Cabó-Ares-Baridà-Noves de Segre

A les 10 del matí del dissabte 13 de febrer ens trobàrem a Organyà 37 persones per fer la Caminada prevista per aquest segon dissabte de mes. Ens dividírem en dos grups: uns que pujarien a peu des de la Vall de Cabó i els altres que anirien en dos cotxes tot-terreny fins al poble d’Ares, on ens hauríem de trobar passades la una del migdia.

De Lleida vingueren 13 persones: Paco Penella amb el seu fill Edu, que amb 7 anys i 4 mesos és el nen més petit que ha pujat a peu fins el poble d’Ares. Pipo Margalef, Agustín Iglesias, Santi Arribas amb els seus fills Andreu i Francesc, Mn. Carlos Palos, Àlex Gratacòs, Pere Raventós, Jacobo Juárez, Javi Gual i Pol Serveto. De Barcelona en pujaren 20: Jordi Pérez, Ignasi Forcada, Lluís Segarra, Toni Safont, Antoni Marcuello, Cèsar de Pablos, Javier Comella, Jordi Piferrer, José Juan Crespo, Javier García Arevalillo i el seu pare José Joaquín García; Joaquim Manich i la seva filla Maria, i finalment la família Lluís Jaureguízar i Glòria Gratacòs amb els seus fills Tomy, Javi, Belén, Nacho i Míriam. De Terrassa: Àlex Costa; d’Igualada: Octavio Rico; de Solsona: Josep Vilaseca i de Tarragona: Xavier Vivas.

A les 10,30 iniciàrem la Caminada des de la carretera de Cabó, prop de la casa de l’Oliva. Amb poc menys de tres hores de pujada contínua arribàrem al poble d’Ares. A mitja pujada descansàrem i llegírem alguns documents històrics sobre l’expedició de 1937. Hem de destacar el fort patiment de sant Josepmaria en aquesta pujada a Ares.

Els que pujaren en cotxes tot terreny no pogueren arribar a Ares per la gran quantitat de neu que hi havia a la pista d’accés al poble. Així doncs resolguérem continuar a peu fins a trobar-los.

Cap a les 14 h poguérem dinar tots plegats sota el Coll d’Ares, arrecerats del fred vent d’aquest dia 13 de febrer. Després de dinar, celebràrem amb un magnífic pastís el vuitè aniversari del naixement de Belén Juareguízar.

Cap a les 15,30 continuàrem la marxa fins a Noves de Segre, on arribàrem passades les sis de la tarda. Tot seguit amb els cotxes que ens esperaven arribàrem a Organyà on Mn. Carlos Palos, de Lleida, celebrà una missa.

Pel camí de baixada poguérem veure la nova Borda de Conorbau, reconstruida fa menys d’un any, on descansà l’expedició de 1937. També passàrem per la Borda de Baridà i per la casa de Baridà.

Tot plegat, una llarga Caminada de 15 Km amb desnivells d’uns 1000 m de pujada i altres 1000 m de baixada, i més de 6 hores de camí, amb unes vistes esplèndides sobre la vall de Cabó i la vall del Segre, que ens permeteren reviure històries antigues d’aquesta zona tan feréstega i solitària, i de tan difícil accés.

Adjuntem una part del Diari d’Antoni Dalmases, un dels expedicionaris de 1937:

Así andaremos tres o cua­tro horas siempre igual, con breves descansos, hasta el fondo del valle, con el correspondiente río [el Riu de Cabó], que hay que an­dar descalzos. Luego a subir por un monte pelado [la muntanya d’Ares]. Empezamos, bien satisfechos de cambiar y haber salido de aquel bosque horrible, pero pronto el cansancio se nota. Parece que no ha de acabar nunca esta subida. El frío del agua deja los pies ateridos. Nos paramos cada quince o veinte minutos. La sed nos tortura. Yo voy chupando mis manzanas, entreteniendo un trozo en la boca tanto tiempo como me es posible. Circulan las botas y la botella de coñac, pero el vino pronto se acaba y el sufrimiento aumenta, además a medida que vamos subiendo, el frío es más fuerte; cuatro horas dura este calvario. En la cima hay una casa [la primera casa que es troba al poble d’Ares és Cal Fiter i el seu corral], donde hemos de reco­ger a un muchacho y, mientras le esperamos, entramos en la cuadra. Allí, sobre la paja y entre los animales dormidos, comemos un poco […].

Ahora sí que hace frío. Nos estremecemos y tiritamos. Silba el viento […]. Empieza a amanecer y el suelo está completamente blanco de escarcha; una balsa que encontramos tiene una capa de hielo que cuesta romper para poder beber en ella.

Estamos ahora a vista de Seo de Urgel y la claridad es ya grande; apretamos el paso y pronto llegamos a las sie­te de la mañana a una casa abandonada que ha de cobijarnos hoy [la Borda de Conorbau, des d’on es veu la Seu d’Urgell] […].

Entramos y vemos la casa que no tiene más que un standard de un piso abandonado. Cada uno busca un sitio donde tenderse, yo como un poco, cambio el calzado y me tiendo en un pesebre: no puedo moverme pero estoy relativamente bien, hay unas ramas que me sirven de colchón, la mochila para apoyar la cabeza y la manta y el pluma para taparme. Las órdenes para hoy son severísimas, no podemos hablar alto ni salir de la casa. Pronto el cansancio me vence y después de las catorce horas que hemos andado, mi lecho me parece una cama de verdad […]. Aquel día fue larguísimo, pues lo pasamos viviendo y durmiendo en un establo oscu­ro y con mal olor. Veíamos la luz del día sólo por una ven­tana que nos dejaba ver Seo de Urgel, con sus miles de cara­bineros vigilando […] y las cumbres nevadas de An­dorra, nuestra tierra de promisión.