Associació d'amics del camí de Pallerols de Rialb a Andorra
 
L'expedició més semblant a la de sant Josepmaria Escrivà
Moltes dificultats superades, per anar des d'Oliana fins a Andorra

Adjuntem una crònica que ens han enviat els expedicionaris, que descriu la dura i fascinant aventura que van viure, del 26 al 31 de juliol de 2020, seguint les passes de sant Josepmaria Escrivà a la tardor de 1937 creuant els Pirineus per Andorra. Un relat extens, que val la pena llegir sencer, per comprendre les dificultats d'aquesta travessa:

 

L'ocasió d'aquesta travessa des d'Oliana fins a Andorra la propicià paradoxalment el COVID 19. Des de feia un temps havíem pensat a fer un pelegrinatge a Terra Santa. Al febrer estàvem a punt de comprar els bitllets, però amb l'expansió de la pandèmia ens va semblar millor no dur a terme el projecte. Vam decidir llavors programar una altra expedició: el Pas dels Pirineus, el camí que va seguir sant Josepmaria l'any 1937, a causa de la persecució religiosa durant la guerra civil espanyola.

Ens vam proposar seguir, de la manera més fidel possible, les passes de sant Josepmaria. Això suposava sortir en autobús des de Barcelona, ​​fer la ruta completa sense interrupcions, i funcionar de manera "autosuficient". És a dir, sense cap suport extern que ens facilités el menjar, el transport de les tendes de campanya o el material auxiliar. L'expedició es materialitzaria de la següent manera: sortiríem de Barcelona el 26 de juliol en  autobús rumb a Oliana, des d'on caminaríem fins arribar a Sant Julià de Lòria el 31 de juliol, després de cinc dies de marxa. Carregaríem a les espatlles tots els estris necessaris per a la supervivència (tendes, sacs, roba, material per a la Missa, etc.), preveient que ens avituallaríem de nou a Fenollet i a Noves de Segre, i que ens aprofitaríem de les fonts que hi ha pel camí per proveir-nos d'aigua.

 

Sortim des de l'Estació del Nord el dia previst l'Eduard, el Miquel, el Xavier, el David i Mn. Ximo. Un autobús d'ALSA ens deixa a les sis de la tarda a Oliana, inici de la travessa. Allà se'ns uneixen en Xavi, Mn. Carlos i en Joshua, que resideixen fora de la ciutat comtal i no han pogut fer la primera aproximació amb autobús.

La marxa del primer dia consisteix a arribar a Pallerols a dormir. Sortim d'Oliana i recorrem el tram del GR-1 que condueix a Peramola. Allà veiem el paller on es va allotjar sant Josepmaria la nit del 19 de novembre de 1937, i tornem a omplir cantimplores a la Font del Caner. La primera hora de caminar, amb un munt de quilos sobre l'esquena i gairebé quaranta graus de temperatura, provoca comentaris divertits sobre què ens espera.

Arribem a Pallerols quan comença a fer-se fosc. Celebrem Missa per als que no havien pogut assistir-hi aquell dia, sopem ràpid i parem les tendes en una esplanada propera a l'església.

El dia 27 ens llevem animats. Tenim meditació a l'església, recordant el moment en què sant Josepmaria va trobar la rosa de Rialb al terra d'aquesta mateixa església, i demanem al Senyor saber secundar també nosaltres els seus plans.

Emprenem la marxa carregant estris, menjar... i tres litres d'aigua cada un, ja que preveiem que aquest serà el dia més dur per l'absència de fonts en el camí. El proper lloc de proveïment d'aigua és a la Font del Prat, en els prats d'Aubenç, després d'un llarg dia de camí sota el sol.

Comencem a caminar i arribem a la Cabana de Sant Rafel, endinsant-nos després a la zona de Montlleví. Després d'algunes voltes innecessàries pel vedat de caça -aquí el sender es desmarca del track- arribem a la casa del Corb sota un sol de justícia. Parem una mica descansant a l'ombra i seguim el camí fins arribar al barranc de la Ribalera.

Durant aquest trajecte la calor i el sol són més durs del que havíem pogut imaginar. L'aigua s'acaba ràpidament, i això que topem amb una petita surgència d'aigua on refrescar-nos i beure una mica. Algun de nosaltres mostra signes més que evidents de cansament, i cal fer una aturada llarga, aprofitant l'ombra del barranc. Parem allà des de les quatre fins a les set de la tarda. Mengem una mica i algú fa una becaina. A fora el sol colpeja amb força la roca. Quan estem més descansats celebrem la santa Missa al mateix lloc on ho va fer sant Josepmaria: és conegut el significatiu record que va deixar aquest moment en els fugitius.

Esmorteïda una mica la llum del sol reprenem l'ascensió a la serra d'Aubenç a través de la canal de la Jaça. El camí s'endureix a poc de començar la marxa i el pendent és pronunciat, de manera que es fa necessari l'ús de les mans. Impacten la vista i la verticalitat del recorregut. A la fi de la canal hi ha col·locades unes cordes per assegurar el pas.

Cansats i assedegats coronem el cim. El paisatge del vessant nord canvia totalment, i regala verdor als ulls. Passem d'un terreny aspre i sec a un horitzó frondós i humit. La Font del Prat evoca la trobada d'un oasi després d'una travessia pel desert. Acampem al costat de la font i fem un bon sopar. Aviat es fa fosc i anem a dormir. Fa una temperatura que no té res a veure amb la calor que havíem passat feia poques hores. En Pau s'incorpora al grup al cim de l'Aubenç; l'havien acompanyat en Jordi i en Ramon per la pista que puja per la cara nord.

El dia 28 comença plovent. Esperem uns minuts fins que escampin els núvols mentre esmorzem. Omplim les cantimplores a la font que tanta alegria ens havia donat el dia anterior i ens posem en marxa. La propera fita és el riu de Valldarques: l'assolim el migdia després d'un descens de 900 metres.

A la baixada, en Xavi ensopega i es fa un esquinç al turmell. Vivim un moment difícil: és evident que no pot seguir. Després de refrescar-nos al riu i de menjar una mica, telefonem al Ramon Camats perquè reculli en Xavier. També ens acomiadem de dos companys que no es veuen amb forces per continuar. Sentim la pena de no poder seguir tots junts. L'equip queda reduït a sis persones.

La següent parada és la casa de Fenollet. Les dues hores llargues transcorregudes fins arribar allà ens recorden l'etapa del dia anterior. Molta calor i poca ombra: "l'enclusa del sol", comenta algú, recordant a Lawrence d'Aràbia. Arribem al nostre destí passades les tres de la tarda.

A Cal Fenollet té lloc un dels moments més gratificants del viatge, ja que ens trobem amb l'hospitalitat de la Rosa. Aquesta mestressa amable i simpàtica és la néta de la persona que va refugiar  sant Josepmaria el 29 de novembre de 1937. Ens explica els ardits que va fer servir la seva àvia per despistar els milicians que perseguien els fugitius: bon menjar i bon vi. Un estratagema semblant al que fa servir amb nosaltres, ja que mentre ens explica aquesta història corre una desfilada de viandes que agraïm convenientment: amanida, macarrons en una plàtera gran com una piscina, carn amb bolets deliciosa, mel i mató, cafè, llet acabada de munyir, aigua, vi... Després dels rigors de dos dies i mig de camí allò ens sembla a tots, pobres pelegrins, un conte de fades.

Després de dinar ens convida, a més, a fer una capbussada a la bassa que recull l'aigua de les fonts pròximes. La serp que ocupava el fons de la bassa no té cap problema en apartar-se per tal que puguem entrar nosaltres a gaudir d'uns moments de descans ben merescuts. I així, frescos, descansats i ben alimentats celebrem la Missa a la capella de la masia. Després d'agrair a la Rosa i al seu marit totes les seves atencions, reprenem el camí.

El nostre següent objectiu és l'ermita de Santa Fe, situada en un promontori que s'alça uns 1.100 metres sobre el nivell de la mar. La pujada no es planteja complicada, tot i que tenim la sorpresa de trobar-nos amb una bresca de vespes alterades. Probablement després de rebre la trepitjada d'algun dels del grup decideixen alçar el vol i venjar-se. Dos dels nostres acaben amb picades; alguna fins i tot travessa els pantalons d'esport. Després d'unes senzilles cures, seguim el camí.

El pla original consisteix a passar la nit a l'ermita. Però com que el dia següent està previst ascendir la muntanya d'Ares decidim perllongar la marxa i dormir als peus de la muntanya, amb el propòsit de pujar-la de bon matí, sense el rigor del sol.

Des de l'ermita fem un descens molt vertical en el qual ens costa força no perdre l'equilibri i caure rodant. Arribem a la vall del riu de Cabó quan la llum comença a minvar. La meditació d'aquell dia la fem caminant.

Passem el riu i arribem a una pista. Acampem allà mateix sense parar les tendes ja que la nit permet dormir al ras. Tot i que el cabal del riu no és abundant, alguns aprofitem per banyar-nos-hi i rentar-nos una mica. Tot just després sopem i anem a dormir sota un cel estrellat.

           Ens llevem quan encara és negra nit. La pujada se'ns fa suportable, ja que amb la fresca del matí es camina còmodament. Al voltant de les deu som al poble abandonat d'Ares, pràcticament al cim. Allà hi trobem una font. L'aigua és fresca i neta, així que aprofitem per dinar i omplir les cantimplores. Alguns es banyen -i fins i tot s'ensabonen- a l'abeurador dels animals on desemboca la font.

El coll d'Ares evoca la sensació experimentada a l'Aubenç. Després d'una cara sud seca i amb poca vegetació, ens trobem amb una cara nord espessa d'arbres, fresca i airejada.

Comencem el descens seguint la direcció nord primer i després nord-oest, per trobar-nos amb la vall del Segre. A partir d'aquí els rigors de la manca d'aigua desapareixen, ja que el camí transcorre a la banda d'aquest riu i els seus afluents. L'arribada a la vora del riu plena de sembrats i plantacions contagia frescor i humitat.

Arribem a Noves de Segre a les dues de la tarda. Anem a Casa Bernardí, la botiga on ens proveïm d'embotits, formatge, botifarres i dues dotzenes d'ous. La carn té un aspecte -i un preu- magnífic, amb la qual cosa decidim augmentar l'aportació proteica: no només soparem botifarres amb ous sinó que també ho farem a l'hora de dinar. Un gustós i necessari suplement alimentari.

Seguim la marxa i per fi arribem al riu Segre. Passem Cal Pallarès, i localitzem un racó del riu agradable on aturar-nos una estona. Allà ens banyem i mengem els productes acabats d'adquirir. Tot just havent dinat comença a pujar el nivell de l'aigua. La crescuda és tan gran que hem de recollir tot i sortir amb pressa. Celebrem Missa a prop d'allà i ens posem a caminar cap a Adrall. Allà se'ns  uneix Mn. Vicenç Guinot. Ens falla l'aprovisionament de pa perquè la fleca del poble ho ha venut tot. Error logístic.

Anar a Adrall suposa desviar-nos mig quilòmetre de la ruta. Tornem sobre els nostres passos després d'omplir cantimplores, i ens endinsem a la vall del riu d'Aravell, un afluent del Segre.

Aquesta zona és plena de paisatges desconcertants. Primer caminem obrint-nos pas entre uns sembrats de blat de moro; després travessem unes terrasses fluvials acabades d'abonar, i finalment arribem a uns prats al costat del riu on podem parar les tendes. Allà tenim la meditació, mengem les botifarres i ous que ens queden, i ens posem dins els sacs, ja que l'endemà hem de llevar-nos d'hora.

De bon matí ens costa sortir de les terrasses fluvials, que semblen una trinxera preparada contra els enemics: un camí poc clar, rierols encaixonats, esbarzers i tanques que delimiten els sembrats... Per fi aconseguim sortir "a cel obert" i dirigir-nos cap al camp de golf d'Aravell.

No és senzill creuar un camp de golf, i encara menys si hi ha una tanca que indica que aquell territori té propietari i no som nosaltres. Ens decidim a travessar-lo emparats en el "dret de pas". Provem de passar de manera discreta, però no ho aconseguim. Un treballador ens enxampa intentant superar la barrera i es dirigeix a nosaltres tot trucant a l'encarregat. Ens sorprenem quan apareix un home rialler en un bugui. Ens convida no només a passar, sinó també a escortar-nos. Avancem darrere del bugui tal i com un exèrcit d'infanteria s'arrecera darrera d'un tanc que obre camí. Esdevé una grata travessa per un paratge preciós.

Un cop superat el camp de golf la vista descobreix la Collada de la Torre, el punt més alt del camí. Les peripècies del dia ens han retardat més d'una hora. El sol ens segueix amenaçador en el moment d'emprendre l'ascensió.

Els pagesos d'una granja veïna ens ofereixen aigua per omplir les cantimplores i refrescar-nos. Fins i tot, n'hi ha alguns que s'aprovisionen de préssecs de per allí. Tot i les adquisicions de Noves de Segre, el menjar va just per culpa de la manca de pa.

Tot i els 900 metres de desnivell, pujem la Collada de la Torre amb relativa facilitat. El bosc d'alzines, amb poca ombra, es fa una mica més fatigós; però amb l'ascensió el paisatge es torna més frondós i fresc. La vista és molt agradable. S'albira des de dalt la vall d'Aravell, un espai verd i humit.

Al coll descansem una mica entre pins forts i alts, que ens acompanyen a la baixada. Aquesta zona és bella per l'abundància de rierols d'aigua, la corpulència dels arbres i l'ombra. Aquesta part del recorregut coincideix, fins arribar a Andorra, amb la ruta de la Rosa del Nord.

A meitat de camí agafem aigua a la Font de la Baralla i, al voltant de les dues de la tarda, arribem al riu de Civís. Allà decidim fer una parada amb la intenció de pujar el Coll de la Cabra Morta i arribar al Mas d'Alins quan la llum del sol ja sigui més suau.

En un prat al costat del riu establim el nostre improvisat campament. Ens banyem, mengem i dormim una estona. Ja amb les piles carregades tenim la meditació i celebrem la santa Missa, i plens d'energia, emprenem la marxa cap al Coll de la Cabra Morta.

L'accident orogràfic fa justícia al seu nom. Realment les cabres arrisquen la vida si pretenen pujar l'escarpada muntanya que tenim davant. No obstant això un camí s'obre pas entre el terreny escarpat. Mentre pugem podem contemplar la vall, la perspectiva de la serra i, regal inesperat, la cara nord del Cadí sota una lluna preciosa que brilla sobre el cel encara blau.

Després del Coll prenem un camí que va perdent alçada a poc a poc, sempre entre un bosc espès. Trobem alguna font i tornem a omplir cantimplores. En poc temps arribem al Torrent d'Argolell. L'entorn és verd i humit. Hem passat per l'ermita de Santa Maria de Feners, en ruïnes, a la qual es fa referència en els diaris dels fugitius de l'any 1937 que anem llegint.

Al riu descansem uns minuts i mengem una mica. Queden pocs queviures, i no rebutgem unes quantes llaminadures que ens ofereix l'Eduard i unes orellanes que surten del fons d'una motxilla. És una experiència semblant a menjar trossets de cel. Han passat les hores i la llum s'ha atenuat.

Els moments que segueixen els vivim amb una emoció especial, ja que la frontera passa pocs metres per damunt nostre, entre el riu i el cim del petit espadat que tenim al davant. El tram és vertical. Respirem fons i comencem la darrera pujada on hem de grimpar una mica. A la fi arribem al Mas d'Alins: ja som a Andorra.

El camí que hem de recórrer passa pel mig de la finca, però les portes estan tancades. Passem entre un estrèpit de lladrucs de gossos que no ens veuen amb bons ulls. De sobte, se'ns acosta un gos santbernatque, per a la nostra tranquil·litat no fa mostres d'hostilitat.

Aviat és de nit, i el tros que condueix fins a la Borda d'en Gastó el fem a les fosques, guiant-nos per la llum de les nostres llanternes i les indicacions d'un tot terreny que trobem en el camí. El conductor del cotxe resulta ser el propietari de Cal Gastó. Una altra sorpresa, ja que en el seu paller va descansar sant Josepmaria un cop creuada la frontera. La persona amb la qual parlem és el besnét de qui va acollir sant Josepmaria el 1937.

La zona d'en Gastó és un lloc molt agradable i té un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Sant Julià de Lòria, representada en una rajola en què apareix també sant Josepmaria arribant a Andorra. Allà sopem el que ens queda de menjar -reservem alguna cosa per esmorzar- i, després d'una breu sobretaula, anem a dormir. Som a uns 1500 metres d'altura, però la nit és molt agradable i dormim al ras en una plana prop de l'àrea de pícnic.

L'últim dia ens llevem una mica més tard que de costum, ja que aquesta última etapa és més breu: calculem unes dues hores i mitja fins Sant Julià.

Tenim la meditació sobre la virtut de l'esperança, celebrem Missa, i esmorzem: aquest cop sí que no queda res. El propietari de la finca ens ensenya el paller i després emprenem la marxa cap al poble de Fontaneda.

El trajecte se'ns fa agradable, i no té gaire complexitat. Un cop passat aquest petit poble l'horitzó es va obrint fins que contemplem des de l'altura Sant Julià de Lòria. La meta d'aquests cinc dies de camí és tan propera que, després de fer-nos una selfie, ens precipitem corrent fins al poble, en una baixada pronunciada a la qual hem de parar atenció per no caure. Arribem als carrers de Sant Julià emocionats i contents.

Ens dirigim cap a la parròquia i allà fem la visita al Santíssim Sagrament i resem un Te Deum per suggeriment de l'Eduard. És emotiva la trobada amb la imatge que representa sant Josepmaria resant al Santíssim. Aquesta va ser la primera església que va poder trobar després de la travessia: el so de les seves campanes els va revelar que es trobaven per fi lliures de la persecució religiosa. Prenem alguna cosa en una bar, i ens acomiadem de Mn. Vicenç, que ha de tornar per celebrar Missa a la seva parròquia.

Semblava que l'expedició havia conclòs i que no quedava res més que tornar a Barcelona. No obstant això ens trobem amb un epíleg inesperat, sorprenent, i molt, molt agradable.

La senyora Conxita Heras es suma al grup de persones encantadores que ens trobem al llarg del camí. És una autèntica amfitriona andorrana, i es desfà en detalls amb aquests pelegrins que durant cinc dies han caminat sota el sol, s'han rentat en rius, dormit poc, i menjat de manera més aviat austera. És com una fada protectora que es va prodigar en regals amb nosaltres.

La nostra benefactora ens facilita un vehicle a Sant Julià amb el qual ens dirigim a Andorra la Vella. Un cop allà ens convida a dinar en un restaurant, que després d'aquells dies de prova ens va de meravella. Hi regna un clima d'alegria contagiós creat per la convivència estreta, la meta aconseguida, el tracte amb el Senyor durant aquests dies i, perquè no dir-ho, les nostres panxes satisfetes.

Després de la sobretaula la nostra amfitriona ens convida a fer una visita guiada pels llocs més representatius d'Andorra la Vella i ens obsequia amb uns records que agraïm molt. Després pugem al minibús i tornem a creuar la frontera, aquest cop amb destinació a Barcelona.

Aquí acaba la nostra epopeia; una experiència fascinant travessant els Pirineus.

Hem seguit la ruta que va emprendre sant Josepmaria buscant complir el que Déu li demanava en dures circumstàncies; hem gaudit d'una inoblidable, estreta i alegre convivència; hem descobert que es pot viure alegrement amb poques coses; hem explorat límits, hem rigut, hem suat, hem resat molt i hem descobert paratges preciosos.

Només ens queda agrair el suport de Jordi Piferrer, que ens ha encoratjat i facilitat les coses per poder emprendre el viatge i acabar-lo feliçment.

Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612