Octavio Rico ens aclareix els secrets del subsòl

Com sabeu per la notícia de la caminada de febrer, en arribar a Ares vam fer parada i fonda: Una bona costellada! … i després, quin millor postra que una mica de Geologia?

La caminada entre la vall de Cabó i Noves de Segre es podria dir que és la de l’acomiadament del Mesozoic. I es que, en efecte, estem arribant ja al contacte amb els materials que formen el sòcol de la serralada pirenaica. Això equival a dir que estem ja al costat dels terrenys més antics de la serralada pirinenca: els materials del Paleozoic (conegut també com l’Era Primària).

Cal dir que els materials del Mesozoic pertanyen al que els geòlegs anomenem cicle alpí. Aquests materials formen part del que, quan es parla de serralades, es coneix amb el nom de “cobertora”, quelcom semblant a una gran catifa que recobreixi el sòcol o basament del Pirineu. En la cobertora, com hem pogut veure en las caminades precedents, predominen les calcàries i les margues; roques carbonatades, en tot cas, associades a ambients marins i deltaics. Els materials del Paleozoic, en canvi, pertanyen al anomenat cicle hercinià, i han actuat com a substrat durant el cicle alpí. Aquest substrat forma com un sòcol, a sobre del qual es disposen els estrats de la cobertora mesozoica i cenozoica.

Les serres de la cobertora que hem deixat al darrere (Aubenç, Santa Fe,…), i la que tenim al davant en la vall de Cabó (la serra de Prada) són, com ja sabem, les anomenades serres marginals sudpirinenques. Aquestes serres comprenen, en realitat, un conjunt de làmines d’encavalcament que, en conjunt, formen la part més externa de les unitats geològiques del Pirineu. Moltes d’elles han sofert importants desplaçaments cap al sud, com a conseqüència dels moviments tectònics associats al aixecament del Pirineu durant el cicle alpí. La serra del Montsec, cap al oest d’Organyà, és possiblement l’exemple més il·lustratiu d’aquests tipus d’unitats.

Però tornem a situar-nos a la vall de Cabó, des de on s’inicia la nostra caminada.

Par tal d’apreciar millor la geologia de la conca d’Organyà i de les serres que l’envolten, és convenient apartar-se una mica del nostre itinerari i contemplar el paisatge des d’una certa distancia. Un excel·lent mirador el tenim en l’altre costat del Segre, en les rodalies de Fígols. Des de allí, i mirant cap a l’oest, podem admirar una preciosa estampa (v. fig. 1), que quasi parla per sí mateixa de la historia geològica d’aquesta part de la serra pirenaica. Pot ser un bon moment per fer un altre cop d’ull al tall geològic i veure de nou aquests indrets.

Les calcaries de la serra de Santa Fe (Cretaci superior) formen una barra blanca que es pot reconèixer be en la topografia (v. fig. 2). Aquesta barra descansa sobre materials més tous: las margues de la vall de Cabó, que pertanyen al Cretaci inferior.

En conjunt, les calcàries de Santa Fe formen un sinclinal, o sigui, una estructura de plegament de forma còncava, en el nucli de la qual encara es conserva una petita quantitat de margues blaves. Precisament en aquests últims materials vam tenir la sort de trobar abundants fòssils, principalment d’equínids (eriçons de mar, per entendre’ns), i de rudistes, un tipus de mol·luscs amb forma de cucurutxo que habitaven en ambients litorals.

Al nord de la serra de Santa Fe, en la vall de Cabó, afloren abundantment les margues i calcàries del Cretaci inferior (v. fig. 3). Són materials estratificats, sovint nodulosos, de colors més aviat foscos, i fàcils de reconèixer per la presencia d’una fauna fòssil força característica.

A la vall de Cabó, són abundants els ammonites (v. fig. 4), un tipus de mol·luscos que, de forma semblant als dinosaures i altres moltes especies, van donar en aquestes aigües els seus últims cops de cua… I és que, com ja vam dir en una altra ocasió, en finalitzar el Cretaci (o sigui, l’últim període del Mesozoic) es va produir una extinció massiva de moltíssimes espècies, entre les quals desaparegueren els grans rèptils. D’aquests últims només han quedat, como a record, la presencia de llangardaixos i d’altres petits rèptils que no per petits són menys perillosos que els dinosaures: ens referim sobre tot a l’escurçó (Vipera aspis), que es pot veure freqüentment en la pujada de Cabó a Ares. Compte a l’estiu amb les mossegades verinoses d’aquests rèptils! (v. fig. 5)

Els materials més antics de la cobertora, o sigui, de les serres prepirinenques són els del Triàsic, o sigui, del període (anterior al Juràssic) més antic del Mesozoic. Aquests materials (argiles, guixos i dolomies), de colors fortament rogencs, afloren a l’altura del riu Pallerols, molt a prop de Noves de Segre, encara que de nit no es veuen massa bé. (v. fig. 6). A la propera caminada del mes de març les veurem millor.

Com en les anteriors caminades, també en aquesta hem pogut admirar els magnífics boscos que hem travessat durant la jornada, especialment en la vessant d’obaga, on els boscos de pi roig, boix i sabines creixen perfectament aclimatats a l’ambient, ja netament montà, de la serra de Prada (v. fig. 7).

En arribar a Noves de Segre, estem ja ficant els nassos, com aquell que diu, en la franja septentrional de la comarca. A partir d’aquí començarem a veure per tot arreu els característics materials de colors grisosos (pissarres, principalment) que anuncien els dominis del Paleozoic i el començament de les serres interiors del Pirineu. Però aquesta és una altra historia, que ens obligarà a anar molt més enrere en l’escala dels temps geològics. I es que, certament, el Pirineu és una serralada amb molta més història de la que havíem vist fins ara … Fins aviat!

Nota.- Connecteu amb la notícia de la Caminada d’aquest tram