò que tenim: l’aigua, els ganyips, la fruita… I, si ens sorprèn el fred, també la roba d’abric….I, si cal, algun bastó…

Sembla que les baixades són més fàcils que les pujades…que anar costa amunt és més penós que davallar…doncs, no. Molts cops no és pas així…Difícilment es cau durant la pujada, però en canvi, quan un baixa i sembla que tot serà més fàcil, la caiguda de tant en tant és un fet…

Quan es gaudeix d’un tram planer un pot parlar de moltes coses agradables: es descobreixen punts en comú amb persones gairebé desconegudes, ens sorprèn l’enginy d’un company o companya, o el sentit de l’humor d’aquell que semblava més ferreny…

De tant en tant el paisatge ens meravella: de cop, les muntanyes encara blanques apareixen als nostres ulls i ens sorprenem un cop més de la bellesa de la Creació… I se’ns eixampla el cor i l’anima…

La lectura de les aventures i desventures dels que varen deixar escrit el pas pel camí en els moments difícils de l’any 37 ens deixa muts, impressionats. Som conscients que seguim els mateixos passos, que ens parem als mateixos llocs, que ara el camí és molt menys difícil que en aquells moments, que una bona colla de persones abans que nosaltres han treballat per fer-nos el més clar, més segur, més amable…

Les cases ensorrades, deshabitades, que tants caminants han vist passar al llarg dels temps, sembla que tímidament es van res ? = ART_ID ART_TITULO_ES taurant… Ja s’han penjat ponts per creuar rius… L’antic camí abans tan transitat, recuperat novament, torna a esborrar fronteres, a enfortir lligams, com una metàfora del camí de la vida.