Mireu les vistes, les vistes! Juancho assenyalava cap a les muntanyes que quedaven a la nostra esquerra. Intentava fer-nos veure als novells on quedava la roca i la Cova del Corb. Aquesta petita aturada la veritat és que ens va servir per descansar una mica i contemplar la bellesa del paisatge. Només havien transcorregut vint minuts des de que havíem sortit de la Ribalera i la pendent s'havia tornat més inclinada del que pensàvem.

Érem un grup de joves del Col·legi Major Mendaur (Pamplona) que estàvem passant uns dies de descans a la Cerdanya, i la possibilitat de realitzar una etapa del Pas dels Pirineus ens entusiasmà a tots. Ens vam muntar en una petita furgoneta blava i després d'unes dues hores amb cotxe i una petita estona de caminada arribàrem al peu de la muntanya d'Aubenç. En aquests moments no podíem creure que en dues hores i mitja estaríem al cim.

Començàrem la travessia entre cants i bromes. Una de les coses que clarament caracteritzava al nostre grup era la varietat d'accents: Juancho i Xavi, catalans; Juanjo, aragonès; Dani, gallec; un altre Dani, equatorià; Joan Carles, mexicà; i Alfonso i Carlos, el que escriu, andalusos.

El primer que trobem, abans d'arribar a la Ribalera, van ser les ruïnes d'una casa de pedres entre vermelloses i marrons que es camuflava entre les roques de la serra. Després, un extens camp de flors violetes, amb el brunzit de les vespes de fons. Finalment, ens endinsem en els arbres. Molts no ho sabíem llavors, però només quedaven uns 25 minuts per arribar a la Ribalera.

Un gran tall d'Aubenç descendia en una paret ataronjada fins on ens situàvem. Semblava que el pas dels anys i el vent havien aconseguit fer un petit forat on protegir. Unes taques verdoses ens assenyalaven que en altres èpoques de l'any segurament per aquí cauria aigua. Havíem sentit parlar molt d'aquest lloc, però dels vuit que anàvem només dos havien estat abans. Ens vam asseure a beure una mica d'aigua.

A molts ens venia al cap, en estar en aquest lloc, les paraules de Pedro Casciaro: "Per fi, després d'una llarguíssima caminada, arribem a una profunda fondalada al barranc de la Ribalera, a l'escarpament d'una muntanya de roques vermelles. Allà, abans de posar-nos a descansar, el Pare va dir que volia celebrar la Santa Missa. El lloc triat no va ser dins la fondalada, sinó prop d'ella, a l'aire lliure, una mica més avall d'una petita cascada originada per les filtracions de la muntanya".

Un cop acabat l'alt en el camí ens dirigírem, a través de la canal de la Jaça, cap al cim. A la nostra esquerra deixàvem unes vistes precioses, que durant una estona contemplàrem. Després d'aquesta estona de pujada, van tocar uns metres de poc pendent que es van passar molt ràpids, la veritat. En res, ens situem davant d'una corda que ens ajudaria a pujar més fàcilment. En uns minuts més, ja estàvem al cim.

A la part alta de la muntanya d'Aubenç, el vent que corria el rebem com el premi que es dóna quan es guanya una competició esportiva. Ens vam estirar sobre l'herba i a descansar una estona.

El descens va trigar més del que pensàvem. No sabem si va ser perquè no volíem deixar aquest lloc o que la fam havia pogut amb les energies de més d'un. Ja de tornada, a la Ribalera vam menjar i recuperar aquestes energies. I en un tres i no res estàvem a la furgoneta en direcció Pallerols.

Ja que estàvem per la zona aprofitàrem per visitar l'Església de Pallerols. Vam veure les obres de la rectoria i l'escala que comunica amb la sagristia.

Aquí va acabar la nostra aventura de realitzar una etapa del Pas dels Pirineus, amb la satisfacció de tots els membres de l'excursió i les ganes de tornar-hi.