Des d’Ares i Baridà podreu contemplar unes magnífiques vistes sobre les valls de Cabó i del Segre
El proper dissabte 8 de març farem una Caminada des de la Vall de Cabó a Cal Pallarès, de Noves de Segre, passant per Ares i Baridà.
Aquests camins han vist moltíssimes expedicions de fugitius, ja que era una ruta molt transitada. Normalment quan estaven al coll d’Ares les expedicions anaven cap a Conorbau i continuaven cap al nord-oest i nord planejant, sense perdre alçada, en direcció a La Guàrdia d’Ares, Taüs, Castellàs, Coll del Cantó, Sant Joan de l’Erm, Bosc de Santa Magdalena, Cortals de Civís, Coll de Laquell, Bexissarri i Sant Julià de Lòria.
En el cas de l’expedició de l’any 1937, que resseguim nosaltres, el guia Josep Cirera no va dirigir-se al nord-oest com feien la majoria d’expedicions sinó que va agafar la direcció nord-est, passant per la casa de Baridà i baixant pel torrent de Baridà, cap al Segre, cosa certament molt perillosa ja que era una zona més transitada. Ell ho feia sempre així perquè passava pel territori que coneixia millor i on hi tenia els seus amics de la Parròquia d’Hortò, la Borda del Fuster, la Borda del Riu i sobretot perquè pujava per la Caubella, deixava l’expedició a les Roques de la Caubella i se’n anava a casa seva, a Cal Roger, per a descansar-hi i agafar provisions pels expedicionaris.
A Ares hi tenia amics, i si convenia podien descansar una mica al corral de Cal Fiter. A Ares hi ha quatre cases, a més de la rectoria i l’església. Les quatre cases són: Cal Nadal, Cal Duric, Cal Rei i Cal Fiter, amb els seus corresponents corrals pel bestiar i els pallers.
L’any passat vam poder parlar amb en Paco Bullich que va néixer a Cal Fiter d’Ares, l’any 1917. Els Bullich eren de la Guàrdia d’Ares i l’avi d’en Paco s’havia traslladat al poble d’Ares feia alguns anys, treballant com a masover de Cal Fiter, ja que els propietaris vivien a la Seu d’Urgell. Llavors la casa va agafar el nom de Ca l’Esparrica. El pare d’en Paco es deia Albert Bullich i Llach i la mare Maria Bentanachs i Oliva, que era germana de l’amo del Baridà que es deia Francesc Bentanachs i Oliva. A Cal Baridà també es dedicaven a passar gent cap a Andorra.
Cal Fiter és la casa més gran del poble i té uns corrals i paller al davant, a la part situada més a l’oest, i que per tant són les edificacions més properes al camí d’arribada des de la Vall de Cabó. Així doncs, les primeres edificacions que trobaven les expedicions que arribaven des de Cabó, eren precisament els corrals de Cal Fiter.
L’any 1937, en Paco Bullich tenia 20 anys i recorda perfectament que freqüentment passaven fugitius per davant de casa seva. La majoria d’expedicions, quan arribaven a Ares, descansaven al paller fatigats per la forta pujada des de la Vall de Cabó, i alguns fins i tot menjaven quelcom. Recorda que en una ocasió eren més de 30 a dinar i que varen dividir-se entre les altres cases del poble. Tenien corders, gallines, etc. I per aquella zona s’hi feien unes patates molt bones, com també ens ho ha recordat en Josep Cirera.
Tot això i moltes més coses podrem recordar el proper 8 de març a la Caminada que farem passant per les cases d’Ares i de Baridà, que tants records ens suggeriran.
Podeu escriure les vostres impressions i coneixements sobre Ares i Baridà a través d’aquest Blog.






Aquest escrit sobre Ares i Baridà és història viva, i d’alguna manera hauria de quedar a disposició de totes les generacions futures. És un escrit molt bonic i interessant. Per altra part, penso que aquestes caminades han de ser molt interesants. Tenen malgrat, per a mi, dos inconvenients: el lluny que són i el fet de que tingui 3 hèrnies discals i un menisc trencat. Bé, de totes maneres desitjo que us ho hagueu passat força bé.
M’ho vaig passar molt bé encara que el Brazileny em tirava neu constantment. Favio plasta!!!!
Jo vaig caminar en aquesta ruta,al principi va ser una mica complicat però despres tot va cambiar.Ja tinc ganes de tornar-hi ben aviat.
Quiero saludar a Fábio, de Brasil, y sobre todo a Arturo, de México. Fueron grandes compañeros de viaje y muy buenos conversadores.
Miraré de venir!
Tot i que s’anuncia una onada de fred per demà i demà passat, dissabte ja haurà passat i us animo a què feu la caminada, penso que cal fer-la i intentar posar-se en la pell d’aquelles expedicions Nosaltres ara gaudim quan hi podem anar dels paratges meravellosos, de bon calçat, de queviures apetitosos, d’abric quan fa fred… Ells i els de l’expedició del 37 que és la que seguim, ho feren amb el perill de la mort si els enxampaven, mal calçats, mal vestits, mal alimentats, caminant de nit… Intento imaginar el seu esgotament i les dificultats i els moments de defalliment… Com us deia l’altre dia canvia molt llegir-ho a viure-ho “in situ”. Estic molt d’acord amb la M Pilar i Jordi, cal anar-hi per descobrir-ho