Javier, un altre expedicionari del grup de Màlaga, relata així la seva experiència:
Fa un parell de mesos que em van plantejar la possibilitat de realitzar el Pas dels Pirineus, emulant el recorregut que allà pel novembre de 1937 va fer S. Josepmaria amb un grup de joves amb la finalitat de sortir de l'anomenada zona roja, reunir-se amb els seus fills en zona segura i continuar amb la necessària tasca d'expansió de l'Obra.
Quan m'ho van proposar, sense dubtar-ho vaig acceptar la proposta, però amb la certesa que atenent a la data fixada, seria molt difícil que els meus compromisos professionals em permetessin iniciar l'experiència. Sorprenentment i conforme anava apropant-se la data, ni tenia compromisos professionals per no iniciar aquest camí ni em quedaven excuses per rebutjar el pla, en canvi sí que tenia cada vegada més ganes de començar a "caminar" per aquests paratges pirinencs.
La veritat és que el dia 24 de juny vaig arribar a Pallerols amb moltes ganes i il·lusió, així com amb disposició total d'aprofitar cada minut de l'experiència.
L'expedició la formàvem un grup de Màlaga i un altre grup de xavals de València, amb qui ràpidament es van traçar llaços de companyonia i companyerisme i això tot i l'evident diferència d'edat!
El camí és dur, no hi ha etapa fàcil o suau i la calor de cada jornada feia encara més dura cada etapa. Però malgrat aquesta duresa, els dies no m'anaven provocant una sensació d'acumulació de cansament o avorriment sinó que m'anava aportant una sensació de tranquil·litat i felicitat que no sol ser usual a hores d'ara del curs!
Segons anaven avançant les etapes o quan la pujada es feia més dura, no aconseguia treure'm del cap les penúries que van haver de passar S. Josepmaria i els seus acompanyants, com en plena nit, sense mitjans o les més mínimes comoditats avançaven pels mateixos camins però en unes condicions que en res s'assemblaven a les meves. No era capaç de queixar-me!
Tot camí serveix per pensar, meditar i en aquest cas fer-nos preguntes, ¿Què vol Déu de mi? El camí anava retornant no a un passeig per la natura, sinó un viatge cap a dins de mi mateix, un viatge a aquest silenci que tant em fa falta en el dia a dia, una experiència d'acudir a la tranquil·litat del Senyor. Potser per aquest motiu segons passaven els dies, estava cansat però content. ¿Potser per això les preocupacions que vaig portar el dia 24 de juny s'anaven dissipant cada dia? Potser estava sent conscient que era el mateix Jesús qui m'havia portat de la mà a Pallerols per iniciar aquesta experiència.
La sensació de felicitat en arribar a Andorra o l'emoció al resar una Salve en l'últim prat, ja en terres andorranes, no feien més que reafirmar-me que volia repetir l'experiència, que havia de transmetre-la a altres i que en breu tornaria a Pallerols acompanyat dels meus fills.
Finalment, acabàrem aquest camí al Santuari de Torreciudad, on tot i estar tancat, per causalitats de la vida, el rector ens va guiar pel Santuari i vam poder donar gràcies davant la nostra Mare.
Ara assegut en el meu ordinador i repassant detingudament els dies passats, arribo a la conclusió que la situació que van viure aquells que van fer aquest pas dels Pirineus fa més de vuitanta anys, va ser heroica. Ells mateixos potser no van ser conscients del que estaven fent, però és clar que el títol del llibre "somieu i fareu curt" és totalment providencial.
Arribats a aquest punt, crec que l'experiència ha estat un regal del Senyor, res ha estat casual. I que si el camí realitzat l'any 1937 per S. Josepmaria va ser heroic, no ho va ser perquè ells s'ho proposessin sinó perquè va ser de Déu, perquè l'Obra i tot el que vindria després era realment de Déu.
|