Associació d'amics del camí de Pallerols de Rialb a Andorra
 
Josep Boix, de Juncàs. Soci d'Honor.

Josep Boix - Soci d'Honor

A continuació, Jordi Piferrer i Deu, autor del llibre “Camí d’Andorra”, fa un resum de la vida dels tres socis d’Honor de l’Associació.
Amb en Josep Cirera va tenint freqüents converses que li han permès extreure alguns trets interessants de la seva vida. També va parlar moltes vegades amb en Josep Boix de Juncàs i l’Eugeni Coll de Fenollet, aquests dos últims ja difunts.

En Josep Boix i Oste va nèixer a Juncàs l’any 1921 i va morir el diumenge dia 29.05.05, cap al migdia, a la seva casa del Pont de Peramola. Al morir tenia per tant 84 anys.

Al llarg dels seus últims anys vam tenir amb ell moltes converses en relació a l’estada de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer a l’Espluga de les Vaques el dia 28 de novembre de 1937.

En Josep Boix va coincidir amb Sant Josepmaria a l’Espluga de les Vaques al matí del dia 28 de novembre. En Josep estava habitualment amagat per aquella zona de difícil accés i molt a prop de casa seva, la casa de Juncàs. Juntament amb ell hi havia altres persones també amagades. El menjar els hi portava gairebé sempre una minyona que tenien a Juncàs; altres vegades hi anava ell a buscar-lo. El senyal que tenien pactat per saber si podia acostar-se a casa seva sense cap perill, era que posaven un llençol o simplement un drap de color blanc a la finestra de la casa. Ell estava amagat perquè l’havien mobilitzat per anar al front, i per les seves creences religioses va decidir no col·laborar amb els que en aquells moments governaven Catalunya. Ara diríem que va fer una objecció de consciència.  Més tard va passar a Andorra i d’allí a Sant Sebastian, al País Basc.

L’expedició en la que hi anava sant Josepmaria va arribar a l’Espluga de les Vaques sobre les 7 ó les 8 del matí, a la sortida del sol. Seguint el relat dels Diaris d’alguns dels expedicionaris, ens ho explica el llibre Travessant la nit, del que reproduïm a continuació alguns paràgrafs.

“Va sortir el sol durant l’última part del camí, així que van arribar a l’Espluga de les Vaques, en el barranc de la Ribalera, quan ja lluïa i començava a escalfar el sol. Aquell 28 de novembre era diumenge. De seguida, sant Josepmaria va buscar un lloc adient per a celebrar la Santa Missa: seria l’última abans de passar la frontera.
  
El marc era insòlit. A uns 800 metres d’altitud, l’Espluga de les Vaques era un lloc resguardat, molt a propòsit per no ser sorpresos per milicians o carrabiners. Els habitants de Can Juncàs, la masia més propera, col·laboraven amb els fugitius. Per altra banda, aquell lloc es trobava delimitat per un alt mur rocós que el protegia completament del vent del nord, i ja està defensat al sud per uns turons que sobresurten uns cinquanta metres. Era una mena d’àmplia depressió, molt assolellada i que sembla inaccessible.”

Josep Boix, fill de l’amo de Can Juncàs, que llavors era un noi jove, recordava clarament mots anys després sant Josepmaria.
           
“-Vaig anar a l’Espluga de les Vaques a portar el menjar que preparava la meva mare per als refugiats. Em van dir que un que acabava d’arribar era un capellà. El sacerdot es va dirigir a mi molt atent, i així em vaig assabentar que anava a dir Missa allà mateix”.
           
Hi havia més de vint persones que no havien oït Missa ni trepitjat una església des del juliol de l’any anterior. Per això, en saber que un sacerdot es disposava a celebrar el Sant Sacrifici, l’expectació fou general.

Josep Boix va ajudar a col·locar la pedra que serviria d’altar al damunt d’una altra més gran, molt a prop de la paret d’aquell tallat, per quedar ben protegits del vent. Guarda un record inesborrable, també per una circumstància particular:

 “-Si van arribar a les vuit, a un quart de nou ja començava la Missa. Jo vaig seure en un banc que teníem fet amb pedres, molt a prop del capellà. Per la nit havia encès foc en aquell mateix lloc. Quedaven unes brases, que semblaven apagades però que estaven enceses, i en agenollar-me em vaig cremar”.
           
Sant Josepmaria no va tenir més remei que celebrar la Missa romanent tota l’estona de genolls, ja que no hi havia cap pedra suficientment alta; el van ajudar Paco i Miguel. “Tothom va estar molt respectuós –escriu Pedro Casciaro- i la Missa fou excepcionalment impressionant. Tot i el cansament i la singularitat de les circumstàncies, també humanes, del moment, el Pare va celebrar la Santa Missa amb gran unció, contagiant al altres la seva pietat i el seu recolliment (...)”.
 
Després de parlar moltes vegades amb Josep Boix, ens ha aclarit que ell va portar de bon matí alguna cosa per menjar, però no pròpiament el dinar, que el van portar altra gent des de Juncàs sobre les 2 ó les 3 de la tarda. Pedro Casciaro diu que el va portar “Mateo”, Josep Boix pensava que el va portar la minyona que tenien, la Juanita.

Efectivament, el Diari escrit el dia 28.11.37 per Pedro Casciaro, ens diu:

 “Celebrada la Santa Misa desayunamos aunque no muy abundantemente: pan y embutido con algo de vino.
A eso de las tres de la tarde, comimos conejo frito que Mateo trajo después de su ausencia.”

 
Antoni Dalmases diu en el seu Diari de l’any 37, que una vegada acabada la Santa Missa:
 
 “Los madrileños me dan pan, mientras esperamos que nos traigan el nuestro (nosotros hemos dejado el paquete en la casa) y así pasamos el rato hablando, comiendo y repasando nuestro equipo hasta que viene el guía. Es un muchacho joven y decidido.
   A las dos comemos”
.
  
Sempre que ens vèiem amb en Josep feia referència a aquesta trobada amb sant Josepmaria. Li tenia molt d’afecte i devoció. El tractava amb naturalitat i confiança, com un amic entranyable. Ens animava a millorar el camí que va a l’Espluga de les Vaques perquè hi pogués anar molta gent.

Estava molt content veient com anàvem per allà, netejant i marcant el camí, i sempre parlava amb goig de la Missa a la que va assistir el dia 28 de novembre del 37. També era un motiu de conversa habitual la pujada a la Canal de la Jaça, que ell havia pujat moltes vegades ja que de jove anava sovint a veure els seus amics de la Casa d’Aubenç, que està a sobre de la canal. Gràcies a les seves indicacions vàrem pujar amb seguretat per aquesta canal que alguns qualificaven de mol difícil, però ell sempre ens deia que no tenia res d‘especial, com així ho hem pogut comprovar, sempre que s’agafi el camí correcte, que ell ens havia explicat perfectament.

La seva conversa era amable i positiva. Estava sempre content, tot i que portava 25 anys sense poder caminar i assegut a una cadira de rodes. Ha estat un exemple de paciència, de fortalesa i de conformitat alegre a la voluntat de Déu en les contrarietats i en la malaltia.

Una anècdota que mostra el bon record que tenia de la Missa a la que va assistir a l’Espluga de les Vaques és que uns 15 dies abans de morir, parlant d’aquests records ens va dir: “No heu pensat en construir un altar allà a l’Espluga?”. La veritat és que no hi havíem pensat pas. Però ja que aquesta era la seva voluntat fa un any hi vam construir un altar, en el que s’hi ha celebrat vàries misses.



Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612