Transcrivim a continuació les impressions d´una de les noies mexicanes que durant 4 dies han recorregut la ruta des de Pallerols fins a Andorra

El 1937 sant Josepmaria va passar pels boscos de Rialb en direcció a Andorra, a causa de la persecució religiosa que hi havia en una de les zones d'Espanya durant la Guerra Civil de 1936-39, per així poder exercir en llibertat el seu ministeri sacerdotal. 

Gairebé 90 anys després, el 2023, un grup de 33 noies joves mexicanes vam decidir seguir el mateix camí. Mentre sant Josepmaria va trobar una rosa de fusta estofada com a senyal que havia de seguir endavant, nosaltres també trobem una carícia de la Mare de Déu a cada Missa, a cada àpat, a cada pujada i a cada caiguda. 

El 19 de juliol sortírem de la Ciutat de Mèxic, per tal de participar a la Jornada Mundial de la Joventut amb el Papa Francesc a Lisboa, Portugal. Abans de la setmana que passaríem a Lisboa, vam decidir fer un recorregut marià per diferents santuaris de la Mare de Déu: Guadalupe, Montserrat, Torreciutat, Lourdes, el Pilar, Fàtima… I, com a anella dins del nostre pelegrinatge, el Pas dels Pirineus. Pel nostre grup, igual que per sant Josepmaria, hi va haver un abans i un després de passar per Rialb. 

Després d'uns quants dies pel nord d'Espanya, arribem el 24 de juliol a la Rectoria de Pallerols, una antiga edificació ubicada als boscos de la Baronia de Rialb. Allà va ser on sant Josepmaria va passar una nit abans d'iniciar el pas cap a Andorra, i va ser a l'església on va trobar la rosa de fusta estofada que avui es troba a l'església prelatícia de Santa Maria de la Pau, a Roma. 

Aquest primer dia caminàrem poc més de mitja hora des de la rectoria cap a la Cabana de Sant Rafael, un altre lloc especialment entranyable per a la història de l'Obra. Allà, al mig del bosc el sacerdot del nostre Club, Mn. Jorge Larracilla, va celebrar la Missa. No havíem tingut mai una Missa així. Ens vam asseure on vam poder, entre pedres i fullaraca, i al final vam estar uns minuts en acció de gràcies.

En ser noies de Sant Rafael, aquesta Missa va ser molt especial. Érem conscients que anys enrere, en aquest mateix lloc, altres joves van acompanyar sant Josepmaria, amb el mateix ideal de servei i amor a Déu i a les ànimes que nosaltres lluitem per tenir. Tot tenia un veritable clima de família. 

A la tarda, tornem a la rectoria per passar-hi la nit. Dues de les meves amigues i jo vam decidir dormir al “forn”, l'espai on sant Josepmaria va passar la nit abans de trobar la rosa de Rialb. 

Al dia següent, caminem unes 7 hores per la muntanya. No sé què va passar amb més freqüència: les rialles o les caigudes. Crec que les unes anaven forçosament acompanyades per les altres. Finalment vam arribar a la Ribalera, on vam tenir Meditació i Missa. El sacerdot va llegir part del diari d'un dels que van acompanyar sant Josepmaria en la fugida el 1937: «Aquí té lloc l'acte més emocionant del viatge: la Santa Missa. Sobre una roca i agenollat, gairebé estès a terra, un sacerdot que ve amb nosaltres diu la Missa. No la resa com els altres sacerdots de les esglésies [...]. Les seves paraules clares i sentides es fiquen a l'ànima. No he sentit mai Missa com avui, no sé si per les circumstàncies o perquè el celebrant és un sant». En escoltar la narració, era com si les paraules prenguessin vida. Al nostre voltant, cada pedra i arbre donaven joc a l'escenari de la història que escoltàvem i vivíem.

L'endemà vam fer la darrera part del nostre recorregut (adaptat per poder-ho fer en tres dies), que ens va portar fins a Fenollet, gairebé la frontera amb Andorra. A Fenollet, la senyora Rosa ens va rebre a casa seva per donar-nos menjar. I va ser precisament en aquella mateixa casa, on sant Josepmaria va descansar i on el pare de la senyora Rosa (que aleshores era un noi de 14 anys) va donar menjar a ell i als qui l'acompanyaven. No sé què recordaré amb més intensitat: el plat de vedella o el càlid somriure de la dona senzilla i alegre. 

L'últim tram el vam fer en autobús; creuem la frontera i arribem a Sant Julià de Lòria, un petit poble al sud d'Andorra. Aquí vam visitar l'església on sant Josepmaria va poder resar davant d'un Sagrari per primera vegada des de l'inici de la Guerra Civil. En mirar amb els nostres propis ulls el retaule que ell va veure, no vam poder evitar emocionar-nos i unir-nos a la seva acció de gràcies. Va ser com si el lloc hagués unit dos moments en el temps. 

A la nit vam tornar a la rectoria una darrera vegada per tenir Missa a l'església on sant Josepmaria va trobar la rosa. El pas pels Pirineus va ser una de les parts més significatives del viatge i un dels majors èxits de la meva vida. El cansament, la calor i diverses petites incomoditats es van entrellaçar amb una aventura que va significar un veritable impuls per a la meva fe i la meva lluita per ser més alegre i servicial. A més, em va donar l'oportunitat de conèixer molt millor l'Opus Dei i la seva història, i també em va donar l'oportunitat de sentir-me més part de l'Obra com una autèntica noia de Sant Rafael.