3a Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus. Lleida, 20 de novembre de 2009

El preu de la llibertat a Europa: 1936-1990

L’Auditori de l’Institut d’Estudis Ilerdencs acollí el passat dia 20 de novembre la “3a Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus”, organitzada per l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, i a la que hi assistiren més de seixanta persones.

Experts internacionals van debatre sobre la lluita per la llibertat al llarg del segle XX. El títol de la Jornada era, “El preu de la llibertat a Europa: 1936-1990”, i consistí en una reflexió i un homenatge a les víctimes de les repressions que hi hagué a Europa des de l’any 1936, amb l’inici de la guerra civil espanyola, fins l’any 1990, amb la caiguda del mur de Berlín.

Amb aquestes jornades, l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra es proposa fer memòria de tots els qui -per motius de consciència- hagueren de fugir per les muntanyes dels Pirineus, amb l’objectiu que aquest record ens dugui a respectar tothom en la seva llibertat, i a fomentar la pau i la convivència entre totes les persones per damunt de les diferències que hi pugui haver de ideologia, raça, religió, llengua, país i tradicions.

L’acte fou obert per l’alcalde de Lleida, Àngel Ros i presentat per Antoni Cucurull de l’Associació organitzadora. El periodista Ricard Estarriol, que va venir especialment des de Viena on resideix des de fa 50 anys, tractà -com a testimoni històric de primera mà-, la lluita per la llibertat de consciència dels pobles de l’Europa de l’Est. En la seva opinió, la recerca de la llibertat va anar de la mà del retrobament de les arrels cristianes d’Europa. En aquest sentit, destacà el paper que jugaren en aquest procés el Concili Vaticà II i el missatge de llibertat difós per personalitats de l’Església, com Joan Pau II i el mateix sant Josepmaria.

La segona part de l’acte, consistí en una taula rodona que fou presentada per Jordi Piferrer, secretari de l’Associació, amb la intervenció de quatre ponents: L’escriptor Jordi Albertí, recordà les víctimes de la persecució religiosa dels anys 30 a Espanya. El periodista i escriptor Daniel Arasa, tingué un record per als represaliats pel franquisme en la immediata postguerra. El historiador de la Universitat de Lleida Josep Calvet s’ocupà dels prop de 20.000 jueus que intentaren cercar la llibertat a través dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Per últim, Claude Benet descriví el paper d’Andorra com a refugi i escapatòria per a pilots aliats durant aquest mateix conflicte bèl·lic.

A continuació adjuntem un resum de les intervencions dels ponents.

Inicià l’acte Albert Turull, director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, donant la benvinguda a la seu de l’Institut i congratulant-se d’aquest tipus de Jornades a favor de la llibertat.

Seguidament, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, donà la benvinguda a la ciutat de Lleida i animà als organitzadors a continuar amb la difusió d’aquest esperit de llibertat i a fomentar el contacte amb la natura, perquè, en la seva opinió “la natura ajuda a buscar la transcendència”. “Aquest camí que esteu recuperant fou rellevant per sant Josepmaria i ho serà per tots els que hi vagin amb un esperit obert”, va afegir.

Antoni Cucurull, en representació de l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, féu la presentació de l’acte amb unes paraules d’agraïment a les autoritats presents i a tots els ponents per l’esforç en acudir a aquesta 3a Jornada. Va explicar breument l’objecte de l’Associació, organitzadora de l’acte, que consisteix fonamentalment en la recuperació d’un camí de llibertat i tot el que hi trobem al llarg d’aquest camí, amb les seves circumstàncies històriques, remarcant les idees de llibertat, pau i convivència, que foren part important de la predicació i vida de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que hi passà a la tardor de 1937. Va finalitzar les seves paraules de presentació amb un resum de les anteriors Jornades i una descripció de la 3a Jornada.

La conferència de Ricard Estarriol la podem resumir amb les següents paraules:

La caiguda del Mur i els camins de llibertat a l’Est d’Europa

La caiguda del mur de Berlín, que fa una dies hem commemorat per vintena vegada, ha estat un dels darreres camins de llibertat que s’han obert a Europa. En realitat el mur va començar a caure el 8 de maig de 1945, quan el mariscal de camp Wilhelm Keitel va firmar la capitulació d’Alemanya al final de la segona guerra mundial.

El mur va ser la traca final, però no l’espoleta. Els 45 anys que varen passar des de llavors varen ésser una revolució cíclica dels desigs de llibertat de molts pobles que en bona part havien passat d’una esclavitud a l’altre.

En aquest sentit jo voldria posar de relleu que la definitiva caiguda del mur va començar quan la Unió Soviètica no va intervenir militarment en el moment en que rebels polonesos de Gdansk varen començar a 1980 una vaga que es va expandir a tota Polònia i quan deu anys desprès els russos es varen resignar a acceptar un govern no comunista en el més important dels seus aliats dins del Pacte de Varsòvia, a Polònia. La cadència cíclica de revoltes (al juny de 1953 a Berlín, el juny de 1956 a Poznan/Polònia, el novembre del mateix any a Budapest, a agost de 1968 a Txecoslovàquia i a desembre de 1970 a Gdansk/Polònia) no es va repetir.

A Ialta s’havia fixat amb precisió les línies de demarcació entre els aliats occidentals i la Unió Soviètica i les fronteres dels estats que quedaven sota l’esfera d’influència soviètica. Però des del primer moment estava clar que el reconeixement oficial de les fronteres de la segona guerra mundial no seria fàcil. Els aliats occidentals no estaven disposats a perpetuar la divisió d’Alemanya en benefici de Rússia. Per tant no hi va haver Tractat de pau. El trauma de les fronteres segures garantides per un tractat de pau continuava sent la constant de la política exterior soviètica.

Els dirigents soviètics havien de concentrar els seus esforços per mantenir la unitat del seu bloc i consolidar d’alguna forma el que podem anomenar cruament com “conquestes de guerra”. A l’Occident les coses havien canviat: el desitjos de pau i de reconciliació varen conduir a la formació del que avui anomenem Unió Europea. Els responsables d’aquella política van ser gairebé tots polítics procedents del sector cristià europeu, com el ministre d’afers exteriors francès Robert Schuman, el canceller alemany Konrad Adenauer i el ministre italià Alcide de Gasperi.

L’esmentat trauma de les fronteres i la carrera d’armaments va ser el que va posar en moviment una complexa operació soviètica que desembocà en el que inicialment semblava una acció de propaganda, però que va ser el que va posar els fonaments polítics de la descomposició del bloc soviètic: la Conferència de Hèlsinki. L’Acta d’aquella Conferència no va ésser un tractat de pau, sinó una mena de calendari polític que cada vegada plantejava més problemes als dirigents de l’URSS i els seus aliats. En primer lloc, allò va fer possible l’aparició més o menys pública d’alguns dissidents, com Sajarov a la URRS i Vaclav Havel a Txecoslovàquia. En segon lloc va ser inevitable que el segon pis de la nomenclatura comunista, que tenia més accés que la població a aquell estrany diàleg internacional, es comencés a adonar-se que sense reformes de llibertat els estats comunistes no tenien futur . Un dels representants d’aquesta nomenclatura mitjana era llavors un funcionari de 44 anys d’edat anomenat Mikhaïl Gorbachev.

La reacció del bloc soviètic a aquest desenvolupament era cada vegada més desafortunada. La mort de Bréjnev a 1984 tampoc va facilitar les coses: els “defensors de les essencials” al Kremlin van intentar prolongar l’immobilisme, de forma que les coses no van començar a canviar fins a l’elecció de Gorbachev com a cap del partit el 1985.

A l’Occident havien canviat també moltes coses. Segons sembla l’Esperit Sant va voler servir-se precisament del Cardenal de Viena, Franz König, com a plataforma de llançament de qui seria elegit pel consistori d’octubre de 1978 com a Joan Pau II. La idea d’un Papa procedent d’un país del “socialisme real” no havia passat ni per la ment dels dirigents soviètics.

Es pot dir que el camí de la llibertat de 1989 va passar per quatre persones: el Papa Joan Pau II (1978), Solidarnosc (1980), Reagan (1981) i Gorbachev (1985).

Deu anys va durar la lluita dels polonesos de “Solidarnosc” fins que varen veure la llum. Durant aquell temps el president americà Ronald Reagan va desafiar la potencia militar nuclear soviètica i va guanyar. A continuació el nou dirigent soviètic, Mikhaïl Gorbachev, va iniciar el seu mandat amb una reforma política i econòmica dins d’un marc ideològic molt reduït. Per treure endavant a la Unió Soviètica i per mantenir el rang de potència mundial era ineludible reformar el país. Però ni tan sols la paraula “reforma” podia esmentar. En comptes d’això va recórrer a dos eufemismes: “perestroika” (reconstrucció) i “glasnost (transparència).

A partir d’aquell moment la carrera de la transició és clara:

Març de 1989: taula rodona entre el govern i Solidarnosc a Polònia

Abril: “Solidarnosc” va ser legalitzat a Polònia.

Juny: el ex primer ministre hongarès Imre Nagy, executat pels soviètics després de la repressió de 1956, va ser exhumat i rehabilitat

Juny: el partit comunista polonès va perdre les primeres eleccions democràtiques.

Juny: el teló d’acer va començar a ser desmuntat a la frontera d’Àustria amb Hongria

Agost: Mazowiecki va formar el primer govern no comunista de Polònia

Agost la frontera hongaresa-austríaca va quedar oberta per a tots els ciutadans de la República Democràtica Alemanya que desitjaven emigrar

Octubre: es dissol el partit comunista hongarès

Novembre: Després de mesos de demostracions en diverses ciutats de la República Democràtica alemanya, el nou novembre va caure el mur a Berlín.

Novembre: A Bulgària, deu hores després de la caiguda del mur a Berlín el comitè central búlgares va cessar al dictador Shivkov.

Novembre: Després de prolongades manifestacions de protesta i als quinze dies de la caiguda del mur, la cúpula del partit comunista txecoslovac va presentar la dimissió el 24 de novembre.

Desembre: Les manifestacions de protesta públiques de Rumania es van estendre el 22 de desembre a Bucarest.

Desembre: El dia de Nadal el dictador romanès Ceausescu era executat, però les escaramusses van continuar durant alguns dies.

Desembre: el escriptor dissident Vaclav Havel, que va estar al capdavant de les demostracions, va ser elegit el 28 de desembre president de la República per la Cambra federal.

1991: Com era previsible, l’evolució en l’URSS va ser molt més lenta. El partit comunista va continuar en el poder fins la seva dissolució a l’estiu de 1991 (el 22 d’agost), després d’un fracassat cop d’estat contra Gorbachev. Finalment el 8 desembre del mateix any va deixar d’existir la Unió Soviètica.

***

Aquesta Jornada està d’alguna forma relacionada amb el pas dels Pirineus que féu sant Josepmaria a l’any 1937, seguint una ruta per la vora del Segre buscant la llibertat per a poder difondre un missatge de seguiment del Crist, dirigit a persones de tot el món, que el Concili Ecumènic Vaticà II faria universal. I he pensat que val la pena acabar aquestes consideracions sobre la historia de la llibertat recordant que ja al 1967 (en un moment en què a penes s’endevinava cap llum en l’horitzó polític d’Europa de l’Est), sant Josepmaria animava als seus fills de l’Opus Dei a treballar apostòlicament amb persones de l’Est d’Europa i, amb sentit de realisme, els deia: “ara no és possible, però abans o després els murs construïts amb la violència s’ensorren sols, com els de Jericó. I hem d’estar preparats per a aquest moment “. Tot això està molt relacionat amb la rosa de Rialb i els sofriments que ell i altres varen passar abans de conèixer de manera clara la voluntat del Senyor.

Sant Josepmaria va romandre atent a totes les possibilitats apostòliques que es poguessin presentar. El novembre de 1956 (repressió soviètica a Hongria) parlant amb els seus fills a Roma donava a entendre que, fins i tot on hi hagi persecució, vingués d’on vingués, començarien a entrar per totes les fronteres homes i dones, professors i periodistes i obrers i diplomàtics a fer un bon servei a aquells paisos. És evident que el sant Fundador es referia a la tasca apostòlica personal que podrien dur a terme els catòlics en països de dictadura comunista, sempre que la seva professió ho fes possible i els donés les garanties necessàries. I entre ells hi hauria lògicament membres de l’Opus Dei. Això és el que va succeir de forma progressiva a partir de l’incipient desglaç que va començar després de la mort de Stalin (1953). Però allò no era un apostolat corporatiu de l’Opus Dei, ni organitzat, ni un apostolat secret, sinó precisament tot el contrari. Més encara: aquest apostolat arribaria a ser en molts casos una forma molt eficient per ajudar a les esglésies particulars: era aquell “bon servei” de què parlava sant Josepmaria.

Després d’uns breus minuts de descans començà la taula rodona.

Jordi Piferrer en féu la presentació, amb aquestes paraules:

El Toni Cucurull, m’ha demanat si podia presentar i moderar aquesta taula, la qual cosa faig amb molt de gust, per vàries raons: en primer lloc, per l’amistat que m’uneix amb tots els ponents de la taula, segonament per la meva afició a la història contemporània de Catalunya i més en concret en l’estudi de Camins de llibertat a través dels Pirineus i finalment perquè com a Secretari de l’Associació havia de col·laborar en alguna cosa en l’organització d’aquesta 3a Jornada, ja que el pes més important l’ha portat la gent de Lleida.

Ricard Estarriol ens acaba de dir que “la llibertat acaba finalment per imposar-se sempre”. Així ho hem pogut comprovar al llarg de la història. Tots els règims totalitaris que han existit -tot i la destrucció que deixen al seu pas- finalment passen, ja que la llibertat és quelcom substancial a la persona, forma part essencial de la seva constitució, i per tant és impossible de sotmetre-la. Sempre reflotarà amb nova força, reclamant la seva essencialitat. Només hi ha una forma d’aniquilar la llibertat: destruint a la persona, matant-la. Però tot i així, els que queden reclamen amb més força la seva dignitat com a persona i tornen a reeixir de nou.

100 milions de morts!!! diu George Steiner, pensador austríac -jueu-, en una conferència a Holanda, al maig del 2004, “La idea de Europa”, ha estat el cost en vides humanes a Europa, des de 1914 a 1945, (en 30 anys!!!) en guerres, fam, malalties derivades de la guerra, deportacions, gulags, camps de concentració, massacres ètniques, . . . a causa dels sistemes totalitaris imperants en el segle passat: marxisme llibertari, comunisme, nazisme i tots els seus derivats.

També aquestes ideologies totalitàries van arribar a casa nostra, a Catalunya.

Ens proposem en aquesta taula, repassar alguns aspectes d’aquestes repressions, que tant de prop ens han tocat. I ho farem, no amb un esperit de revenja, o de records amb odis, sinó que volem recordar per no tornar mai més a aquestes situacions de dolor, opressió, persecució, mort, . . . degut a la intolerància, al fanatisme, a la falta de respecte a la llibertat dels altres per qüestions de pensament, tradició, raça, religió, llengua o nació.

Ho farem amb històries ben concretes, i conduits per 4 experts:

En primer lloc parlarà Jordi Albertí, que tractarà el tema de les repressions a Catalunya durant l’etapa Republicana, a la Guerra civil espanyola de 1936 a 1939.

Després, Daniel Arasa ens parlarà d’una altra repressió: la dels vencedors de la guerra civil: el franquisme dels anys 1939 en endavant.

Josep Calvet, ens farà reviure les doloroses experiències dels que tingueren de fugir del Sud de França durant l’ocupació nazi dels anys 1942-1944.

I finalment, Claude Benet ens explicarà les vivències dels andorrans també en aquests anys d’cupació nazi al Sud de França.

La ponència de Jordi Albertí:

Aquesta ponència intenta donar llum sobre el com i el per què va produir-se l’esclat de violència anticlerical, durant la guerra civil a Catalunya, en el mateix moment de la neutralització de la sublevació militar contra el govern legítim de la república.

Estudis anteriors ja havien fet conèixer les dades de la repressió en la reraguarda republicana a Catalunya. Més de 2500 eclesiàstics van ser assassinats en els primers sis mesos, entre juliol i desembre de 1936. Aquesta xifra representa un terç del cens eclesiàstic, un percentatge molt elevat que adquireix encara més relleu si és té en compte que la persecució anava adreçada a la totalitat de sacerdots i religiosos i, més greu encara, a totes aquelles persones que no havien volgut renunciar a les pràctiques religioses tradicionals sobretot aquelles que participaven activament de moviments o associacions de caràcter pastoral com és el cas dels membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Calia, al meu entendre, ordenar moltes dades i documents, veure els antecedents de l’anticlericalisme i elaborar una hipòtesi interpretativa dels fets.

Estudiar els antecedents m’ha representat repassar la història del segle XIX i del primer terç del segle XX seguint el fil de les relacions entre l’església i la societat.

La ideologia subjacent en el carlisme que considerava errònia qualsevol concepció no divina de l’autoritat va generar en el seu moment un rebuig a l’església que en termes generals hi donava suport. Les bullangues de 1835 amb esdeveniments molt violents a Reus i a Barcelona són l’episodi més remarcable d’aquest divorci social i l’inici d’una estigmatització creixent de l’activitat religiosa ja sigui de caràcter litúrgic com pastoral.

Altrament, la Setmana Tràgica de 1909 va representar un graó més en el procés de focalització de l’església com a responsable de la injustícia social. Ni el compromís de l’església catalana amb el procés de la renaixença cultural i −en certa manera− política ni la unitat política del catalanisme en el moviment de Solidaritat Catalana no van evitar que l’anarquisme gaudís paradoxalment de bona premsa i, sobretot, que la força numèrica de la CNT comportés un cert vassallatge ideològic dels partits polítics considerats d’esquerres i dels republicans.

En el període que va de 1909 a la proclamació de la República les idees anticlericals van arrelar en profunditat en àmplies capes de la població. Els sindicats i els partits d’esquerra, amb el suport de bona part de la premsa i de la intel·lectualitat, van assumir-les de tal manera que massa sovint, s’identificava l’anticleralisme com un valor republicà. Aquesta simplificació va tenir unes greus conseqüències ja que va posar la qüestió religiosa en l’ull de l’huracà a l’hora de debatre la constitució republicana de 1931. La radicalització en el procés parlamentari va servir de coartada als sectors més integristes de l’església per rebutjar frontalment els primers governs republicans i va permetre alhora que passés a ser un instrument dins de l’estratègia dels grups anarquistes per tal de posar en pràctica de primer un seguit de «insurrecciones pendulares» i, després, la seva temptativa d’implantar una revolució llibertària, és a dir, d’assolir la «idea» que propugnaven.

Al meu entendre, per tant, cal considerar que en el moment de la proclamació de la república l’anticlericalisme deixa de ser un corrent d’opinió que en mans de la demagògia populista −per exemple de l’etapa juvenil d’Alejandro Lerroux− havia ocasionat incidents puntuals per convertir-se en una arma en mans dels defensors més radicals del comunisme llibertari.

La ponència ressegueix en paral·lel l’evolució de l’església catalana i espanyola amb el procés polític general i amb la propagació de l’anarquisme. És molt important descobrir que en el congrés de la FAI d’octubre de 1933, a proposta de la delegació catalana, s’aprova una resolució que preveu no només l’armament dels seus militants sinó també l’adoctrinament, la formació de cèl·lules i, el que és més important, l’acord estratègic de ser capaços d’aprofitar el caos que s’originarà quan es produeixi un previsible cop de força contra la república, de ser capaços −diuen ells− de fer productiu, des del punt de mira dels objectius llibertaris, l’estat psicològic de xoc que es produirà entre les masses.

A la vista d’aquestes resolucions és fàcil entendre que fins i tot abans d’haver acabat de neutralitzar la sublevació militar del 18 de juliol de 1936, les milícies anarquistes assaltin les casernes on hi havia els dipòsits d’armament i que comencin d’una forma simultània les cremes d’esglésies i els assassinats de religiosos i de creients.

Dic que és fàcil d’entendre perquè des d’un punt de vista estratègic l’església era dels tres grans «enemics del poble» (clericalisme, capitalisme i militarisme) el més indefens, el més simbòlic i el més estès geogràficament. Pel nucli dur del pensament àcrata havia de ser, doncs, el primer i principal objectiu. La revolució àcrata no pretenia només un canvi de model econòmic sinó també social i ideològic. L’església representava i defensava uns valors ètics incompatibles amb els postulats del comunisme llibertari. Enderrocar una església era retornar al «poble» la llibertat de posseir el seu entorn sense herències arquitectòniques que percebien com a símbol de l’esclavatge a què l’església havia sotmès les classes populars; cremar les imatges era una transgressió iconoclasta alliberadora; despullar, vexar i torturar un capellà havia de servir de rebuig per desvetllar les veritables consciències «adormides»…

És veritat, doncs, que hi va haver caos i desconcert després del 18 de juliol i que les formes concretes en què es va produir cada un dels assassinats poden ser el resultat de l’atzar, de la manera de fer de cada milicià o de cada comitè, però també ho és que les cèl·lules de la FAI −que van controlar des del primer moment el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya− seguien un pla estratègic previst amb antelació.

Aquest fet és observable ja no només per les actes congressuals i per l’existència de llistes i d’ordres concretes sinó també perquè després de repassar cadascuna de les més de dues mil cròniques de les víctimes eclesiàstiques s’hi poden observar l’existència de consignes, especialment de dues consignes: l’edat havia de ser considerada un agreujant i els mèrits personals també. Dit d’una altra manera, les raons per matar un sacerdot augmentaven amb l’edat, ja que quant més ancià era més anys havia estat «oprimint» els seus fidels, i també augmentaven amb la bondat dels seus actes, ja que quants més beneficis socials s’havien derivat de la seva acció pastoral més s’havia emboirat la maldat intrínseca de l’església fet que representava un fre al desvetllament de les consciències revolucionàries que vivien aletargades en les classes populars.

La «lògica» del terror, per tant, va prendre volada al llarg dels primers sis mesos de la guerra. Al llarg d’aquell temps, a la reraguarda s’hi va viure una altra guerra amb víctimes tan innocents com les dels bombardeigs sobre els pobles i les ciutats. Cal, doncs, recuperar la memòria d’aquells fets per tal de tenir una visió completa de la història.

Els partits que formaven el Front d’Esquerres van ser incapaços d’evitar aquella tragèdia. Al meu entendre, però, després d’analitzar nombroses declaracions de polítics que tenien responsabilitats de govern, la incapacitat procedia més d’una certa complicitat que no pas d’una impossibilitat real de caràcter militar o judicial. Quan dic «certa complicitat» ho faig convençut que en molts casos es tractava més d’una inèrcia ideològica que no pas d’una aprovació del comportament de les milícies, de les patrulles de control o dels tribunals populars. La comunió intel·lectual amb l’anticlericalisme va impedir que moltes autoritats no sabessin reaccionar amb contundència davant de l’evidència dels fets. Això no els justifica sinó que, si més no, els fa còmplices per covardia. L’actitud decidida de més d’un alcalde d’esquerres va impedir l’acció criminal dels comitès en pobles determinats. Aquest és un altre fet que desmenteix el tòpic dels «incontrolats». També el president Companys va guanyar la partida a la FAI a l’hora de defensar la vida d’un fill d’un alt magistrat. Aquest és un altre fet que contradiu frontalment la idea que va ser impossible per part de les autoritats controlar els esdeveniments.

Els fets de maig de 1937 van representar entre moltes altres coses la plasmació del fracàs en l’intent de la CNT-FAI −en col·laboració del POUM− de posar en marxa la revolució llibertària pretesa. A partir d’aquella data, les dificultats a l’hora de normalitzar la pràctica religiosa van continuar existint però, malgrat el degoteig de víctimes i algun episodi tràgic com el del Santuari del Collell, a la fi de la guerra, ja no es pot parlar en sentit estricte de «persecució». De totes maneres, les gestions fetes al llarg de 1937 i 1938 per tal de normalitzar, en la mesura del possible, l’acció pastoral i litúrgica, van resultar infructuoses.

En el meu llibre El silenci de les campanes cito unes paraules del bisbe de Camprodon que poden servir com a final d’aquesta ponència: «És tremendament vergonyós −escrivia el prelat gironí l’any 1991− per un poble que es vanagloriava d’obert, de culte, de demòcrata i liberal […] haver arribat tan avall. […] Tots fórem derrotats.[…]

»Aquí s’imposa demanar perdó […] La confessió de les culpes és signe de sanitat d’esperit.[…]

»El servei profètic que a la seva hora acompliren els nostres capellans i tants altres cristians, religiosos i laics, ens toca continuar-lo avui amb un profetisme de comunió que brolli de l’amor gratuït […]»

Adjuntem a continuació la ponència de Daniel Arasa:

En tot el referent a la Guerra civil i la repressió cal desterrar la idea de bons i dolents. Uns i altres van cometre enormes barbaritats. Anar amb una posició maniquea es equivocar-se.

Per aquest motiu rebutjo el que feia el franquisme, de presentar-se ells com a bons, i ells sols com a bons, i els altres nefastos. Però l’altre bàndol ha fet exactament el mateix. En aquest sentit, hi ha un aspecte a criticar en totes aquestes iniciatives de la Memòria Històrica i Memòria Democràtica, i és que son sectàries. No estic contra la Història, ni contra la Memòria (el munt de llibres publicats ho justifiquen), però si contra el sectarisme, vingui d’on vingui.

Un intent de tota persona que vol ser honesta es cercar la veritat. En el cas de la Història també. Ens podem equivocar, però el que no es correcte ni digne es voler tergiversar. Hi ha qui reescriu la Història, no en l’intent de corregir errors produïts anteriorment, sinó per canviar-la en funció d’interessos o d’idees preconcebudes.

Ja en referència directa a la ponència que m’han demanat. Des del principi cal deixar clar que la repressió franquista fou terrible. Entenem per franquisme tot el que pogués representar el bàndol nacional, tot i que en el primer moment no es podia dir franquista perquè encara Franco no havia estat elevat al màxim comandament en tots els àmbits, militar, polític de partit i cap d’Estat.

La gent d’esquerres, els militars que no es van revoltar, van ser sotmesos durant la guerra i a la postguerra a una gran persecució. El mateix que passava, en el bàndol republicà, amb els capellans, religiosos, gent de dretes o catòlics, i en general amb la gent de pensament contrari.

A més de les morts i els assassinats durant la guerra, a la postguerra va mancar molta magnanimitat i sentit del perdó. Es va voler fer no només justícia, sinó venjança. Eliminar a tot aquell que no pensés com els vencedors, també aquells que no havien comés cap delicte de sang.

Si es presentaven com a persones cristianes, catòliques, allò que calia practicar en primer lloc, era el perdó. I aquest no hi va ser.

– Morts per la repressió a Catalunya: 8.300 en van fer els republicans; 3.200 els franquistes. Es clar que aquests no en van matar més perquè la majoria dels enemics havien fugit cap a França.

A nivell de tota Espanya no es té clar el nombre total de represaliats. Els darrers temps s’estan descobrint noves fosses. Són desenes de milers. Però tampoc no es veritats quan parlen de centenars de milers. A més, a vegades obren fosses i les atribueixen a la repressió franquista i, en realitat, eren soldats de la guerra (per exemple, a prop d’un hospital de campanya).

Moltes de les sentències dels consells de guerra estaven predeterminades. Es van “fabricar” proves falses en molts casos. O, en altres la sentència estava dictada (cas Companys).

Fins i tot es va produir una falàcia que va portar a la mort o l’empresonament: gent que havia marxat a França, per si un cas, van tornar, perquè es deia que qui no tenia delictes de sang no tenia que témer res. Resulta que molts van anar a la presó, un cert nombre van ser afusellats i molts altres haver de repetir el Servei Militar, a més de quedar molts per tota la vida considerats “desafectos al Régimen”.

Els primers anys de la postguerra van ser terribles en la repressió. Centenars de milers de persones van passar per les presons, i desenes de milers van ser executades. En molts casos es podria parlar d’assassinat.

L’allunyament de la guerra civil i el canvi de signe a la Segona Guerra Mundial, que anaven perdent els alemanys i italians va fer afluixar la repressió, que pràcticament desapareixeria uns anys més tard. El “Régimen” es vol congraciar amb els americans i britànics.

En el darrer llibre que he publicat, “Católicos del bando rojo”, mostra un aspecte de la repressió franquista que no s’havia abordat, la de catòlics que van ser fidels al bàndol de la República i que en uns casos van ser represaliats, en altres van morir en la guerra, uns altres es van exiliar. I eren gent en la major de casos profondament catòlica, de gran fidelitat. Anteriorment en el llibre “Entre la Cruz y la República”, sobre la vida del general Escobar, em referia a un personatge que expressava les seves creences obertament. No es van lliurar per ser catòlics.

La repressió va anar acompanyada de manca de llibertat. Els primers anys del franquisme són de clar emmordaçament de les llibertats. Les d’opinió, expressió, manifestació i premsa.

En el cas de la premsa, hi ha la llei de 1938 de clar signe feixista, que a més estava marcada per una situació de guerra. En teoria era provisional, però es va perllongar fins l’any 1966 amb la llei Fraga. Ara ens sembla poca cosa, però en aquell moment va ser un pas molt important.

La llibertat es un forat negre del franquisme. Va mancar llibertat. Però cal ser també honestos. Quan sento parlar avui del franquisme en la major part de casos es fa o amb desconeixement o amb sectarisme. Crec que més just que parlar de franquisme seria parlar de franquismes. Cal ser honest. A la segona part del franquisme el nivell de llibertat era bastant alt. Ja sé que això sobta que ho afirmi, que no es políticament correcte dir-ho ara perquè el que toca, el que diu qui dirigeix el país, es que cal abominar en tot el que sigui d’aquella etapa. Es pot rebutjar. Jo rebutjo el franquisme. Però això no ha de treure honradesa, dir la veritat, i aquesta és que a partir dels anys 60 qualsevol que sigui honest pot reconèixer que la gent expressava crítiques obertament i en la major part de casos no li passava res (com menys si no posava en perill el sistema).

Això sí, hi havien els “ramalazos” (ramalades), que de cop i volta es produïa un enduriment, a vegades perquè un governador civil volia mostrar duresa. Fins i tot poques setmanes abans de la mort del general Franco hi ha afusellaments de gent d’ETA i del FRAP. Van haver avenços i retrocessos.

El canvi es va produir a partir sobretot de 1959, amb els tecnòcrates, el Pla d’Estabilització, … que tot i que en principi l’obertura era econòmica i no política, va contribuir a un cert pluralisme. Va augmentar la tolerància. Evidentment, no era ni molt menys el de la democràcia, però molt més obert que abans.

Quan es va arribar a la democràcia, la premsa estava ja bastant acostumada a ser un “parlament de paper”.

Voldria concloure, assenyalant, sintetitzant, que al franquisme hi va una gran repressió als primers anys, que va faltar generositat i perdó, però també que és de justícia dir que hi va haver una evolució, i que el franquisme dels anys 70 se semblava molt poc al dels 40.

La ponència de Josep Calvet, fou: La repressió nazi al sud de França, 1942-1944

Entre 1939 i 1944 al voltant de 80.000 persones travessaren els Pirineus en direcció a Espanya fugint de l’Europa ocupada pels nazis. D’aquests, uns 55.000 foren detinguts per les autoritats espanyoles.

Un dels grups més nombrosos de quants arribaren a Espanya foren els jueus que fugien de la persecució i de l’Holocaust posterior, per des d’aquí desplaçar-se a una destinació segura, lluny de la guerra i de la barbàrie. Els estudis coneguts fins ara afirmaven que foren salvats perquè Espanya, malgrat la seva amistat amb Alemanya, no els hi prohibí l’entrada al país.

Les meves recerques constaten que la posició del govern espanyol no fou l’amistosa que sempre s’ha mantingut. Per argumentar-ho cal tenir en consideració aspectes com la política d’expulsions que farà que centenars de jueus siguin retornats a França, la separació de les famílies en distints centres penitenciaris, l’internament en camps de concentració, les dificultats per obtenir la documentació per sortir del país al ser considerats com apàtrides, …

L’objectiu d’aquesta ponència serà analitzar el comportament de les autoritats franceses (Vichy) i espanyoles envers als refugiats jueus i mostrar la col·laboració que al meu entendre, Espanya (el règim franquista) tingué amb l’Holocaust.

Coincidint amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació per part de l’exèrcit alemany de Polònia, Bèlgica o Holanda arriben a França milers de jueus. Aviat es dicten disposicions amb l’objectiu de tenir-los localitzats i expulsar-los de l’administració i l’economia. A l’octubre de 1940 s’adopten mesures policíaques que provoquen que entre 1940 i 1941 al voltant de 40.000 passin a la zona lliure instal·lant-se als departaments del sud que no estaven sota control alemany. Aquesta situació i l’antisemitisme del règim de Vichy farà que ben aviat es produïssin les primeres evasions cap a Espanya.

Aquí, en un primer moment, s’acceptava que travessessin el país. Més tard, es generalitzen les expulsions després d’un acord entre els governs francès i espanyol. Tot aquell que era descobert en un radi de cinc quilòmetres de la frontera podia ser lliurar a les autoritats del país d’on provenia. El fet de conèixer que serien lliurats a les autoritats franceses feu que alguns evadits optessin per suïcidar-se a Espanya abans que viure el tràgic lliurament a la policia de Vichy.

La política d’expulsions descobreix la cara obscura del govern d’Espanya, plegat a les pressions alemanyes en un període en que la relació i els contactes entre ambdós països eren molt estrets. S’ha constatat que molts d’aquests expulsats foren deportats als camps d’extermini.

La tardor i l’hivern de 1942 és el període on es concentra l’arribada del major número de refugiats jueus a través de les rutes que creuaven a peu els Pirineus. Era un trajecte extremadament dur per a persones poc preparades. Nombroses persones moriren i/o patiren accidents. Alguns arribaren acompanyats de guies o passadors que a canvi d’una important suma de diners, els conduïen fins a la frontera, fins a Barcelona o Portugal.

Els detinguts eren internats en presons, camps de concentració i centres d’acolliment. La tasca d’organitzacions benèfiques com l’American Jewish Joint Distribution Committe i l’American Relief Organisations possibilità que es gestionés amb celeritat el seu alliberament i posterior emigració amb destinació preferent a Amèrica o a Palestina.

I la ponència de Claude Benet:

Andorra va tenir un paper destacat durant el conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. El seu paper s’emmarca perfectament en la filosofia del “camí”, tal com l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra la promou. El camí és un lloc de pas, i Andorra fou lloc de pas per a molta gent, el camí és sovint porta cap a la llibertat, i així fou a Andorra als anys quaranta, el camí és sovint patiment físic, i aquesta també fou la crua realitat a la qual s’esposaren molts dels expedicionaris que per Andorra passaren.

En aquesta ponència parlaré sobre l’ambient a Andorra als anys de guerra en els dos països veïns: un país al sud amb una guerra civil de 1936-1939 i un altre país al nord amb la guerra mundial de 1939-1945. Això suposa un tràfic de persones de tot tipus i de les més variades situacions: refugiats polítics que fugien de la guerra d’Espanya, refugiats polítics que fugien dels nazis, militars que passaven per Andorra, les cadenes d’evasió, els espies alemanys, els aviadors aliats abatuts, els guies, els maquis, els contrabandistes, . . . Parlaré també sobre les actuacions poc ètiques d’alguns passadors, delacions i espies andorrans al servei dels nazis, enriquiment per part d’alguns andorrans i altres coses més.

Amb tota aquesta amalgama de situacions ben diverses, aquest petit país neutral adquirí un protagonisme destacat degut a la seva situació geogràfica. Un camí de pas situat entre Tolosa, 200 Km al Nord, important nexe ferroviari cap al qual confluïren persones de totes condicions i de diversos orígens procedents, de totes les zones de França i d’arreu d’Europa, i Barcelona, 200 Km al sud, caracteritzada pel destacat paper que jugà el Consolat Britànic de Barcelona.

Una Andorra ben dotada d’una infraestructura hotelera, modesta, però que permetia albergar el temps que fos, aquells refugiats necessitats de tot per preparar millor la fugida cap a Espanya, una Andorra en la qual s’ubicava una potent estació radiofònica, Radio Andorra, recent inaugurada amb perspectives propagandistes envejables i envejades pels bàndols bel·ligerants.

Aquestes característiques foren recuperades i ben utilitzades per les xarxes d’evasió o cadenes d’evasió i pels seus components els guies o passadors. Foren també vigilades pels nazis i els seus espies, agents de diverses nacionalitats, circumstància que propicià un ambient de malfiança i d’intercanvis estranys en una Andorra ben poc acostumada i preparada a afrontar, des de la seva precarietat, aquest allau de gent tan diversa.

Andorra fou testimoni discreta però activa de totes aquelles aventures emmarcades en temps de foscor, valls profundes i muntanyes gairebé inaccessibles, sobretot a l’hivern, però els camins que travessaven Andorra duien cap a una llibertat.

Són aquests relats, que s’atansen a la persona en aquesta Andorra desconeguda, que Claude Benet ha recollit en una llarga però apassionant recerca que l’ha dut a publicar el llibre: “Guies, Fugitius i espies, camins de pas per Andorra durant la Segona Guerra Mundial”. Claude Benet. Editorial Andorra.

Finalment Ignasi Forcada, Vicepresident de l’Associació, féu la Cloenda. Agraí a tots els Ponents la seva asistència a la 3a Jornada i demanà al públic assistent que disculpés els possibles defectes en els que havíem caigut, entre ells la falta de temps per a tractar més extensament temes tan interessants.

Acabà l’acte amb un piscolabis en el hall de l’Auditori d’Estudis Ilerdencs, en el que els assistents i ponents puguérem conversar animadament sobre tot el tractat en aquesta 3a Jornada de Camins de Llibertat a través dels Pirineus