Passant per Ares i Baridà

A les 10 del matí del dissabte 14 de març ens trobàrem a Organyà 25 persones per fer la Caminada prevista per aquest segon dissabte de mes. No tots vingueren amb la intenció de fer aquesta llarga caminada, de manera que ens dividírem en dos grups: uns pujarien a peu des de la Vall de Cabó i els altres anirien en cotxe tot terreny fins a Ares, on ens trobaríem a la una del migdia.

El grup de caminadors fou de disset persones: De Manresa vingueren Jordi Canet, Maria Pilar Torra i Francesc Rossell; de Barcelona, Ignasi Forcada, Jordi Pérez, José Juan Crespo i Jordi Piferrer; de Terrassa, Amadeu Ordeig, Jacint Figueras i Pedro Júdez; de Tarragona, Xavier Vivas; d’Andorra baixaren Amadeu Rocamora i Helena Martí amb el seu fill Josep; d’Organyà vingué Carles Nadal; d’Igualada Daniel Macià i de Lleida Mn. Norbert Estarriol, que celebrà la missa a Ares.

Vuit persones pujaren a Ares en cotxe tot terreny: Octavio Rico, Manel Feliu, Alfons Ferrer i Mateo Toledo amb dos fills seus, l’Oscar i en Raul, que vingueren d’Igualada; de Barcelona, Àngel Avilés i Concepció Muntañà.

A les 10,15 iniciàrem la Caminada des de la carretera de Cabó, prop de la casa de l’Oliva. Amb poc menys de tres hores de pujada contínua arribàrem al poble d’Ares. Poc després hi arribaren els que anaven amb cotxes tot terreny.

El primer que férem, fou la celebració de la Missa que oferírem per en Dani Puch, mort el passat 7 de febrer i que ens havia acompanyat en algunes caminades. Després de la missa, el grup d’Igualada ens obsequià amb una magnífica costellada que ens reanimà de la costeruda pujada d’Ares (un desnivell de 900 metres).

Cap a les 4 de la tarda continuàrem la marxa fins a Noves de Segre, on arribàrem passades les 19 hores. Pel camí poguérem veure la nova construcció de la Borda de Conorbau, on descansà l’expedició de 1937. També passàrem per la Borda de Baridà i per la casa de Baridà.

Tot plegat, una llarga Caminada de 15 Km amb desnivells de més de 1000 m de pujada i altres 1000 m de baixada, i més de 6 hores de camí, amb unes vistes esplèndides sobre la vall de Cabó i la vall del Segre i revivint històries antigues de zones molt poc transitades.

Adjuntem una descripció de la pujada a Ares feta per Juan Jiménez Vargas (un dels expedicionaris de l’any 1937) i recollida en el llibre “Travessant la nit”, d’Octavio Rico i Dámaso Ezpeleta.

El Pare va patir molt, fins el punt que -com escriu el Prof. Jiménez Vargas- la respiració disnèica i el pols incomptable feien témer un fracàs fisiològic com el de Tomàs, i encara que nosaltres estiguéssim molt segurs que superaria la fatiga, una altra vegada podria posar-se nerviós el guia. L’ajudaven Paco i Miguel, que a estones el portaven gairebé sense posar els peus a terra. A ell li era molt dur que haguéssim d’ajudar-lo d’aquesta manera. Aquells que anaven tan a prop diuen que el sentien repetir allò de Non ministrari, sed ministrare (No he vingut a ser servit, sinó a servir).